Quatre apunts elementals sobre les eleccions plebiscitàries

plebiscitaries2

L’Anna Ballbona, d’El Punt Avui, em va demanar quatre notes sobre la figura de les “eleccions plebiscitàries” per fer-ne un reportatge de context (de context, no d’anàlisi -de l’escenari en general i de l’actuació dels partits en particular-, ni de prospectiva, per sort). Aquí teniu les quatre notes íntegres que li vaig enviar -res massa profund ni original, però no crec que el tema doni per gaire més- i aquí hi ha l’article d’El Punt Avui.

  1. No existeix cap figura legal a la Catalunya d’avui –ni enlloc, segurament- que respongui a “eleccions plebiscitàries”. És una caracterització interessada d’un procés electoral convencional (unes eleccions autonòmiques, que són les úniques que pot convocar el Govern a voluntat), al qual es vol dotar d’un caràcter d’excepcionalitat. Tant política com mediàtica i socialment l’adjectivació ha fet certa fortuna i sembla que hi ha un cert acord tàcit en el seu significat: unes eleccions en què hi hagi, bàsicament, un únic punt excepcional en discussió amb les postures de les diferents formacions concurrents clarament definides al respecte (i enfrontades en dues posicions antagòniques). És a dir, reduir la complexitat electoral a un únic issue o tema –en aquest cas, la independència de Catalunya-, convertint unes eleccions en un succedani del que hauria de ser un referèndum, cas de tenir la potestat de convocar-lo legalment. Al cap i a la fi, plebiscit és sinònim de referèndum.
  2. Per a que unes eleccions siguin plebiscitàries cal que tothom accepti la ficció i actuï com si ho fossin: institucions, partits i votants. Si això no passa, els resultats admetran un ventall d’interpretacions extrem en funció dels interessos i les expectatives de qui ho faci. Políticament es pot interpretar com es vulgui, però jurídicament no tindrà cap valor diferent del de constituir un Parlament al Principat, amb les funcions ordinàries que té atribuïdes (és a dir, tampoc generarien un Parlament “constituent”, com s’ha donat per descomptat en alguns casos).
  3. Ara bé, si hi hagués partits (o una llista unitària d’ampli espectre) que hi concorreguessin amb un programa que té com a primer (o únic) punt la proclamació de la independència i obtenen una majoria aclaparadora, és molt probable que tingués conseqüències polítiques. Em costa imaginar una declaració unilateral d’independència automàtica i immediata, però segurament seria un catalitzador per empènyer el procés en una direcció que ara es fa difícil d’anticipar (que no passés res sembla improbable tenint en compte que la societat civil mobilitzada difícilment assumiria la frustració de l’incompliment d’un programa de mínims com el que s’està plantejant).
  4. Aquesta gràfica de Google Trends, agafant-la amb totes les precaucions, és molt significativa: l’interès creixent pel terme és absolutament recent. Fins abans de 2013, el terme no era d’interès comú ni en català (vermell) ni en castellà (blau). I el creixement recent –tan acusat- és més gran en castellà que en català, proporcionalment. Hi ha un pic visible al setembre de 2013, coincidint amb l’efervescència de la Via Catalana, però el terme ja havia començat a circular, en boca d’alguns dirigents de CDC, des de 2012 (aquí en David Lizoain fa un repàs de l’hemeroteca molt interessant).

Plebiscitaries

Altres que en saben més que jo també han escrit sobre aquest tema:

Fotografia: TELEGRAPH.CO.UK

Olesa de Montserrat, 1979. Politòleg treballant per l’enemic. Molt més fan de politics que de policies*, hi veig tàctiques allà on ens volen fer veure estratègies. Em costa més canviar de tema que d’opinió però, per educació, el primer passa més sovint. Sóc un oxímoron: escolto punk i em poso Nenuco. *Llegir-ho en anglès, en català no sóc fan de cap dels dos. @hooligags

Fes un comentari

Fes un comentari