Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats
Arxiu
Actualitat

L’altre dia, en Roger Palà va publicar un article on s’interrogava sobre les potencialitats i la viabilitat d’una hipotètica Syriza catalana, que unís en un únic subjecte polític ERC, ICV i altres grups de l’esquerra catalanista.  Tots quatre vam picar l’ham i ens vam trobar discutint la qüestió de manera més o menys precària a Twitter. Per intentar eixamplar el debat, vam decidir parlar-ne al blog, copiant aquell format tan lluït de l’Speaker’s corner que es va inventar la gent de Politikon: quatre articles breus, de menys de 300 paraules, escrits en paral·lel, tal com raja, sobre un mateix tema. Cal dir que al final tots n’hem escrit alguna més de 300.

Continua llegint

És veritat que no tenen la culpa de l’actual crisis econòmica (almenys no tota), però també és veritat que per més que alguns ho vulguin creure, els economistes no saben de tot i, per tant, necessiten altres disciplines per complementar-los. Dic això perquè fa temps, des de que va començar aquesta crisi, que tinc la sensació que només ens estem preocupant de com arreglar l’economia (amb més o menys èxit) i ens estem oblidant de les conseqüències que aquestes decisions poden tenir en altres àmbits tant o més importants.

Continua llegint

Corruptes. M’agraden les revistes de llibres perquè m’agraden les ressenyes, i m’agraden les ressenyes perquè estalvien moltes hores de lectura. La New York Review of Books (NYROB) del 24 de març publicava un article d’Ezra Klein sobre dos llibres que analitzen la corrupció política als EUA. A la ressenya Klein hi explica que la corrupció s’ha refinat molt des de 1853, any en què els suborns a congressistes van deixar de ser legals. Diu Klein que, actualment, un lobbista, és una persona ben formada, que percep un sou considerable a canvi de la seva expertesa en un àmbit de coneixement determinat, que dóna suport tècnic a uns polítics que no sempre coneixen ni controlen prou bé el mar de regulacions que marquen el terreny de joc dins dels qual han de tirar endavant els seus propòsits. Una mena de consultor del llegir entre línies. No és un suport  filantròpic, esclar, els lobbistes recolzen aquells polítics que tenen interessos coincidents amb els seus i això té una clara primera conseqüència perniciosa: si ets un polític que vol suport econòmic i assessorament tècnic és preferible que et dediquis a legislar sobre els temes que interessen a les empreses que tenen més diners per gastar.

Continua llegint

El professor de sociologia Ignacio Sánchez-Cuenca publicà ahir a El País un dels articles més comentats de la jornada: ‘El economista rey’. En ell afirmava que ha estat la prepotència metodològica dels economistes la causa fonamental de l’actual crisi econòmica –ja sabeu, allò de la modelització ‘lliure d’ideologia’- i demanava un procés de decisió política més democràtic i multidisciplinari.

No puc estar més d’acord amb l’última conclusió. De fet, professionalització i democràcia no són elements en absolut contraposats en l’administració pública, com ja intentava explicar en aquest article. Al mateix temps, les disciplines artificialment parcel·lades (tant l’economia com la sociologia o l’arquitectura) no són suficients per elles mateixa per abordar la totalitat dels problemes socials i urbans.

Continua llegint

El que va començar a inicativa d’un particular cansat amb el greuge de l’Estat vers Catalunya ha derivat en una campanya de protesta organitzada, sobretot a través de les xarxes socials. Pel camí, determinats partits polítics s’hi han afegit, tot fent gala d’un oportunisme que fa feredat. Parlo, evidentment, de la campanya promoguda sota el “hashtag” #novullpagar. Aquest és un article que va de peatges, sí, però en aquest cas el rerefons de la qüestió no són pas els peatges, sinó l’expressió d’un malestar molt més profund. A voltes, els arbres no ens deixen veure el bosc.

D’entrada, dir que el dèficit infraestructural que presenta Catalunya i la manca d’inversió de l’Estat és facilment demostrable. I al parlar de dèficit no només hem d’incloure la infraestructura, amb les rodalies ferroviàries i el Corredor Mediterrani al capdavant, sinó també a la pervivència d’un model radial molt espanyol i d’una gestió centralista completament ineficaç, ben visible en el cas dels aeroports propietat d’AENA. El projecte de pressupostos que ha presentat el Govern Espanyol està lluny de posar-hi solució, ans al contrari: són absolutament nefasts en molts sentits. Sabieu, per exemple, que els PGE no destinen cap partida a cobrir el dèficit d’explotació de RENFE, amb les conseqüències sobre el transport públic que això pot suposar? La gent de la PTP ha elaborat un document on analitza la situació. Val la pena llegir-ho.

Parlant ja del cas concret dels peatges, és cert que Catalunya és el territori de l’Estat on més n’hi ha i és l’únic, amb l’anecdòtica excepció de La Rioja, on els quilòmetres d’autopistes de peatge superen els d’autopistes o autovies lliures de pagament directe per part de l’usuari. Segons l’anuari del Ministerio de Fomento, el 2010 hi havia a Catalunya 568 quilòmetres d’autopistes o autovies lliures i 632 amb peatge. D’aquests darrers, 463 eren de titularitat estatal i 169 de titularitat catalana. I això sense comptar els peatges que no són d’autopista (cas, per exemple, dels túnels de Vallvidrera i del Cadí) ni els peatges a l’ombra (C-25 o C-17). És cert que la majoria dels nous peatges que han entrat en funcionament durant les darreres dècades han estat iniciativa de la Generalitat, però això s’explica per la necessitat de comptar amb una bona dotació d’infraestructures en un país que no disposava (ni disposa) de suficients fons a les arques públiques. Sí, es podria haver tirat de deute, però a la llarga la factura s’hauria fet més gran. Compte en abusar dels mètodes de pagament diferit.

Continua llegint

Crec que queda força clar que tot l’afer #novullpagar posa sobre la taula (de nou, com ja va fer, entre moltes altres, la campanya “Catalunya lliure de peatges”), com a mínim, dos debats, prou diferenciats però, alhora, prou entortolligats: un debat sobre les infraestructures (tan ampli que va des del model viari i de mobilitat que tenim i el que ens cal, com i qui ha de pagar-ho tot plegat…) i un debat diguem-ne sobiranista (el greuge comparatiu a l’hora de pagar peatges entre Espanya i Catalunya, el rescat de les autopistes espanyoles as costa d’allargar les concessions a Catalunya…). Deixant el del model a banda, que ja n’hi ha que el discuteixen millor, parem atenció al segon debat, que paradoxalment, o no, s’ha convertit en el primer.

Només cal llegir els arguments originals del promotor de la iniciativa (on s’accentua el debat sobre el model, tot i les referències als Segadors) i veure com han mutat en els d’aquells que l’han imitat i els d’aquells que han corregut a donar-los suport (i ja de pas, els dels que no) per entendre què ha passat per davant de què. I si donem un cop d’ull a tot plegat, reconeguem-ho, a toro passat, entendrem el perquè de l’èxit indiscutible d’aquesta mobilització sobiranista: perquè és bona, bonica i barata.

Continua llegint

Aquests dies hem presenciat a un nou fenomen 2.0, la campanya #novullpagar. En breu, la campanya es fonamenta en que una sèrie de persones protestin, negant-se a pagar a les autopistes, per: a) l’existència de peatges en autopistes clarament amortitzades i b) la no existència de peatges a algunes zones d’Espanya, el que es considera un greuge tenint en compte el dèficit fiscal català.

En tots dos casos la campanya té tot el sentit del món i no s’ha de criticar, en absolut, a cap de les persones que han estat actives, tot i els inconvenients generats en alguns casos a la resta de conductors.  El fet que poques persones aconsegueixen donar-li ressonància demostra que algunes fórmules de protesta presencial poden ser efectives i imaginatives.

En tot cas, aquesta protesta també ha esquivat, en bona mesura, una qüestió important en el debat sobre sostenibilitat de les carreteres i autopistes, segurament degut a que el missatge de la reivindicació es deriva en reivindicacions de greuge respecte la resta d’Espanya. Es tracta del debat sobre si els peatges i la gestió privada és dolenta o bé necessària.

Continua llegint

 

Urbanistes, filòsofs i científics socials tenen clar que múltiples variables, quantitatives i qualitatives, influeixen en la qualitat de vida. Però nosaltres, els economistes, continuem parlant del creixement econòmic com el quid de la qüestió, quan la riquesa afectiva, perceptiva i percebuda, va molt més enllà d’això.

Els espais i les persones que ens envolten tenen una influència decisiva en el nostre estat d’ànim, la manera com aquests espais dialoguen amb nosaltres i les estructures sensorials de les relacions socials determinen la calidesa d’una ciutat. Però aquesta calidesa no és exògena, sinó que és fruit d’unes determinades decisions individuals i col·lectives.

És en aquest últim camp en què l’economia té coses decisives a aportar. Les ciutats no són ens biològics de creixement autònom sinó que hi ha guies i patrons, principalment polítics, que les fan ser com són. La ciència econòmica, amb les seves limitacions, té i pot proporcionar un millor coneixement de les ciutats, de les variables que fan que aquestes tinguen èxit o no, i en la definició mateixa de l’èxit.

Continua llegint

Els processos de selecció adversa en el sí dels partits i de les institucions que governen són un fenomen de sobres conegut. De tots els affairs que succeïxen en la zona més gris de la política, pocs resulten tan obvis per la ciutadania. En general, existeix la certesa que l’afinitat política i els tractes preferencials, més que no pas els mèrits, són els criteris que es fan servir a l’hora d’atorgar càrrecs públics.

La substitució de Mònica Terribas al capdavant de TV3 és un dels casos que ajuda a refermar aquesta percepció. Serà difícil pel govern construir un argumentari que justifiqui la decisió. Probablement ni ho intentin.  Els mèrits de l’actual directora, tant en termes d’audiència com de legitimitat interna, són difícils de rebatre. També el seu prestigi com a periodista, forjat a La nit al dia, fa de mal contradir.

Continua llegint

És ja un clàssic comparar el País Valencià amb Itàlia. Que si la corrupció, que si la classe política, que si la màfia immobiliària, que si Camps, que si Berlusconi… bah, bajanades. Ja m’agradaria a mi que València fos Milà, els Ports foren el Piamonte i formar part del G8. I, de pas, Albelda capità de l’azzurra. Malauradament no, no som Itàlia.

Tot i, insistisc, odiar aquesta frase feta, m’agradaria establir un paral·lelisme. No massa lluny al temps del canvi de govern al país de la bóta, amb la substitució del velinoaddicte Silvio Berlusconi pel gris i disciplinat Mario Monti, al País Valencià també vam viure un procés similar: per la porta del darrere, a Madrid, concretament al carrer Génova, van canviar Francisco Camps per Alberto Fabra.

Continua llegint

Arrel dels resultats del PP a les eleccions autonòmiques d’Andalusia s’han desencadenat dos debats força interessants. El primer té a veure amb si les enquestes van desmobilitzar a l’electorat popular i el segon, en si la culpa dels “mals resultats” és de la reforma laboral o altres decisions del govern de Rajoy.

El primer debat és força interessant, ja fa temps que els acadèmics intenten analitzar els efectes de les enquestes en el comportament. Però aquestes teories obliden una pregunta important. Per què ara? Ni al 20N ni en les municipals i autonòmiques de maig es va donar aquest efecte. Les enquestes també preveien una majoria absoluta abassegadora del PP i una caiguda molt important del PSOE (o sigles similars) que després es va plasmar a la realitat. Ni l’electorat socialista es va mobilitzar ni el popular desmobilitzar per culpa de les enquestes. Què ha canviat?

D’igual manera, l’efecte de les reformes en el resultat em sembla que, tot i ser interessant, no acaba de ser complet. Digueu-me naif, però vull pensar que quan els votants espanyols van votar el PP no ho van fer amb l’esperança d’una reforma laboral que protegís els drets laborals dels treballadors, ni amb uns pressupostos de caràcter brutalment social.

Així que, per què ara, ni 6 mesos després d’haver-los votat, s’han desencantat?

Continua llegint

Testosterona. Sembla ser que no hi ha un vincle clar entre la testosterona i el comportament agressiu. Ho vaig llegir fa un temps al Guardian, que es feia ressò d’un llibre -un de tants- sobre les diferències neurològiques entre sexes. M’és igual. Canviaré l’epígraf quan descobreixin quin és el motiu que explica la prevalença de comportaments antisocials i agressius entre els homes joves. En tot cas aquesta prevalença és evident: el 90% de les persones condemnades per delictes contra l’ordre públic l’any passat eren homes i el 70% tenien menys de 35 anys. Els homes joves tenen una curiosa tendència a assumir riscos innecessaris, violar les normes i comportar-se agressivament.

Continua llegint