Què hi ha de cert al CIS de juliol?

CIS

Darrerament, la publicació dels baròmetres del CIS generen polèmica. S’ha convertit en una tradició que les xarxes socials “bullin” amb cada nova entrega, recollint el testimoni dels portaveus dels partits i les seves metàfores culinàries: “Lo del CIS no está cocinado, está requemado” (González Pons, en relació a l’enquesta preelectoral de 2011 que augurava al PP la majoria absoluta que al final va aconseguir);“El PSOE sale de nuevo por delante del PP en todas las encuestas y datos directos (…) Sin embargo, las cifras entran luego en la cocina, que no sabemos si es la de ‘Máster Chef’ o una ‘Pesadilla en la Cocina’, y el PP acaba delante” (Óscar López, febrer 2014); “Aquí hay una elaboración de los datos, lo que vulgarmente llamamos cocina, y esta vez en la cocina se les ha ido la mano de todo: de fuego, de pimienta y de sal” (Soraya Rodríguez, maig 2014).

La major part de les crítiques i suspicàcies se centren en el càlcul de l’estimació de vot. No ens cansarem de dir-ho: l’estimació de vot és un exercici complicat que només serveix com a orientació de quin podria ser el resultat de les eleccions si se celebressin en aquest moment precís.

Davant d’això, les acusacions de manipulació només són males excuses d’aquells que surten mal retratats al sondeig i pretenen contrarestar els titulars de l’endemà (basats en la lectura acrítica de l’estimació de vot, també cal dir-ho). L’estimació és possiblement la part més cridanera de qualsevol enquesta, però també n’és la més feble (i atacable). Més enllà d’això, no obstant, el baròmetre ofereix una sèrie de dades interessants, que es poden resumir en titulars:

  • Els partits “grans” (PP i PSOE) continuen afeblits en tots els seus indicadors, mentre que la irrupció de les terceres opcions es consolida i diversifica.
  • Tanmateix, el PP sembla aturar la seva baixada, tant pel que fa a la valoració del govern com a la confiança en el president i la intenció de vot.
  • A diferència del PP, el PSOE continua amb la seva tendència negativa, que el situa en una intenció mínima del 10%, pràcticament la meitat de la que tenia en iniciar-se la legislatura.
  • Sembla consolidar-se un nou espai a l’esquerra, les dimensions del qual són impossibles de calcular hores d’ara.
  • Existeix una important bossa d’incertesa a poc més d’un any per a les eleccions, ja que hi hauria més de tres milions d’electors indecisos, una magnitud capaç de donar la volta als pronòstics actuals.
  • De la mateixa manera que a nivell espanyol les formacions que tradicionalment han ocupat el govern cedeixen terreny a les “petites”, a nivell català es percep l’increment del transvasament de CiU a ERC, que segons aquest baròmetre arribaria al 24% del vot convergent de 2011.

Els partits “grans” (PP i PSOE) continuen afeblits

Conjuntament, PP i PSOE recullen menys del 23% de la intenció de vot, continuant la deriva que mostraven des del començament de la legislatura i que només va rectificar-se en la prèvia de les europees (baròmetre d’abril).

Des del començament de la legislatura, els dos partits “grans” s’han deixat vint-i-cinc punts en intenció directa de vot (des de gener 2012), que han anat engreixant l’abstenció, el vot en blanc i la indecisió, i en aquest darrer baròmetre, Podemos.

La tendència observada a Espanya és comuna a pràcticament tota Europa (fins i tot a Alemanya): els partits que tradicionalment han ocupat els governs pateixen una fuga de suports significativa, que va a nodrir formacions més petites amb propostes més radicals. En vam tenir un tast a les darreres eleccions europees, però ja s’havia percebut clarament la tendència a les convocatòries generals dels darrers tres o quatre anys.

En el cas espanyol, l’afebliment dels dos partits “grans” ha quedat tapat fins ara per la poca força de les terceres opcions i pel funcionament del “vot estratègic” que fomenta el tipus de sistema electoral espanyol (molt restrictiu a la competència de tercers), però les seves traces són visibles des de l’esclat de al crisi el 2008-09.

El que semblava una crisi exclusiva del PSOE en el govern, era en realitat un afebliment generalitzat dels elements dominants del sistema, ja que el creixement del PP no compensava l’afebliment dels socialistes.

La irrupció de Podemos i l’aparent consolidació del seu vot més enllà del moment puntual de les europees ens estaria indicant un canvi profund en la mecànica de funcionament del sistema polític espanyol, lligat a la “fatiga de materials” del sistema creat el 1978.

g1

El PP atura la seva baixada

Aquest baròmetre confirma alguns indicis que s’apuntaven a l’abril, que mostraven un canvi de tendència en els elements de definició del PP.

Rajoy segueix sent el president amb menys confiança des de 1996, però ja porta dos baròmetres d’alces (moderades, això sí, un punt a cada sondeig); la valoració del govern continua sent ruïnosa, però les opinions negatives han baixat tres punts des del gener, mentre que les positives han crescut el mateix percentatge; la intenció de vot als populars, per bé que està disset punts per sota del començament de al legislatura, ha consolidat la tímida crescuda de l’abril (pre europees); finalment, la taxa de fidelitat entre els votants del PP (50%) és la millor des del baròmetre de gener de 2013.

Tot plegat indica una estabilització dels indicadors del PP, després de dos anys de baixades continuades.

Dos factors podrien estar darrere d’aquest canvi de tendència: la percepció de la situació econòmica, que ha deixat d’empitjorar i mostra algun símptoma de millora relativa, i l’allunyament dels escàndols de corrupció que van enfonsar els indicadors populars a la primavera de fa un any.

g2

El PSOE continua amb la seva tendència negativa

A diferència del PP (o precisament per això), els indicadors de situació dels socialistes mostren un empitjorament continuat que no s’atura en aquest baròmetre.

El PSOE marca el mínim d’intenció directa de vot des de 1996: 10,8%. La pitjor fins aquesta legislatura l’havia registrada l’octubre de 2010 i era un 18,7%. Respecte del baròmetre d’abril, els socialistes perden deu punts en fidelitat, el que els retorna a la posició del gener, tot demostrant que la millora de l’abril era conseqüència de la proximitat de les eleccions europees i no una veritable recuperació.

g3

Hi ha qui ha dit (i escrit) que les dades relatives al PSOE en aquest baròmetre són un efecte de la situació conjuntural dels socialistes en el moment de fer-se el sondeig. Certament, el treball de camp es va realitzar durant la primera setmana de juliol, en plena campanya per a la secretaria general del PSOE, però precisament l’elecció directa del líder socialista havia de servir de revulsiu, cosa que el sondeig posa en qüestió.

Més enllà de fenòmens conjunturals, en les dades relatives al PSOE s’intueix un element més estructural, del qual Podemos en seria una expressió més que una conseqüència.

Al PSOE li passa el mateix que a molts partits socialdemòcrates europeus arran de la crisi, tant si governaven en el moment de l’esclat (PASOK) com si eren a l’oposició i han arribat al govern posteriorment (Hollande). La manca de resposta per part del centreesquerra ha generat una significativa desafecció en el que havia estat l’espai d’atracció i suport als socialistes, que en un primer moment ha donat pas a un increment de l’abstenció (generals 2011) i que més tard ha cristal•litzat en suport a opcions amb una proposta més nítida per fer front a la crisi (ja sigui a l’esquerra com a la dreta: FN a França, Albada Daurada a Grècia).

En aquest sentit és interessant veure el procés de dues fases en el cas del PSOE, segons les dades del CIS.

Fins a l’actual sondeig, l’afebliment del vot socialista nodria els indecisos, els abstencionistes i el vot en blanc, i molt limitadament a IU. Aquest era un vot que semblava mantenir-se en una sala d’espera, que mostrava el seu descontent envers el partit que havia votat, però no optava de forma clara pel transvasament a una altra força.

D’ençà de les europees, com mostra l’actual baròmetre, una part important d’aquest vot “en espera” es desplaça nítidament a Podemos. De fet, entre el sondeig de gener i l’actual, el PSOE ha perdut “només” un 2% de fidelitat, mentre que el transvasament a Podemos és del 17%. D’on prové la diferència? Doncs d’aquells que havien votat el PSOE el 2011 i al gener optaven per l’abstenció i el vot en blanc: han retrocedit 11 punts. Aquests, més part del que es transvasaven a IU i a UPyD (més el 2% que encara es mostraven fidels al PSOE) són el gruix del transvasament dels socialistes a Podemos.

t1

És un transvasament sòlid? No ho podem dir. De moment, sembla evident que han passat la prova de la conjuntura, ja que segueixen allà un mes després de les europees, però no és possible assegurar que es mantinguin, perquè també depèn dels moviments del nou PSOE de Sánchez (que de moment no sembla que vulgui acontentar aquest sector, precisament) i de l’evolució general de l’escenari.

Neix un nou espai a l’esquerra?

En qualsevol cas, l’aparició de Podemos coincideix amb la tendència europea general i recull un moviment que no és nou, sinó que ha vingut covant-se des de l’última etapa del govern Zapatero.

En aquest sentit, és interessant la capacitat d’atracció d’un segment important de l’abstenció de 2011 que en els baròmetres de tota la legislatura mostrava la seva intenció de votar en blanc o continuar desmobilitzat, i que ara apareix amb intenció de votar Podemos.

El que fa més interessant aquest segment és que no es correspon a electors que fa tres anys eren menors d’edat (que el baròmetre considera en una categoria a part) i que podrien ser més volubles en el seu vot. Es tracta d’abstencionistes “reals” de 2011, possiblement votants del PSOE de 2008 que es van anar desencantant del govern Zapatero a mesura que avançava la crisi, que s’han mantingut en l’abstenció durant la primera part de al legislatura, possiblement perquè no trobaven senyals del PSOE que els fessin “tornar”, i que ara fan una aposta per Podemos com a opció d’esquerres.

t2

Creix el transvasament de CiU a ERC

El baròmetre posa en evidència un increment significatiu del transvasament de CiU a ERC, que podria arribar al 24%, és a dir a prop d’un quart de milió de vots.

Aquesta dada és interessant no només pel que significa de consolidació de la “mossegada” republicana a l’espai convergent, sinó pel fet que es produeix en un àmbit (les eleccions generals) que en principi no li és propici a ERC (llevat de moments puntuals com el 2004). Això demostra que l’escenari 9N està generant fugues “estructurals” en l’espai de suport de CiU, que no només afecten l’àmbit de les eleccions al Parlament, sinó que suposarien un transvasament en tot tipus d’elecció. A més, cal tenir en compte que el baròmetre no recull el possible impacte del “cas Pujol” sobre el suport a CiU.

Fotografia: IMEDIAETHICS.ORG

Barcelona, 1971. Politòleg, llicenciat per l’Autònoma (1995). Format com investigador a l’Institut de Ciències Polítiques i Socials. Professor de Participació Política a l’Autònoma i de Ciència Política i Anàlisi Electoral a la UB. Col·laboro a Ràdio 4 i COM Ràdio. Director de FRC Revista de Debat Polític de la Fundació Rafael Campalans. @obartomeus

1 comentari

  1. Hejo escrigué:

    Bon article, em sembla una anàlisi molt prudent i correcta.
    El que em pregunto, és quina seria la composició del Congreso resultant d’unes generals amb aquestes intencions de vots. La sobre-representació de les províncies amb menys població (el gran pes de les 2 Castillas) afavoreix molt la llista més votada, o sigui el PP. Potser PSOE+IU+Podemos superin en vots al PP, però el PP aconsegueixi mantenir la majoria absoluta, o almenys una majoria força còmoda.

    I és que l’escenari descrit de fragmentació del vot d’esquerres no és el pitjor ni de bon tros pel PP ( i amb això no estic reclamant que es voti al PSOE, ni molt menys!).

Fes un comentari