Cal un nou ajustament de 4.000 milions d’euros a Catalunya?

Les eleccions han passat i, a l’espera de que els companys del Cercle, els partits polítics i la societat en el seu conjunt els paeixin i en facin les anàlisis pertinents, ja es comença a parlar de quines són les condicions per als pactes post-electorals. Un dels elements centrals, com no podia ser d’una altra manera, és com (i si cal) controlar el dèficit de la Generalitat.

El portaveu del Govern, Francesc Homs, ha anunciat un ajustament de 4.000 M d’euros per al 2013. Una xifra que no és broma. Som al cinquè any de la crisi, aviat obrirem el tercer amb ajustaments, i la situació econòmica i social és deplorable. Sabem, i darrerament d’això n’ha parlat el FMI, que un excés d’austeritat pot malmetre el creixement. I sabem també que a cada bugada de retallades hi perdem alguna cosa més que un llençol.

Per tant, la pregunta és legítima: cal ajustar més a Catalunya?

La meva resposta és un sí, rotund. Ara us explico perquè.

La situació econòmica de la Generalitat de Catalunya és avui de fallida. Té un deute de 42.000 M d’euros, equivalent al 21% del nostre PIB. Una quantitat que de ser Catalunya un Estat (o tingués poders totals sobre la recaptació d’impostos i la seva despesa) seria considerada d’irrisòria però que essent una simple regió és insuportable. Afegint-li que, com a catalans, som també espanyols i que per tant també ens correspon la part proporcional del deute de l’Estat (posem-li uns 140.000 M d’euros aproximats), la situació és dramàtica.

Quan tens deutes, el més normal és vendre bons al mercats, però… ai! els mercats normals estan tancats per a Catalunya. Ningú (cap fons de pensions, inversió, banc o asseguradora internacional) ens compra deute públic. És massa arriscat. I el nostre rating és considerat de bo escombraria perquè les agències saben que no tenim control sobre la recaptació d’impostos ni la despesa. Diguem-ne concert econòmic, diguem-ne hisenda pròpia o pacte fiscal, però sense aquest instrument estem venuts i a fora ho saben.

Quan no pots emetre deute als mercats tens una altra opció: que en comprin els ciutadans. El que en diem bons patriòtics. Va començar el Govern Montilla i va seguir el Govern Mas. Desenes de milers de ciutadans catalans han comprat deute públic català. Però aquí també ens trobem amb un problema de cara al futur.

L’estalvi dels catalans és cada dia més petit a causa dels efectes de la crisi i les retallades salarials. L’èxit de futures emissions no està garantit. És més, l’any passat vam arribar al punt que la meitat de l’estalvi dels catalans es dedicava a la compra de deute públic. Diners que òbviament no anaven a la inversió i que, per tant, no es dirigien a la recuperació econòmica sinó al simple pagament de deutes. El crowding-out effect ja és aquí.

Potser per aquest motiu el Govern ja no ha emès nous bons patriòtics. Bé, per això i perquè les taxes d’interès a pagar són extraordinàriament altes. Un 4,5% a pagar als usuaris + un 3% per als bancs que col·loquen el deute. Total: 7,5%. Recordem que segons els estudis de Kenneth Rogoff i Carmen Reinhart al seu llibre ‘This Time is Different’, cap país ha pagat més d’un 7% d’interès sense fer default, fallida. Avui el Govern ho ha reconegut: ja paguem 2.300 M d’euros anuals només en interessos pel nostre deute. Una quantitat gens menyspreable per un pressupost de 30.000 M d’euros. I una cosa, aquests diners són a curt termini (un-dos anys) i s’han de tornar. L’any que ve caldrà tornar 10.000 M d’euros a catalans que van comprar bons patriòtics, i no els tenim. La prima de risc de Catalunya ja arriba als 1.300 punts, tres vegades més que l’espanyola, que se situa al voltant dels 400 darrerament.

Més. Un cop ja no es pot emetre deute ni per als mercats ni per als ciutadans, l’opció que li queda a una regió sense poders impositius és demanar diners a l’Estat. Catalunya ja ho ha fet. Amb unes taxes punyents, el Fondo de Liquidez ha deixat a la Generalitat uns 5.000 M d’euros que caldrà tornar en 10 anys, amb més de 2.000 M d’euros d’interessos acumulats a pagar.

Aquesta opció, malgrat ser tortuosa, seria poc o molt practicable si el govern Rajoy fos un govern amic. Però no ho és. Més aviat al contrari. Amb un Govern de la Generalitat abocat a fer una consulta per la independència en algun moment dels propers 4 anys, la confrontació augmentarà. Les traves i les dificultats per part del govern central seran cada cop més grans i no s’hi pot comptar gaire.

Així doncs, què fer? El dèficit va ser l’any passat d’un 3,92%. Aquest any s’acostarà al 2,5%, tot i que encara no ho podem assegurar, i l’any que ve l’objectiu és del 0,7%. Una bogeria. D’aquí la xifra de 4.000 M d’euros extra. Amb una economia d’uns 200.000 M d’euros, ajustar un 2% significa 4.000 M d’euros menys de despesa. I no es pot canviar, perquè aquesta és una llei de l’Estat avalada pel directori europeu.

Personalment n’estic fart de les retallades. No em fa gens de gràcia veure com s’empobreix la nostra classe mitjana i els nostres serveis públics s’afebleixen. Entenc que cal fer un ajustament diferent, que cal tornar a fer un impost de successions (encara que només per als més rics) o que cal posar algun tipus d’impost a la banca i els mercats (la taxa Tobin per exemple) per quadrar els pressupostos. Però hem de ser conscients que només amb això no serà suficient, no arribarem als 4.000 M d’euros. Caldrà retallar. I causarà molt de malestar.

Perquè quina és l’alternativa? La intervenció total del govern espanyol. No em costa d’imaginar Rajoy aplicant l’article 155 de la Constitució i suspenent la nostra autonomia si gosem rebel·lar-nos contra l’objectiu de dèficit imposat. Homes de negre i la Guàrdia Civil. I sense autonomia no hi ha consulta possible, no tenim instruments. Pitjor, no tenim cobertura internacional. Si hi ha alguna postura política injuriada avui en dia és la de no voler complir amb els objectius de dèficit; serien molt pocs a Europa els qui ens farien costat.

Els catalans van votar diumenge per fer un referèndum d’independència. Els que la volen han de ser conscients que necessitem ser capaços de quadrar un pressupost. És dur, perquè els estàndards que se’ns imposen són injustos i laceren la qualitat de vida de tots els nostres ciutadans. Però mentre siguem una regió espanyola no podem triar gaire.

Si fóssim un estat

  • Un dèficit del 3% seria considerat baix. Acceptable per tots els defensors de la disciplina fiscal, Merkel la primera. D’acord amb els Tractats i el Fiscal Compact.
  • Difícilment hauríem de retallar res. Comptaríem amb els 16.000 M anuals de dèficit fiscal que ara van cap a Espanya.
  • Un deute del 90% seria elevat, però assumible si aconseguíssim equilibrar el pressupost amb els diners del dèficit fiscal. Similar al d’Alemanya.
  • Els interessos del nostre deute serien més baixos, seria acceptat pel Banc Central Europeu en el seu programa de compres i seria comprat als mercats de forma normal pels inversors, nacionals i internacionals.
  • No hauríem de complir amb normes pressupostàries discriminatòries per part del govern espanyol. Adéu a l’amenaça dels homes de negre espanyols i la guàrdia civil dissolent el Govern i el Parlament.

L’última i marxem?

Així doncs, crec que ha arribat l’hora de dir allò de: l’última i marxem. Estem obligats a fer una altra retallada/ajustament per al 2013 si volem que el Govern de la Generalitat sobrevisqui políticament, però les urnes van donar una majoria suficient per fer un referèndum i assegurar-nos que aquesta sigui la darrera vegada. A què esperem?

Fotografia: PATENTADOS.COM

Barcelona, 1985. Llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. Visc a Brussel·les i treballo com a assessor al Parlament Europeu. Llegeixo per sobre de les meves possibilitats, tot i que escric força menys. Trobo que si els catalans tinguéssim premsa econòmica pròpia ja faria dies que seríem independents. @aleixsarri

19 comentaris

  1. Nel·la Saborit escrigué:

    Podem considerar, al meu entendre, altres alternatives, o sumar-les alhora de fer pressupostos:

    – Conisdererar segons quin deute il·legítim, i no pagar.
    – Augmentar totes les taxes a les rendes i patrimonis més alts, en tots els serveis públic.

    No he fet el càlcul, perquè no sé, però encara que més difícil com a solució, sempre tens un menor cost social.

    Però clar no recordava, el sistema es reajusta expulsant a les persones. ;-)

  2. Isaac Serrano escrigué:

    @Nel·la Saborit que vols que et digui?
    – Què vol dir “deute il·legítim”? Se suposa que si la generalitat ha demanat diners a algú, cal retornar-lo. Em costa imaginar un “deute il·legítim”.
    – El segon punt crec que tu ja ho dius, si pujes els impostos als rics, els rics marxen a països (comunitats autònomes, en aquest cas) que tenen menys impostos, i et quedes igual o pitjor. I en tot cas no deixaríem de fer allò que España fa amb nosaltres: extreure les nostres rentes per fer-ne un ús “social”… bé; mirant com està anant tot això potser en poguem treure alguna conclusió…

  3. Nel·la Saborit escrigué:

    Isaac, evidentment, el meu comentari proposa un canvi de paradigma, un canvi de sistema.
    No pretenia obrir un debat, simplement expressar que hi ha alternatives a la lògica cost-benefici econòmic de les teories liberals.

    – Deute, hi ha gent que en sap molt més que jo d’este tema. Més informació, acÍ: http://auditoriaciudadana.net/

    – Pel que fa al punt dos, taxes i tal. Només un apunt, la caritat territorial que només beneficia a les calsses dominants, és molt diferent a la justícia social.

  4. Oriol Barba escrigué:

    els 16.000 euros dels quals parles seria com si toqués la loteria a un ludòpata. No resoldrien de cap manera els nostres problemes estructurals, per molt que a curt termini permetrien anar tirant. A més, caldria veure en quants diners queden aquests 16.000 una vegada assumits els costos de les famoses “estructures d’estat”. Malhauradament no tinc els recursos ni la capacitat per demostrar-ho amb rigor, però molt em temo que aquests 16.000 euros estan començant-se a donar com a valor absolut i indiscutible sense que el ciutadà pugui saber ben bé i entendre com estan calculats.

    Les retallades en cap cas formen part d’un pla racional. Jo seria el primer en acceptar-les si quan es van començar algú m’hagués explicat quin era el seu objectiu. Però les previsions no s’han compert de manera reiterada i res em fa pensar que aquesta vegada això passi. Molt em temo que, després de pagar aquesta “última” que tu dius, algú vindrà i ens dirà que si us plau en paguem unes quantes més al darrera.

    Els veritables problemes del país estan en el frau fiscal i la funció pública. Quants milers d’ex-càrrecs de confiança que van aconseguir blindar els seus contractes i ara actuen de tècnics “bàsics” cobrant 3000 i 4000 euros al mes? Això també és culpa d’Espanya? Aquest país l’arreglarem el dia que aconseguim que siguin una mica – ni que sigui una mica – meritocràtic i que aquell que paga impostos se’n surti millor que el qui els evadeix. Fins llavors estem perduts, dins d’Espanya, fora o dins de la Federació Sudamericana d’hoquei, iniciativa que – dit d’altra banda – no és fruit del meu sarcasme sinó de l’ocurrència del partit que avui té la clau pel futur del país.

  5. Albert Aguilar escrigué:

    Després de tot aquest allau de dades com pot ser que no es contabilitzi l’enorme FRAU (que no dèficit) fisca?l. O sigu, que és més fàcil arribar a la soberania total que aconseguir que tothom pagui els impostos corresponents. Som i seguirem sent un típic país del sud d’Europa pel que veig. L’equitat no es un valor fonamental en una societat moderna? O és que només som una còpia “cool” de l’España cañì?

  6. Pau escrigué:

    A veure que ho entengui…
    De debó creu l’autor d’aquest article que amb la independència aconseguirem resoldre el problema del deute? De debó?
    A mi perdoneu-me, però especular sobre la solvència financera d’una Catalunya independent em sembla pur esoterisme. Com reaccionaran els mercats financers el dia que es trenqui l’estat? Què faran les grans empreses, tant les d’aquí com les d’Espanya, si veuen que el conflicte polític degenera en violència? Es més, de debó creieu que ens deixaran quedar dins de l’euro? Tot això no ho sap ningú! Confiar en la independència per resoldre els nostres problemes econòmics és com encomanar-se a un Sant per curar un càncer.
    L’únic que és segur ara mateix és que Catalunya, com Grècia, JA ha fet fallida, i el millor seria reconèixer la situació i actuar en conseqüència. Cal deixar de pagar el deute i destinar el diners a allò que és realment útil. I si Europa ens dona l’esquena, aleshores haurem d’imprimir la nostra pròpia moneda, com va fer l’Argentina l’any 2001. La situació és així de crua.
    Tingueu present una cosa: una crisi de deute MAI s’ha solucionat amb austeritat, sinó tan sols amb fallides: amb fallides d’estats, amb fallides de bancs, amb fallides d’empreses. O fem front a la realitat, o la realitat ens agafarà desprevinguts.

  7. Albert Aguilar escrigué:

    Us heu oblidat del FRAU FISCAL. Es parla d’uns 70.000 milions cada any a l’estat. Si aportem el 20% del pib de l’estat, podeu calcular quants milions d’euros ens corresponen: similar al dèficit fiscal, ves per on

  8. Aina escrigué:

    Hola, m’agradaria molt saber d’on surten les dades. Per exemple, aquesta afirmació com es pot comprobar: “l’any passat vam arribar al punt que la meitat de l’estalvi dels catalans es dedicava a la compra de deute públic”? Gràcies per l’article!

  9. Ramon Gomà escrigué:

    Pau, Argentina pot imprimir la seva moneda perquè les seves (enormes) exportacions agràries li permeten d’obtenir prou dòlars per a pagar el deute desprès del default i prou pesos (via taxes a l’exportació) per a sostenir el sistema (corrupte). No ens enredis. Si Catalunya és part d’Espanya també és Espanya que està obligada amb Catalunya. Espanya incompleix sistemàticament, mentre Catalunya no pot fer altra cosa que complir. Fem l’última i marxem, sí. Tú pots tenir tota la por que vulguis a una Catalunya independent –tampoc no cal que t’hi quedis– però no ens vulguis espantar amb aquests papus sense argumentar. L’home del sac no existeix, Pau. Catalunya, sí. ET demano una mica més de respecte intel·lectual pels lectors.

  10. parvulesco escrigué:

    Aleix, si ja ho dius que ho demana l’FMI, l’austeritat s’està carregant el creixement i així no hi ha manera de tornar cap deute, per això CAT està a nivell del bono basura.

    Isaac, deute il·legítim té una entrada a la wikipèdia, no és res nou i el default comença per reconèixe’l.

  11. Aleix Sarri escrigué:

    En primer lloc moltes gràcies a tots pels vostres comentaris. Crec que han enriquit molt el debat amb ítems que jo per motius d’espai no havia pogut incloure en l’escrit inicial.

    Respondré per idees força i així ho fem més fàcil.

    1. Declarar el deute com a il.legítim i no pagar. És una possibilitat, sí. Tanmateix com ja us deveu imaginar els qui ho proposeu no la comparteixo. No la comparteixo en general, perquè com espero explicar en un nou article proximament, els països que decideixen no pagar el deute tenen més tendència a… no pagar de nou al cap d’uns anys. Com ja us podeu imaginar la confiança inversora en un país que no torna els préstecs és entre molt baixa i nul.la, i no és això el que vull per al meu país. Pel cas concret de Catalunya… si no paguem qui rebrà no són fons de pensions internacionals, no serà Maddoff ni especuladors estranys. Seran els propis ciutadans i les nostres pròpies empreses que han comprat deute català. És a dir, no pagar el deute podria portar a la fallida de tota la nostra societat.

    2. Seriem igual de “malgastadors” en una Catalunya independent? Aquesta pregunta és difícil de respondre. El que sí que és cert, és que hi ha una sèrie d’estructures d’Estat que no ens calen (exèrcit) o que podriem reduir notablement (ambaixades), ara mateix no se me n’acudeixen més, però entre tots ja ho trobaríem. En qualsevol cas, Oriol Amat ha fet un estudi sobre el tema http://www.fundaciocatalunyaestat.cat/2012/10/22/el-bonsai-catala-vol-creixer-oriol-amat/

    3. Frau fiscal. Aquí voldria fer un mea culpa. No ho he inclòs i tenen raó els qui m”ho retreuen. Amb tot, té una part d’explicació. La Catalunya autonòmica no té pas una Hisenda Pròpia, i per tant tampoc té els mecanismes per lluitar de manera efectiva contra aquest fenomen que resulta poc menys que un càncer per les nostres finances. Pel que sé, les competècies les té el govern central, i per a que poguessim lluitar-hi des de Catalunya directament caldria tenir una Hisenda Pròpia que ja ens va comunicar el dia 25 de Setembre el senyor Rajoy que no tindrem.

    4. Independència i sortida de l’euro. Bé, en aquest cas només podem especular, però veient la reacció de la UE en el cas grec ens podem fer una idea. Catalunya té aproximadament el mateix PIB de Grècia, però amb una economia molt més oberta i interconnectada amb la resta d’economies europees. A més, la relació comercial amb Espanya fa que una sortida de l’euro fos especialment catastròfica per als nostres ex-companys i nous veïns. Pel que fa a les empreses multinacionals… de moment els qui s’han posicionat ha estat per dir que es quedaran amb la independència. Estem en una posició geoestratègicament excel.lent http://www.lavanguardia.com/local/tarragona/20121010/54352461223/basf-dow-chemical-mantendran-plantas-tarragona.html

    Gràcies de nou pels comentaris. És un debat molt interessant!

  12. Aleix Sarri escrigué:

    Ah, detall final. Sento la vaguetat de la dada de la meitat de l’estalvi. Conec la dada però no he pogut trobar la font. Quan vaig enviar l’article el vaig considerar un esborrany i no hi vaig pensar més… Hi hauria de dir quelcom com que “una gran part de l’estalvi dels catalans ha estat dedicat a la compra de bons patriòtics”.

  13. Martí escrigué:

    Aleix, els bons de la generalitat són una estafa piramidal. I si algú n’ha comprat, francament s’ha arriscat força a no cobrar-los (ningú dóna préstecs al 7,5% sense risc de no cobrar-lo). Tampoc és tan injust no retornar-lo. I, sobretot, es podria començar per no pagar els interessos corresponents al 3% que s’enduen els bancs sense aportar-hi cap capital ni assumir cap risc.

  14. Aleix Sarri escrigué:

    Martí, en l’última emissió, l’interès pagat als bancs va ser més baix (1,25% aprox). El motiu és que la Generalitat va descobrir que el deute català es podia posar com a garantia davant l’ECB (amb un descompte) i per tant el risc per als bancs és menor, tot i que no inexistent.

    Pel que fa a la resta dels ciutadans, la meva opinió és que ens faríem molt mal a nosaltres mateixos si no se’ls tornessin els diners.

  15. Martí escrigué:

    No sé si se m’escapa alguna cosa, però el risc dels bancs és zero, no? Tots els diners dels bons vénen de qui els compra. El banc no aporta res de diners, simplement intenta vendre un producte que probablement és una estafa.

  16. parvulesco escrigué:

    Aleix, això de que t’acostumis a fer defaults, depèn. El problema el declares inconscientment – CAT no ha ‘malgastat’, ha malingressat. El problema és d’ingressos, no de despesa. En una CAT independent política i econòmicament (fora l’euro) podríem créixer sense problemes i amb una bona estructura d’ingressos (això si CiU no està al govern, clar, jajajaja) i llavors no caldria repetir default. Una altra cosa és Argentina o Espanya – de fet el model Mas va per aquest camí, rotllo Menem, privatitzar i baixar impostos, així en aquest cas si que ens convertiríem en defaulters en sèrie.

  17. Bernstein escrigué:

    Por qué Cataluña debe ser independiente.

    Desde hace dos meses, el FMI ha resucitado el debate sobre el multiplicador (está en la página 41 de este informe). El multiplicador es el efecto que tiene en el conjunto de la economía un aumento, o un descenso, del gasto público. O sea, si el Estado gasta más o baja impuestos o tiene que pagar menos intereses por la deuda, ¿cuánto más crece la economía? Y, si gasta menos, o sube impuestos, o debe pagar más intereses por la deuda, ¿cuánto se frena el crecimiento?
    Ese mismo criterio se puede aplicar, por ejemplo, al pretendido saqueo fiscal al que España somete a Cataluña. Según esa tesis, España toma en impuestos entre 8.000 y 16.000 millones de euros más de lo que devuelve a Cataluña.

    Tradicionalmente, el multiplicador se ha situado entre 0,4 y 0,9. Eso quiere decir que, por cada 1.000 euros de ajuste (o de robo español, en este caso), el PIB catalán cae entre 400 y 900 euros.

    En otras palabras: como consecuencia del latrocinio fiscal que los españoles realizamos en Cataluña, no solo nos llevamos entre 8.000 y 16.000 millones cada año sino que, debido a ello, hundimos el PIB catalán entre 3.200 y 14.400 millones. Eso, en una comunidad cuyo PIB es de unos 210.000 millones, supone que les recortamos el crecimiento entre el 1,5% y el 7,2%. Vamos que, si no fuera por España, Cataluña crecería más que Alemania y casi tanto como Estados Unidos (en el escenario pesimista) y alrededor de lo que crece China (en el optimista). Sería un país desarrollado con tasas de crecimiento de BRIC.

  18. Bernstein escrigué:

    Pero ese escenario es el pesimista. Ahora estamos en una situación de tipos de interés cercanos a cero. Y, en ese contexto, el multiplicador es más grande (como se explica en este artículo, basado la Gran Depresión). ¿Cómo de grande? Según el FMI, entre 0,9 y 1,7.

    Y ahí sí que entramos en cifras de saqueos coloniales. Porque, en tal caso, el PIB catalán se ve reducido entre 14.400 y 27.200 millones de euros anuales. Lo cual, su vez, significa que, si Cataluña tuviera una balanza fiscal equilibrada con España, su economía podría estar creciendo al 13% anual.

    Semejante milagro no lo vieron los siglos, ya que el crecimiento de Cataluña casi duplicaría a, por ejemplo, China, que no solo crece como un cohete, sino que tiene unas estadísticas que posiblemente inflan su actividad económica y, encima, es mucho más pobre.

    Dado semejante potencial de crecimiento, me reafirmo en que Cataluña debería ser independiente, o en que España debería independizarse de Cataluña. Pegados a semejante locomotora solo nos podría ir bien. ¿Se imagina alguien cómo serían los salarios de los empleos peor pagados en un país que crece al 13% en un contexto de crisis mundial?
    Los beneficios de la independencia de semejante máquina de crear riqueza irían más lejos. No cabe la menor duda que de una Cataluña creciendo al 13% sería admitida de inmediato en la Unión Europea y en el euro, y que le tocaría contribuir de manera generosa al rescate de Grecia, Irlanda, Portugal y, eventualmente, España. Su Sanidad en quiebra o su calificación de la deuda de bono basura desaparecerían en cuestión de segundos, y posiblemente también quedaría de manifiesto que Caixa Catalunya es más solvente que JP Morgan. Presumiblemente, esa Cataluña sería exportadora neta de capitales, y algo de eso le tocaría a España. Insisto: pegados a semejante locomotora, pronto superaríamos en riqueza a Suecia, Singapur y Dubai juntos

    Porque no hay que olvidar que sería una economía que que duplicaría su PIB cada siete años.

    Si hay un vecino deseable, es ése.

    ¿Dónde hay que firmar?

  19. Eric escrigué:

    Fàcil solució. Falten ingressos oi?
    Bé, es crea una hisenda catalana paral·lelament a l’espanyola. Aquesta hisenda posa l’IVA al 18% i la renda al 19%. Les empreses que vulguin pagar a aquesta agència pagaran el 18% de l’IVA i imposaran als clients aquest IVA. Les empreses que vulguin pagar a Espanya que paguin el 21% d’IVA i imposin als seus clients aquest 21.
    A veure quina empresa de Catalunya prefereix pagar el 21% d’IVA. I a veure quin consumidor va a comprar a una empresa que et carrega el 21%. Les rendes igual. Es fa el mateix amb la Seguretat Social. Es rebaixa la quota d’autònoms pels que decideixin ingresar a la catalana.

    Per altra banda, dels més de 5.000.000.000 d’euros que l’Estat deu en infraestructures (presupostades i no transferides) si no dóna els calés, la Generalitat se’n fa càrrec i passa a ser la titular.

    Així baixem la càrrega fiscal, creem estructures d’estat, obtenim recursos, fem propaganda sobre els beneficis que comportaria ser un Estat Independent i deixem al govern central amb una imatge encara més patètica.

    Això o una Declaració Unilateral d’Independència i ens deixem de referèndums i consultes per d’aquí uns anys. Si llavors surt que “no” a la independència (que no sortiria) ens re-unim a Espanya amb un tracte d’igual a igual.
    També podem negar-nos a assumir la part del deute que diuen que “ens pertoca” (que no està gens clar) per ser espanyols i portar-ho a instàncies europees.

    I els espanyols que es busquin la vida i es mengin el seu centralisme.

Fes un comentari