Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats
Arxiu
Política catalana

L’altre dia, en Roger Palà va publicar un article on s’interrogava sobre les potencialitats i la viabilitat d’una hipotètica Syriza catalana, que unís en un únic subjecte polític ERC, ICV i altres grups de l’esquerra catalanista.  Tots quatre vam picar l’ham i ens vam trobar discutint la qüestió de manera més o menys precària a Twitter. Per intentar eixamplar el debat, vam decidir parlar-ne al blog, copiant aquell format tan lluït de l’Speaker’s corner que es va inventar la gent de Politikon: quatre articles breus, de menys de 300 paraules, escrits en paral·lel, tal com raja, sobre un mateix tema. Cal dir que al final tots n’hem escrit alguna més de 300.

Continua llegint

Corruptes. M’agraden les revistes de llibres perquè m’agraden les ressenyes, i m’agraden les ressenyes perquè estalvien moltes hores de lectura. La New York Review of Books (NYROB) del 24 de març publicava un article d’Ezra Klein sobre dos llibres que analitzen la corrupció política als EUA. A la ressenya Klein hi explica que la corrupció s’ha refinat molt des de 1853, any en què els suborns a congressistes van deixar de ser legals. Diu Klein que, actualment, un lobbista, és una persona ben formada, que percep un sou considerable a canvi de la seva expertesa en un àmbit de coneixement determinat, que dóna suport tècnic a uns polítics que no sempre coneixen ni controlen prou bé el mar de regulacions que marquen el terreny de joc dins dels qual han de tirar endavant els seus propòsits. Una mena de consultor del llegir entre línies. No és un suport  filantròpic, esclar, els lobbistes recolzen aquells polítics que tenen interessos coincidents amb els seus i això té una clara primera conseqüència perniciosa: si ets un polític que vol suport econòmic i assessorament tècnic és preferible que et dediquis a legislar sobre els temes que interessen a les empreses que tenen més diners per gastar.

Continua llegint

El que va començar a inicativa d’un particular cansat amb el greuge de l’Estat vers Catalunya ha derivat en una campanya de protesta organitzada, sobretot a través de les xarxes socials. Pel camí, determinats partits polítics s’hi han afegit, tot fent gala d’un oportunisme que fa feredat. Parlo, evidentment, de la campanya promoguda sota el “hashtag” #novullpagar. Aquest és un article que va de peatges, sí, però en aquest cas el rerefons de la qüestió no són pas els peatges, sinó l’expressió d’un malestar molt més profund. A voltes, els arbres no ens deixen veure el bosc.

D’entrada, dir que el dèficit infraestructural que presenta Catalunya i la manca d’inversió de l’Estat és facilment demostrable. I al parlar de dèficit no només hem d’incloure la infraestructura, amb les rodalies ferroviàries i el Corredor Mediterrani al capdavant, sinó també a la pervivència d’un model radial molt espanyol i d’una gestió centralista completament ineficaç, ben visible en el cas dels aeroports propietat d’AENA. El projecte de pressupostos que ha presentat el Govern Espanyol està lluny de posar-hi solució, ans al contrari: són absolutament nefasts en molts sentits. Sabieu, per exemple, que els PGE no destinen cap partida a cobrir el dèficit d’explotació de RENFE, amb les conseqüències sobre el transport públic que això pot suposar? La gent de la PTP ha elaborat un document on analitza la situació. Val la pena llegir-ho.

Parlant ja del cas concret dels peatges, és cert que Catalunya és el territori de l’Estat on més n’hi ha i és l’únic, amb l’anecdòtica excepció de La Rioja, on els quilòmetres d’autopistes de peatge superen els d’autopistes o autovies lliures de pagament directe per part de l’usuari. Segons l’anuari del Ministerio de Fomento, el 2010 hi havia a Catalunya 568 quilòmetres d’autopistes o autovies lliures i 632 amb peatge. D’aquests darrers, 463 eren de titularitat estatal i 169 de titularitat catalana. I això sense comptar els peatges que no són d’autopista (cas, per exemple, dels túnels de Vallvidrera i del Cadí) ni els peatges a l’ombra (C-25 o C-17). És cert que la majoria dels nous peatges que han entrat en funcionament durant les darreres dècades han estat iniciativa de la Generalitat, però això s’explica per la necessitat de comptar amb una bona dotació d’infraestructures en un país que no disposava (ni disposa) de suficients fons a les arques públiques. Sí, es podria haver tirat de deute, però a la llarga la factura s’hauria fet més gran. Compte en abusar dels mètodes de pagament diferit.

Continua llegint

Crec que queda força clar que tot l’afer #novullpagar posa sobre la taula (de nou, com ja va fer, entre moltes altres, la campanya “Catalunya lliure de peatges”), com a mínim, dos debats, prou diferenciats però, alhora, prou entortolligats: un debat sobre les infraestructures (tan ampli que va des del model viari i de mobilitat que tenim i el que ens cal, com i qui ha de pagar-ho tot plegat…) i un debat diguem-ne sobiranista (el greuge comparatiu a l’hora de pagar peatges entre Espanya i Catalunya, el rescat de les autopistes espanyoles as costa d’allargar les concessions a Catalunya…). Deixant el del model a banda, que ja n’hi ha que el discuteixen millor, parem atenció al segon debat, que paradoxalment, o no, s’ha convertit en el primer.

Només cal llegir els arguments originals del promotor de la iniciativa (on s’accentua el debat sobre el model, tot i les referències als Segadors) i veure com han mutat en els d’aquells que l’han imitat i els d’aquells que han corregut a donar-los suport (i ja de pas, els dels que no) per entendre què ha passat per davant de què. I si donem un cop d’ull a tot plegat, reconeguem-ho, a toro passat, entendrem el perquè de l’èxit indiscutible d’aquesta mobilització sobiranista: perquè és bona, bonica i barata.

Continua llegint

Aquests dies hem presenciat a un nou fenomen 2.0, la campanya #novullpagar. En breu, la campanya es fonamenta en que una sèrie de persones protestin, negant-se a pagar a les autopistes, per: a) l’existència de peatges en autopistes clarament amortitzades i b) la no existència de peatges a algunes zones d’Espanya, el que es considera un greuge tenint en compte el dèficit fiscal català.

En tots dos casos la campanya té tot el sentit del món i no s’ha de criticar, en absolut, a cap de les persones que han estat actives, tot i els inconvenients generats en alguns casos a la resta de conductors.  El fet que poques persones aconsegueixen donar-li ressonància demostra que algunes fórmules de protesta presencial poden ser efectives i imaginatives.

En tot cas, aquesta protesta també ha esquivat, en bona mesura, una qüestió important en el debat sobre sostenibilitat de les carreteres i autopistes, segurament degut a que el missatge de la reivindicació es deriva en reivindicacions de greuge respecte la resta d’Espanya. Es tracta del debat sobre si els peatges i la gestió privada és dolenta o bé necessària.

Continua llegint

Els processos de selecció adversa en el sí dels partits i de les institucions que governen són un fenomen de sobres conegut. De tots els affairs que succeïxen en la zona més gris de la política, pocs resulten tan obvis per la ciutadania. En general, existeix la certesa que l’afinitat política i els tractes preferencials, més que no pas els mèrits, són els criteris que es fan servir a l’hora d’atorgar càrrecs públics.

La substitució de Mònica Terribas al capdavant de TV3 és un dels casos que ajuda a refermar aquesta percepció. Serà difícil pel govern construir un argumentari que justifiqui la decisió. Probablement ni ho intentin.  Els mèrits de l’actual directora, tant en termes d’audiència com de legitimitat interna, són difícils de rebatre. També el seu prestigi com a periodista, forjat a La nit al dia, fa de mal contradir.

Continua llegint

Testosterona. Sembla ser que no hi ha un vincle clar entre la testosterona i el comportament agressiu. Ho vaig llegir fa un temps al Guardian, que es feia ressò d’un llibre -un de tants- sobre les diferències neurològiques entre sexes. M’és igual. Canviaré l’epígraf quan descobreixin quin és el motiu que explica la prevalença de comportaments antisocials i agressius entre els homes joves. En tot cas aquesta prevalença és evident: el 90% de les persones condemnades per delictes contra l’ordre públic l’any passat eren homes i el 70% tenien menys de 35 anys. Els homes joves tenen una curiosa tendència a assumir riscos innecessaris, violar les normes i comportar-se agressivament.

Continua llegint

Suposo que no som gaires els que pensem que la política de pactes entre CiU i PP ha estat beneficiosa per tots dos. En el curt termini Artur Mas ha aconseguit que un govern en minoria tingui l’estabilitat necessària per aprovar dues retallades pressupostàries de magnitud. Sense crisis ni escarafalls. El gran actiu de CiU durant la primera meitat de legislatura ha estat contraposar-se als desastres tripartits que tan bé va vestir mentre era a l’oposició.

Un clàssic dels partits conservadors. PP i CiU han escenificat la solemnitat del qui té la paella pel mànec. Acords estratègics (lleis Òmnibus, Pressupostos i pactes municipals) o ideològics (Successions, i acords CCMA), que permeten complir amb el programa previst, afrontar els imprevistos i deixar fora de joc el PSC, rival electoral que comparteixen.

Continua llegint

Gran metàfora d’aquesta pàtria nostra la que publiquen avui els diaris. Sembla ser que el megacasino Eurovegas de Sheldon Aldelson es construirà a Viladecans, allí on havia d’anar el flamant parc de la indústria aeronàutica, cridat a ser la punta de llança del canvi de model industrial. D’això se’n diu tancar el cercle (i no precisament el virtuós).

Continua llegint

Seguint la més rabiosa actualitat avui parlarem del senyor Voronoi i del sistema de partits català. Es coneixen com a diagrames de Voronoi la distribució d’un plànol en àrees al voltant d’un conjunt donat de posicions, amb el criteri que les àrees estan formades pels punts més propers a cada posició que a cap de les altres. Aquesta divisió de l’espai té múltiples aplicacions de geoposicionament -com quin és el MacDonald’s que ens queda més a la vora en alguna aplicació de smartphone. Històricament és famós (ja m’enteneu…) el cas del metge John Snow, que a mitjans del segle XIX va descobrir com es transmetia el còlera analitzant una epidèmia de còlera a Londres, i que va utilitzar aquest sistema de manera intuïtiva.

Més a prop de les ciències socials, té aplicacions òbvies en geografia, polítiques públiques -on ubicar un centre sanitari, o com ubicar una instal·lació tipus Nimby- i fins i tot pot servir per dissenyar -o de vegades explicar- districtes, com ara veure, per exemple, si el mapa comarcal català té un caràcter voronoià. Com parlem de distribucions espacials, dins la ciència política el podríem relacionar (una mica alegrement: avisem en aquest sentit que l’entrada té uns quants parèntesi com aquest…de tipus disclaimer) amb les teories espacials del vot. Així, ni que sigui com a divertimento, podem aplicar-ho al sistema de partits català, i veure resultats ben curiosos.

Continua llegint

Hi ha escoles filosòfiques que diuen que la Història no és més que repetició. I una mica d’això, de bucle, és el que hi ha en l’entesa entre CiU i PP per als pressupostos d’enguany. Tot i que, també hi ha qui diu que la Història tendeix a repetir-se… però no del tot. L’experiència ensenya i això fa que les coses no succeeixin de la mateixa manera quan les condicions “ambientals” es repeteixen. Un dels motors més importants de les decisions humanes (i animals) és el de no repetir errors del passat. Vet aquí que la Història avança en tirabuixó, repetint-se i avançant alhora, en base a petites, minúscules, modificacions.

Continua llegint

Sembla que aquesta passada matinada el govern i el PP per fi han pactat els pressupostos del 2012.

Les reaccions a aquest acord són previsibles i diria que a Palau no neguitegen a ningú. L’estabilitat del govern és, ara per ara, un bé més preuat que no pas la teòrica influència negativa d’una geometria única de pactes amb el PP. Mentre duri l’austeritat forçada per Brussel·les els companys de viatge seran els populars. Altra cosa és el que vindrà després.

Fa uns dies en Ferran Casas ens descobria que tot podria canviar a la segona part de la legislatura.  L’Oriol Pujol i l’Oriol Junqueras acosten voluntats discretament mentre els mitjans viuen embadalits amb el domini mediàtic de la Sánchez-Camacho.

Continua llegint