Cercle Gerrymandering

El Govern català està molt endeutat. Això ho sap i ho accepta tothom. El Govern català està infrafinançat. Això es veu molt clar des de Catalunya, però no sembla la versió oficial a nivell estatal. I si això darrer no està clar, imagineu les dificultats que tindrem per trobar algú que ens compri que els problemes d’endeutament del Govern català són deguts a un mal finançament.

Aquests són els enfocaments amb els qual ens intentaven fer llegir el ple extraordinari d’ahir sobre el pacte fiscal: el “Es dinero que han pagado los catalanes y que ahora necesitamos que nos devuelvan“ contra el “sinsentido de una comunidad que reclama plena autonomía mientras recurre al Fondo común de Liquidez”. O sigui, els que creuen que els problemes de deute i la necessitat de rescat reforcen la necessitat d’un pacte fiscal, i els que creuen que la crisi hauria de fer posposar qualsevol reclamació i argumenten que el rescat demostra fins a quin punt l’autogovern català depèn de la magnanimitat espanyola. Però no és d’estratègies polítiques que volia parlar, sinó de si deute i finançament tenen alguna cosa a veure.

La Generalitat Valenciana ha anunciat oficialment que demanarà el rescat a l’estat espanyol perquè no pot afrontar els seus pagaments més immediats. La caixa està buida, de fet fa tant de temps que està buida que té fins i tot pols i teranyines. La situació fa molts mesos que és de fallida tècnica, i el vox populi del terreny diu que les nòmines de mestres, metges i demés funcionaris les ha pagat la financera d’El Corte Inglés, primer, i la financera de Mercadona, després.

Vet aquí un cas interessant per als estrategs electorals: ha d’avançar les eleccions el president Mas? La resposta no és fàcil, i de fet és més difícil cada dia que passa. Fa només unes setmanes la majoria s’hagués inclinat pel sí.

Vegem. La majoria absoluta del PP al Congrés resta marge maniobra a CiU en l’arena espanyola, una de les peces fonamentals de la seva estratègia, de la que ha sabut treure suc quan els seus diputats eren necessaris per a la governabilitat. Ara no és el cas, i a això s’hi ha de sumar l’escenari de majoria relativa al Parlament, que malgrat les apel·lacions a la “geometria variable”, ha superat principalment amb l’ajut del PP de Sánchez Camacho. Una situació complicada, port aventura tarif, que exigeix equilibris a la maroma sabent que de Madrid no en pot venir res de bo.

El concepte d’alteritat és un element fonamental en la construcció de les identitats, i entre elles les nacionals. La construcció de les identitats, tal i com resumia Charles Taylor, és un procés dialògic respecte els altres significatius. Som en tant que són, i d’alguna manera tots som altres. I no cal dir com és d’important el concepte d’altre en els jocs de majories/minories.

Fa no més de vint anys, l’independentisme encara era vist com una mena d’idealització romàntica del nacionalisme, principalment degut a que era percebut com un objectiu irrealitzable. La via de l’acomodació dins d’Espanya era l’escenari -malgrat les lectures que avui dia en poguem fer- considerat més plausible, mentre que l’independentisme tot just començava un procés de modernització que li permetria articular-se en un projecte més enllà del catalanisme històricament dominant. Però de vegades passa que l’altre es converteix en nosaltres -o a la inversa, depèn d’on ens situem. Un immillorable exemple d’aquest procés el trobem a l’excel·lent I am legend -el llibre, no la pel·lícula.

rebajas--644x362.jpg

Les probabilitats de que conegueu qui és el senyor de la fotografia que encapçala aquest article són gairebé tan altes com les probabilitats de que sapigueu a quin partit judicial pertany el vostre municipi. I una cosa i l’altra tenen més relació de la que vosaltres penseu i de la que a nosaltres ens agradaria. El de la foto, a tot això, és l’Il·lustríssim Senyor Joan Reñé, president de la Diputació de Lleida, i els partits judicials són la circumscripció de les eleccions (sic) que li han permès ser-ho. Hem dit eleccions, sí. No ho haguéssiu dit mai que teniu una part de la responsabilitat de l’elecció del president de la diputació, oi? En realitat tampoc estàveu tan equivocats, perquè en teniu més aviat poca.

This [el final del comunisme i l'ocàs de les ideologies de classe] is not to imply that there has been an end to ideology. While the politics of class has been retreating into the wings, the politics of ethnicity has been moving into the limelight. The increasing salience of ethnicity is evident in domains as distinct as popular culture and world politics. (…) Popular culture has taken its cue from broad political trends. Nationalism and its close cousin, ethnicity, currently are the most potent political forces in the world. Michael Hechter, Containing nationalism

Buscant i llegint sobre identitats nacionals m’he trobat amb aquest llibre de Michael Hechter sobre el nacionalisme que recomano molt a qualsevol persona a qui interessi el tema. Sé que és un tema conflictiu, així que vull deixar molt clar que no en sóc, ni pretenc ser-ne, cap experta. Només reprodueixo el que em sembla una bona reflexió al voltant del nacionalisme, concretament, les 5 idees que a mi m’han semblat més interessants.

Deu dies han passat ja de la cimera que semblava que ho havia arreglat tot i tornem a tenir el galliner esvalotat. Prima de risc a 580 punts, declaracions i contradeclaracions de tot signe, manifestos germànics (1 i 2) i un nou paquet d’ajustaments que ja és a la cantonada. Per no allargar-me amb la introducció, resumiré. A la cimera es van decidir tres coses: 1) que es podria recapitalizar el sector bancari d’un país sense afectar-ne el deute públic a través d’un dels dos fons de rescat de la UE, 2) que els governs serien flexibles amb la compra de deute dels Estats en problemes i 3) que el BCE es convertiria en el supervisor de la banca europea.

Analitzem doncs punt per punt què en queda de tot plegat.

Em demanen que escrigui alguna cosa en contra de la liberalització dels horaris comercials per compensar la deriva desreguladora que ha agafat aquest blog. Però és que jo no estic en contra de la liberalització d’horaris. Ni a favor. De fet, ni tan sols sé quin és l’esquema bàsic mitjançant el qual cal analitzar aquest tema.

La Comissió Europea va publicar un Llibre verd del comerç ja fa molts anys, que deia:

Consumers and traders do not always share a common interest but the pursuit of their differing objectives should not give rise to confrontation.

Els defensors de la mesura proposen un esquema entenedor que no només compra aquest plantejament sinó que hi aprofundeix. Hi hauria uns comerciants “bons”, orientats al client, que s’adonen que amb la liberalització tots hi guanyem i uns botiguers “dolents”, aferrats al privilegi, que malden per conservar uns horaris que els beneficien en detriment d’una clientela que seria com dir… tota la societat. Tot plegat molt ponderat. Però va, comprem l’esquema botiguers contra consumidors.

Després de publicar el text d’Álvaro Millán sobre “Universitat, renda i progressivitat” se’ns ha convidat a respondre i a formular-hi comentaris. És una invitació que agraïm i que acollim amb gust (malgrat que no amb la brevetat que ens agradaria), en el benentès que els signants no som, estrictament parlant, representants de l’Observatori del Sistema Universitari, sinó alguns dels seus integrants.

Com que el nostre recent informe “Quant paga l’estudiant?“ estava destinat a mesurar l’aportació dels estudiants universitaris als costos dels seus estudis, i com a més és anterior tant al Decret-Llei Wert com al paquet acordat per la Generalitat, limitarem aquesta nota a les qüestions que planteja: està bé fonamentar el preu de matrícula en la renda de les persones? I, en segon lloc, té aquesta mesura elements de progressivitat? Anem per parts.

El naixement i el desenvolupament de les ciutats està vinculat a la innovació tecnològica i a la intel·ligència col·lectiva. No és possible entendre els canvis urbans al llarg de la història sense trobar en tots ells el rastre de nombrosos avenços tecnològics. Les ciutats són per tant alhora escenaris i laboratoris tecnològics privilegiats.

Smart és la darrera etiqueta de moda, el darrer concepte global d’aplicació a les ciutats. Si fins ara sentíem parlar de ciutats sostenibles, verdes, sense cotxes, slow o creatives, ara el concepte en boga és smart. Només cal fer una cerca a Google per comprovar l’èxit del concepte. Hom podria pensar atenent a l’allau d’empreses, congressos, llibres, convocatòries d’ajuts i premis o posts com aquest mateix que en parlen, que les ciutats del futur seran smart o no seran. No obstant, aquesta creença sembla més una conseqüència del nou paradigma tecnològic i comercial en què vivim immersos i que té en el coneixement i en les tecnologies digitals la seva matèria primera, que no pas el resultat d’una reflexió rigorosa.

L’Edgar donava ahir alguns motius a favor de la liberalització horària proposada pel govern espanyol, rebutjada per (bona part) dels botiguers catalans, que compten amb el suport gens menyspreable de la Generalitat, i discutida per bona part de la ciutadania (espanyola, que les dades són del CIS). També parlava l’Edgar de la desorientació de l’esquerra, però també és cert que ja hi ha gent que des de la socialdemocràcia exposa motius a favor de la mesura. Avui en donem uns quants més (10, però segur que en trobaríem d’altres), potser més viscerals, per contribuir al debat sobre la liberalització horària del comerç i combatre alguns dels llocs comuns en què aquest s’ha encallat.

Liberalitzar horaris no significa obligar a obrir a totes hores

És obvi, però escoltant algunes reaccions no ho sembla pas. Ja em disculpareu l’analogia, totalment fora d’escala, però aprovar una llei de l’avortament no obliga ningú a avortar. La liberalització d’horaris (i jo crec que la proposta es queda curta, i no sóc l’únic) dóna l’oportunitat als comerciants de decidir quan obrir i quan tancar, en funció dels interessos i necessitats dels seus clients i de la seva capacitat operativa. No cal obrir més hores, ni tots els festius. Potser n’hi ha prou amb obrir en unes altres hores o en determinats dies.

Com ja sabreu, ahir el govern espanyol anunciava la liberalització dels horaris comercials per zones turístiques d’onze ciutats d’arreu de l’Estat. A Catalunya el petit comerç ja ha dit que si l’Estat vol guerra la tindrà, i sembla que la Generalitat podria donar-li suport.

A Espanya en general, i a Catalunya en concret, sembla que la idea de que protegir el petit comerç és bo per l’economia ha arrelat fort, tant entre els partits de dreta com els d’esquerra. Aquest representa un 10% del total de l’ocupació, genera una quantitat gens menyspreable de taxes públiques, lloguers, etc., i a més forma la base del teixit urbà de la majoria de municipis. Allò que Jordi Hereu venia com un tret diferencial, en el cas de Barcelona.

Tots i cadascun dels governs han protegit sobre manera el model botigueta. Així és com amb els anys hem aconseguit que el sector minorista tingui una productivitat entre un 10% i un 45% més baixa que el petit comerç a d’altres economies desenvolupades com ara Itàlia, França, Alemanya, Regne Unit o els Estats Units. La ineficiència del sector és alarmant.