Andaluses 2015: and the winner is… Izquierda Unida!

A només quatre dies de les eleccions avançades al Parlament andalús sembla que les coses estan bastant clares: el PSOE guanyarà però li serà bastant complicat bastir una majoria estable (precisament això, l’estabilitat, fou l’excusa per a l’avançament electoral), degut a l’entrada a la cambra de Podemos i (molt probablement) de C’s.

Aquestes eleccions tenen un gran interès precisament com a primera prova del nou escenari electoral que es dibuixa a partir de les europees de 2014 i l’aparició estel·lar de Podemos.

Ara bé, caldrà tenir molt de compte a l’hora de traslladar directament els resultats d’Andalusia a nivell estatal. Podemos i C’s són opcions “generals”, en el sentit que aconsegueixen aglutinar més vot en un escenari d’eleccions generals que en eleccions autonòmiques (al darrer baròmetre d’El Periódico per a Catalunya, Podemos només aconseguia retenir el 48% del seu vot d’europees en cas d’eleccions al Parlament, però en retindria el 74% en unes generals).

L’exemple de la campanya andalusa pot servir. Les expectatives de Podemos s’han desinflat a mesura que avançava al campanya, perquè el paper d’alternativa al “malvat bipartidisme” ha quedat en mans d’IU. És la diferència entre ser al debat i no ser-hi.

Primer sondeig. 1.000 entrevistes telefòniques realitzades el 23 i 24 de febrer. Marge d’error +3,2%. Segon sondeig. 3.200 entrevistes telefòniques realitzades entre el 5 i l’11 de març. Marge d’error +1,9%. (la campanya electoral va començar el 6 de març i el primer debat va ser el 9).

Primer sondeig. 1.000 entrevistes telefòniques realitzades el 23 i 24 de febrer. Marge d’error +3,2%.
Segon sondeig. 3.200 entrevistes telefòniques realitzades entre el 5 i l’11 de març. Marge d’error +1,9%. (la campanya electoral va començar el 6 de març i el primer debat va ser el 9).

Els dos sondeigs publicats per El Pais en donen bona mostra. En el primer, realitzat abans de començar la campanya, IU només aconseguia fidelitzar el 21% del seu vot de 2012, mentre que el 40% declarava intenció de votar Podemos. Deu dies i un debat més tard, la taxa de fidelitat dels votants d’IU havia crescut quinze punts (fins al 36%), pràcticament el mateix que havia disminuït la cessió de suport a Podemos.

Així doncs, el guanyador de la campanya semblaria que ha estat IU, que s’ha beneficiat de la presència mediàtica per recuperar una bona part del terreny que li havia pres Podemos abans de començar la campanya. Per contra, el PP no ha aprofitat la campanya per millorar les seves perspectives (en part perquè els indecisos del començament de campanya semblen haver triat C’s enlloc dels populars), mentre que el PSOE simplement ha mobilitzat al seu favor una porció dels seus indecisos.

Dues reflexions finals. Serà capaç IU de generar a les eleccions generals la mateixa dinàmica de suplantació de Podemos com a alternativa a PP i PSOE, aprofitant que tindrà quota de pantalla i els de Pablo Iglesias no?

I segona. Algun dia haurem de parlar seriosament de l’increïble capacitat de supervivència de la televisió com a canal de conformació de les opinions polítiques, després d’haver-la desnonat (precipitadament, segons sembla) en favor de les rutilants xarxes socials.

Fotografia: ELCORREO.

Barcelona, 1971. D’Horta, com Manuel Valls. Un dia us llevareu i descobrireu horroritzats que hem conquerit el món. Sóc la demostració viva de les tesis de Pavlov: digueu “enquesta” i em veureu salivar. Tinc el “jo ja ho deia” sempre a flor de llavi, però és que el temps té la mania de donar-me la raó. @obartomeus

Fes un comentari

Fes un comentari