10 gràfics per entendre com ha evolucionat l’independentisme

 

SenyeraEstelada

Les dades ens diuen que, des del 2006, el suport a la independència s’ha triplicat a Catalunya. Aquest creixement ha produït una inevitable transformació de la base social de l’independentisme que, eixamplant-se, ha desbordat els que fins fa 10 anys semblaven els seus límits socials, demogràfics i geogràfics, transformant al mateix temps actituds i comportaments polítics. Recollint les dades del Baròmetre d’opinió política del CEO, n’hem extret 10 gràfics que ens poden ajudar a entendre l’abast d’aquests canvis.

 1. L’independentisme ja no és una cosa de joves

ind edats

Tradicionalment, l’independentisme ha estat una opció política amb més tirada entre els joves. La literatura acadèmica ens explica que, aparentment, a mesura que esdevenien adults, una part dels joves independentistes deixaven de ser-ho (podeu veure el gràfic a pàgina 18 d’aquest article d’en Roger Civit). De totes maneres l’efecte edat, fort durant els anys 90 i encara perceptible l’any 2006, ha anat perdent importància en els últims temps. Si en el període 2006-2007 els joves es trobaven encara 5 punts per sobre de la mitjana catalana, en el període 2012-2013 la diferència s’ha reduït a 2,5 punts. Aquesta diferència molt probablement ja no es deu a un efecte de l’edat (el canvi d’actituds al llarg del cicle vital) sinó més aviat a un efecte generació. Tal i com demostra el gràfic de la pàgina 20 de l’article citat més amunt, cada cohort de catalans és més partidària de la independència que les anteriors.

2. L’independentisme ha crescut (lleugerament) més a l’àrea metropolitana de Barcelona que a altres àrees

independencia provincies

De vegades es parla de l’entrada de l’independentisme a l’àrea metropolitana de Barcelona sense tenir en compte que la majoria d’independentistes han estat sempre a la província de Barcelona. La raó és senzilla: és a Barcelona on viuen 3 de cada 4 catalans. De totes maneres, les dades indiquen que el creixement de l’independentisme en el període 2006-2013, tot i ser bastant homogeni des del punt de vista territorial, ha estat lleugerament més significatiu a la província de Barcelona. Si l’any 2006 Barcelona comptava amb el 74% de la població i el 68% dels independentistes, l’any 2013 a Barcelona hi havia el 73% de la població i el 70% dels independentistes.

ind comarques

Si ens fixem en l’evolució de l’independentisme a nivell comarcal veurem que a les comarques de l’àrea metropolitana, durant el període 2007-2013, el creixement de l’independentisme en termes relatius ha estat d’entre un 165% (Vallès Occidental) i un 230% (Barcelonès), un augment de 26 punts i 29 punts respectivament en termes absoluts. En aquest mateix període a les comarques d’Osona, Ripollès, Berguedà i Garrotxa el creixement ha estat del 82%, 30 punts en termes absoluts.

3.Una qüestió d’identitat

 indy- ID

El creixement de l’independentisme s’ha donat quasi de forma exclusiva entre aquells per a qui la identitat catalana predomina sobre l’espanyola. Ni entre aquells que se senten tan espanyols com catalans, ni entre els que se senten més o només espanyols s’observa cap tipus de moviment en els últims anys. És cert que hi ha hagut un cert augment entre aquells que reconeixen com a pròpia la identitat catalana, però això no treu que la identitat nacional catalana sembla ser necessària per a fer-se independentista.

4. L’independentisme hi posa més interès que ningú…

indy- Interes

Una de les principals conseqüències polítiques de la crisi econòmica és que l’interès per la política de la ciutadania ha augmentat. A Catalunya, a la crisi econòmica cal sumar-hi l’evolució del Procés. Els independentistes tenen un doble motiu per estar interessats en el que passa, i es nota. Com s’observa en el gràfic, del 2006 al 2013 hi ha una pujada del 26% d’independentistes que diuen estar molt o bastant interessats en política. Pensem que a Espanya, on l’augment de l’interès també ha sigut molt pronunciat, els nivells màxims amb prou feines han superat el 35%. Aquí els independentistes porten tres anys en nivells que oscil·len entre el 60 i el 70%.

5. …i té dos motius per no estar satisfet amb el funcionament de la democràcia

Indy- Satisfaction

Un fenomen similar al cas anterior. La crisi ha provocat que l’augment de la insatisfacció amb el funcionament de la democràcia sigui generalitzat. A Catalunya, i concretament entre els independentistes, aquesta insatisfacció ha estat sempre en nivells superiors a la resta d’Espanya. L’explicació és força evident: al fet d’estar insatisfet amb el funcionament de la democràcia hi sumem un desencant total envers les institucions espanyoles. Dos motius per declarar que el sistema polític actual no et satisfà de cap de les maneres i, per tant, mostrar una actitud més extremista que la mitjana.

6. Un moviment quasi transversal

 indy- Esquerra Dreta

El creixement de l’independentisme s’ha donat de forma transversal entre tots els grups. Tot i que els tempos no han estat iguals, i no tots els grups s’han mogut alhora, al final trobem augments significatius entre els 4 grups ideològics identificats (de fet l’únic grup que sembla haver-se mogut una mica més és l’extrema esquerra, i cal anar en compte amb aquest grup, ja que té una dimensió que el fa poc representatiu). Això no treu que, com més a l’esquerra es posiciona un grup, més alt el percentatge dels seus membres que es consideren independentistes.

7. Els independentistes busquen partit, i alguns partits, independentistes

Indy- Vot

Les oscil·lacions en el vot independentista segueixen, com és lògic, una tendència similar a les oscil·lacions en intenció de vot i resultats de CiU i ERC. Hi ha, però, alguns detalls més que val la pena destacar. Primer, el 2010 un 14% d’independentistes eren electorat potencial del PSC. Ara, aquest electorat s’ha evaporat en totes direccions (qui sap si serà la base electoral del nounat Moviment d’Esquerres – MES).

Segon, el percentatge d’independentistes que diuen votar ICV s’ha mantingut constant al voltant del 5%. Poden semblar pocs, però són suficients com per provocar, almenys en part, que el partit estigui constantment fent equilibris.

Tercer, l’espai independentista, tot i el seu creixement, té uns límits i no pot absorbir tota l’oferta. Això s’entén veient com la davallada de Reagrupament + SI coincideix amb la pujada de les CUP i la recuperació d’ERC.

I quart, la mobilització dels independentistes s’entén millor que mai si observem els seus nivells d’abstenció: de l’11% al 2006 fins a un 3-4% al 2014.

8. Independentisme de classe mitjana

Evolució de l’independentisme segons classe social (2006-2014) (%)

image (2)

Hi ha molts autors i articles que apunten que l’independentisme està promogut sobretot per la burgesia o la classe alta de Catalunya. En aquest gràfic que presentem intentem veure quina és l’evolució del suport a l’independentisme segons la classe. I el que s’hi veu és que la classe social que dóna més suport a l’independentisme és la classe mitjana, a la què pertanyen un 59% (de mitjana) dels ciutadans independentistes.

També veiem que s’han produït diverses fluctuacions entre 2006 i el 2014: és la classe mitjana-baixa la que ha experimentat un major increment entre els independentistes, passant de ser un 20% a un 33%. Ara, atès que no disposem de dades pànel, no podem discernir si aquesta modificació pot ser deguda a un canvi de preferència territorial dels ciutadans de classe mitjana baixa, o bé a un canvi d’identificació de classe per part dels enquestats, conseqüència dels efectes de la crisi.

I per acabar: si bé és cert que els últims anys la classe alta s’ha tornat majoritàriament independentista, cal tenir present que no pesen gaire dins del conjunt dels independentistes (i té tota la lògica del món: la classe alta és, per definició, socialment minoritària).

9. Els universitaris, els conversos

Evolució de l’independentisme segons nivell d’estudis (2006-2014) (%)

unnamed

L’evolució dels independentistes des del 2006 fins al 2014 és bastant estable. Entre els que menys s’identifiquen amb posicions independentistes, hi ha una preeminència d’aquells que no tenen estudis o només estudis primaris. Ara, dins d’aquells que s’identifiquen com a independentistes, ha crescut molt el percentatge d’aquells que tenen estudis universitaris: han crescut del 23% al 31% en 8 anys. Tot i això, el nivell d’educació majoritari entre els que prefereixen aquest tipus d’organització territorial (ho diem així per no escriure per enèsima vegada “independència”) continua sent l’educació superior no universitària (Batxillerat i Cicles de formació professional).

10. L’estabilitat del lloc d’origen de la mare

lloc

Podríem pensar que a mesura que l’independentisme s’ha fet més transversal, la composició dels independentistes hauria variat. Però això no és així pel que fa el lloc d’origen de la mare. No s’aprecien modificacions de composició dels independentistes segons el lloc de naixement de la mare durant tot el període. Entre aquells que prefereixen que Catalunya esdevingui un estat independent, en un 70% dels casos la seva mare ha nascut a Catalunya, un 20% la seva mare ha nascut a altres comunitats autònomes i un 1% tenen mares nascudes fora de l’estat espanyol.

Fotografia: KUDYFAMILY.BLOGSPOT.ES

10 comentaris

  1. Carles escrigué:

    Diria que el darrer grafic sobre l’origen de la mare dels independentistes transmet una idea equivocada. Si hi ha mes catalans amb mare catalana (cosa que ignoro), es normal que hi hagi mes independentistes amb mare catalana. La pregunta rellevant es el percentatge d’independentistes entre la poblacio amb mares catalanes, el percentatge d’independentistes entre la poblacio amb mares nascudes a la resta de l’estat espanyol i el mateix per la poblacio amb mares estrangeres. Crec que amb les dades que teniu hauria de poder-se calcular facilment. Disculpes per la manca d’accents, escric desde l’estranger.

    • Rafa escrigué:

      Doncs jo el trobo molt interessant….
      Desmunta la fal·làcia sobre que els independentistes amb mares nascudes fora de Catalunya ho som per la crisi econòmica i social actual. Tanmateix el percentatge d’independentistes amb mare nascuda a Catalunya també es manté.
      Demostra que el moviment com molts defensem no està només basat en una crisi econòmica, sinó que és un moviment totalment nacional.

  2. Vicenç escrigué:

    Carles, amb menys observacions (sóc més gandul que els autors del post), però aquest gràfic potser et sigui d’interès:

    https://twitter.com/VicencAparicio/status/532217679495827456
    https://pbs.twimg.com/media/B2LRJyeCUAAX8dw.jpg:large

    Ens els fills de mare nascuda fora de Catalunya l’independentisme és minoritari, però ha augmentat (s’ha més que duplicat).

  3. David Karvala escrigué:

    “Una qüestió d’identitat: El creixement de l’independentisme s’ha donat quasi de forma exclusiva entre aquells per a qui la identitat catalana predomina sobre l’espanyola.” No podria ser que quan persones que abans s’identificaven com a plenament o parcial espanyoles giren cap a l’independentisme, passen a identificar-se més com a més catalanes? És a dir, l’opció política influeix la “identitat”, i no a l’inrevés?

    “Independentisme de classe mitjana”; són notòries les confusions respecte a les definicions de classe social. Segons aquestes dades, quin percentatge de la població total seria de “classe mitjana”. En la meva opinió, amb una anàlisi marxista de classe social, centrada en l’explotació del treball assalariat, la gran majoria de la població és de classe treballadora (a fàbriques, oficines, escoles, transport, hospitals…) i per tant, la gran majoria de l’independentisme també. Són interessants les comparacions entre la incidència de l’independentisme entre gent que treballa en escoles o en fàbriques, però no són comparacions de “classe mitjana-classe treballadora”.

    • Albert Fabà escrigué:

      Probablement és un fenomen que és produeix alhora: es passen a l’opció de la independència i, alhora, es consideren més catalans que espanyols (o només catalans). De totes maneres és difícil de saber amb dades d’una enquesta (que assenyala canvis, però no causes)

  4. Albert Fabà escrigué:

    Alguns comentaris.

    Paga la pena mirar el contrast evolutiu entre els gràfics 1, 2 i 3 (l’opció per la independència creix de forma sostinguda, però sobretot entre 2012_1 (febrer del 2012) i 2012_3 (octubre del 2012), curiós que al text no s’assenyali mai aquest fenomen, realment espectacular) i l’estabilitat dels 8, 9 i 10.

    Vol dir que és un fenomen constituït bàsicament per gent de classes mitjana o mitjana-baixa, estudis mitjans o superiors, i autòctons, fills d’autòctons, i que això no ha canviat gaire, durant aquest temps. De totes maneres, atès que s’ha produït un increment notable d’efectius, durant aquest temps, l’estabilitat indica que l’increment s’ha produït en tots els sectors analitzats (com apunta el gràfic de Vicenç Aparicio,però potser amb una distribució territorial diferent…). És a dir, també s’han incrementat els que estan per la independència, de mare no autòctona, ja que si no fora així, el seu pes proporcional hauria disminuït…

    Finalment, pel que he pogut veure, el perfil dels que trien la independència per “autoubicació en la classe social” s’assembla força al de la població en general, mentre que la dissonança és molt gran, en el lloc de naixement de la mare.

    Per poder valorar-ho millor, afegeixo algunes dades de la població en general, dels qui es declaren per la independència i els qui trien una regió d’Espanya, sobre aquestes dues variables (del CEO 2014_1)

    Lloc de naixement de la mare:

    S’interpreta així: entre la població en general, el 49,8% la mare va néixer a Catalunya, entre els qui trien la independència el 71,2% la mare va néixer a Catalunya, etc.

    Mares nascudes a Catalunya. Població en general (49,8%), Trien independència (71,2%) i Trien Regió d’Espanya (14,5%). La darrera xifra no és significativa.

    Mares nascudes a altres CCAA. Població en general (44,5%), Trien independència (24,5%) i Trien Regió d’Espanya (73,7%)

    Mares nascudes a l’estranger. Població en general (5,6%), Trien independència (4,2%) i Trien Regió d’Espanya (11,8%). La darrera xifra no és significativa.

    Autoubicació classe social:

    Es considera de classe baixa: Població en general (10,2%), Trien independència (7,3%) i Trien Regió d’Espanya (22%)

    Es considera de classe mitjana-baixa: Població en general (32,7%), Trien independència (31,6%) i Trien Regió d’Espanya (33,1%)

    Es considera de classe mitjana: Població en general (52%), Trien independència (57,1%) i Trien Regió d’Espanya (38,6%)

    Es considera de classe mitjana-alta: Població en general (2,7%), Trien independència (2,5%) i Trien Regió d’Espanya (2,7%)

    Les dades de la classe alta no són significatives (tenen molt pocs efectius i no es poden creuar).

  5. Pepot escrigué:

    si t’hi fixes, les corbes d’autoqualificada classe mitjana i mitjana baixa són gairebé un mirall, això sembla indicar que la mateixa gent va d’una a l’altra, i per tant no indica el creixement d’independentistes en aquestes sinó el trasvàs d’independentistes que es veuen més avall (com tothom, segurament)

    la qüestió però, a banda d’això, també, és que aquestes autoubicacions són escassíssimanet representatives e las realitat, amb tota la propaganda i fal·làcia del triomfador la gent intenta creure’s que és el que no és, nop descriuen cap realitat sociolàgica, més aviat cultural o ideològica

  6. Oriol escrigué:

    Us faltaria un gràfic sobre llengua habitual, que és una de les variables importants. És curiós que l’opció independentista és major entre els catalanoparlants, però ha crescut molt entre els bilingües(+26% entre 2006 i 2013).
    Entre els castellanoparlants l’ensulsiada de l’opció autonomista no fa crèixer precisament els regionalistes, sinó tot el contrari: creixen les opcions que defensen més autogovern (federalistes un 8% i independentistes un 10%), el que sembla desmentir la tesi de la polarització i la divisió social.
    La mateixa tendència s’observa si analitzeu l’origen familiar dels electors: entre els nascuts a fora de Catalunya i els nascuts aquí però amb pares nascuts a fora baixa l’opció autonomista i pugen la federalista (entre els pares, principalment) i l’independentista.
    Pel que fa a l’origen familiar, no hi ha diferències en els que es declaren independentistes entre 2006 i ara (el 30% tenen origens familiars de fora de Catalunya, tant abans com ara).

  7. Juan Miguel Richart escrigué:

    Este artículo necesita una actualización urgente.

Fes un comentari