Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats

L’altre dia, en Roger Palà va publicar un article on s’interrogava sobre les potencialitats i la viabilitat d’una hipotètica Syriza catalana, que unís en un únic subjecte polític ERC, ICV i altres grups de l’esquerra catalanista.  Tots quatre vam picar l’ham i ens vam trobar discutint la qüestió de manera més o menys precària a Twitter. Per intentar eixamplar el debat, vam decidir parlar-ne al blog, copiant aquell format tan lluït de l’Speaker’s corner que es va inventar la gent de Politikon: quatre articles breus, de menys de 300 paraules, escrits en paral·lel, tal com raja, sobre un mateix tema. Cal dir que al final tots n’hem escrit alguna més de 300.

Continua llegint

És veritat que no tenen la culpa de l’actual crisis econòmica (almenys no tota), però també és veritat que per més que alguns ho vulguin creure, els economistes no saben de tot i, per tant, necessiten altres disciplines per complementar-los. Dic això perquè fa temps, des de que va començar aquesta crisi, que tinc la sensació que només ens estem preocupant de com arreglar l’economia (amb més o menys èxit) i ens estem oblidant de les conseqüències que aquestes decisions poden tenir en altres àmbits tant o més importants.

Continua llegint

Corruptes. M’agraden les revistes de llibres perquè m’agraden les ressenyes, i m’agraden les ressenyes perquè estalvien moltes hores de lectura. La New York Review of Books (NYROB) del 24 de març publicava un article d’Ezra Klein sobre dos llibres que analitzen la corrupció política als EUA. A la ressenya Klein hi explica que la corrupció s’ha refinat molt des de 1853, any en què els suborns a congressistes van deixar de ser legals. Diu Klein que, actualment, un lobbista, és una persona ben formada, que percep un sou considerable a canvi de la seva expertesa en un àmbit de coneixement determinat, que dóna suport tècnic a uns polítics que no sempre coneixen ni controlen prou bé el mar de regulacions que marquen el terreny de joc dins dels qual han de tirar endavant els seus propòsits. Una mena de consultor del llegir entre línies. No és un suport  filantròpic, esclar, els lobbistes recolzen aquells polítics que tenen interessos coincidents amb els seus i això té una clara primera conseqüència perniciosa: si ets un polític que vol suport econòmic i assessorament tècnic és preferible que et dediquis a legislar sobre els temes que interessen a les empreses que tenen més diners per gastar.

Continua llegint

A poc a poc es va estenent la certesa de que la crisi econòmica provoca canvis de govern a tort i a dret, sense tenir en compte el color polític i fins i tot generant escenaris on partits que van perdre eleccions fa 2 o 3 anys ara tornen a estar en disposició de governar.

Avui en Josep M. Colomer i en Pedro Magalhaes ho confirmen amb dades en aquest article a El País.

En nuestro análisis de 63 elecciones en 29 estados-miembros y candidatos oficiales de la Unión Europea desde enero de 2004, los resultados electorales del partido del jefe del gobierno aparecen claramente relacionados con los resultados económicos inmediatamente antes de la elección, medidos por las tasas de crecimiento y de desempleo. En el conjunto del periodo, el partido del jefe del gobierno ha visto reducido su porcentaje de votos en cinco puntos, como media, en relación con la elección anterior. Pero desde que la crisis se hizo más visible con la quiebra de Lehman Brothers en septiembre de 2008, la pérdida media de votos es de 7,3 puntos porcentuales.

La crisi accelera el canvi polític. Ho hem vist per tot Europa i ho hem viscut a Espanya. El PSOE va obtenir els pitjors resultats de la història i ara el PP veu com en només 6 mesos ha perdut 4 punts d’avantatge respecte els socialistes.

Continua llegint

[Extracte breu de l'entrevista publicada a Jot Down Magazine el 8 de maig de 2012.]

¿A qué se debe que después de todo este tiempo ni siquiera hayan llegado a un mal acuerdo electoral con Ciudadanos? ¿Es que en eso también tiene que ser Cataluña diferente?

Es cierto que tenemos puntos en común, pero no somos lo mismo. No. Ellos son un partido catalán y nosotros, un partido nacional. Nunca jamás hubiéramos constituido un partido solo para el País Vasco, a pesar de que la mayoría de los promotores somos vascos, para después dar el salto al conjunto de España. Nosotros somos un partido de ámbito nacional, que tiene una posición nacional, que no nos planteamos ni de lejos hacer política a nivel regional.

Continua llegint

Durant la campanya de les municipals l’actual alcalde Xavier Trias va posar sobre la taula el problema de finançament del Bicing. Les dades del servei mostren el seu indubtable èxit en termes d’ús (11 milions de desplaçaments i 115.000 abonats), però també un alt cost anual en la gestió d’aproximadament 15 millions d’euros.

El debat no és aliè a altres realitats de referència. Els sistemes de “bike-sharing”, inicialment sense publicitat, comencen a incorporar els patrocinadors o estan en camí de fer-ho.

En el cas de Barcelona una de les primeres mesures correctores per l’any 2012 ha estat augmentar el cost de l’abonament del Bicing, fins els 35 euros per usuari. El preu ha pujat 11 euros en poc més de 3 anys i mig, gairebé un 30%. Lògicament les queixes dels usuaris a fòrums i al carrer han anat en augment. “Massa car per un servei que no es pot comparar amb un transport públic”, deien alguns. “Em donaré de baixa”, avisen uns altres.

Continua llegint

Aquest article i el de Mireia Bel són la continuació d’un debat cordial entre ambdues iniciat a twitter arrel de la intervenció “Jóvenes y socialdemocracia” d’Ignacio Urquizu al seminari “Next Left: Construint una nova majoria progressista” organitzat per la Fundació Rafael Campalans, juntament amb la Fundació Europea d’Estudis Progressistes (FEPS).

Existeix la tendència a creure entre la majoria de la gent que ens preocupa la tan anomenada desafecció política que és provocada pel desinterès. Creiem, i sí m’hi incloc perquè jo fins fa poc n’era una ferma defensora, que per augmentar la participació cal educar en política, generar interès per tot el que passa al voltant d’aquest món i donar informació que permeti a la gent moure’s i entendre la política. Vull que quedi clar per avançat que crec que és important fer això. Cal que la gent estigui informada i s’interessi per la política. Primer perquè només si els polítics tenen la sensació de que són fiscalitzats per uns ciutadans que els observen actuaran com la teoria democràtica espera que actuïn, representant els seus interessos. I segon, perquè l’interès és segurament el primer pas per la mobilització.

Per tot plegat, la dada exposada per Ignacio Urquizu és, com a poc, contraintuitiva: per què si els joves estan més interessats en política avui del que ho havíen estat fa 20 anys participen menys, si entenem la participació constrenyida a les conteses electorals i a les organitzacions polítiques convencionals? No és tan clar que la informació i l’interès polític generin participació i compromís per si soles, cal, doncs, alguna cosa més.

Continua llegint

Aquest article i el de Berta Barbet són la continuació d’un debat cordial entre ambdues iniciat a twitter arrel de la intervenció “Jóvenes y socialdemocracia” d’Ignacio Urquizu al seminari “Next Left: Construint una nova majoria progressista” organitzat per la Fundació Rafael Campalans, juntament amb la Fundació Europea d’Estudis Progressistes (FEPS).

La discussió sobre la participació electoral dels joves comença arran d’una dada extreta del CIS que el professor de Sociologia a la Universitat Complutense de Madrid, Ignacio Urquizu, presentava al seminari “Next Left: Construint una nova majoria progressista”. La dada en qüestió era la següent:

  • Nivell d’interès per la política entre els joves l’any 1989: 14’9%
  • Nivell d’interès per la política entre els joves l’any 2011: 24’3%

Aquesta dada anava contra els tòpics de manca d’interès per la política entre els joves actuals. Comparats amb cohorts anteriors, l’interès dels que avui són joves no només era el mateix, sinó fins i tot major. D’aquesta dada però no se n’extreu més compromís ni més participació. I, de fet, les dades de participació de les últimes eleccions generals a Espanya així ho corroboren. Un cop més, doncs, estem davant una d’aquestes discussions interminables sobre el perquè de la baixa participació electoral dels joves -que no participació política, com han demostrat mobilitzacions com les del 15M-.

Continua llegint

Sprint final a les presidencials franceses abans de la votació de diumenge. Totes les enquestes publicades els últimes dies atorguen a Hollande un avantatge d’entre cinc i set punts. Tanmateix, s’observa un afebliment continuat d’aquest avantatge al llarg dels últims mesos.

Continua llegint

Se celebren eleccions locals a la Gran Bretanya. S’escullen councils i alcaldes per primera vegada en ciutats com Liverpool, mentre que en d’altres se celebren referèndums per decidir si s’introdueix aquesta figura. A Escòcia i Gal·les s’escullen tots els councils. Les lectures dels resultats seran de diversos nivells, però bàsicament pel possible vot de càstig als tories. A nivell anglès serà interessant també veure el  paper de l’UKIP, que va tenir bons resultats a nivell local. Pel que fa a Escòcia, ciutats simbòliques del laborisme que poden caure en mans del SNP com Glasgow. I the last but not the least, tenim una peculiar cursa de mavericks a Londres.

Continua llegint

El professor de sociologia Ignacio Sánchez-Cuenca publicà ahir a El País un dels articles més comentats de la jornada: ‘El economista rey’. En ell afirmava que ha estat la prepotència metodològica dels economistes la causa fonamental de l’actual crisi econòmica –ja sabeu, allò de la modelització ‘lliure d’ideologia’- i demanava un procés de decisió política més democràtic i multidisciplinari.

No puc estar més d’acord amb l’última conclusió. De fet, professionalització i democràcia no són elements en absolut contraposats en l’administració pública, com ja intentava explicar en aquest article. Al mateix temps, les disciplines artificialment parcel·lades (tant l’economia com la sociologia o l’arquitectura) no són suficients per elles mateixa per abordar la totalitat dels problemes socials i urbans.

Continua llegint

Entre els diversos i variats efectes que la crisi econòmica pot tenir sobre els comportaments polítics, un d’ells podria ser un canvi en la percepció que té la ciutadania de la importància de les eleccions d’altres països de la UE.

Això escrivia l’altre dia en José Pablo Ferrándiz al bloc Metroscopia. Espanya mira amb molt interès el que està passant a França.

El próximo 6 de mayo los franceses no solo van a elegir a su próximo Presidente de la República durante los cinco años venideros, sino el tipo de política económica con el que quieren intentar salir de la actual crisis económica. Algo que afectará, sin duda, al futuro del país galo pero también al resto de países europeos. Y, como no, a España.

Y así parece entenderlo, también, la ciudadanía española, que previendo que es algo más que la presidencia de la República lo que está en juego, mira no ya de reojo sino fijamente a la actualidad política de nuestro país vecino.

Continua llegint