Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats
Arxiu
Política espanyola

Arrel dels resultats del PP a les eleccions autonòmiques d’Andalusia s’han desencadenat dos debats força interessants. El primer té a veure amb si les enquestes van desmobilitzar a l’electorat popular i el segon, en si la culpa dels “mals resultats” és de la reforma laboral o altres decisions del govern de Rajoy.

El primer debat és força interessant, ja fa temps que els acadèmics intenten analitzar els efectes de les enquestes en el comportament. Però aquestes teories obliden una pregunta important. Per què ara? Ni al 20N ni en les municipals i autonòmiques de maig es va donar aquest efecte. Les enquestes també preveien una majoria absoluta abassegadora del PP i una caiguda molt important del PSOE (o sigles similars) que després es va plasmar a la realitat. Ni l’electorat socialista es va mobilitzar ni el popular desmobilitzar per culpa de les enquestes. Què ha canviat?

D’igual manera, l’efecte de les reformes en el resultat em sembla que, tot i ser interessant, no acaba de ser complet. Digueu-me naif, però vull pensar que quan els votants espanyols van votar el PP no ho van fer amb l’esperança d’una reforma laboral que protegís els drets laborals dels treballadors, ni amb uns pressupostos de caràcter brutalment social.

Així que, per què ara, ni 6 mesos després d’haver-los votat, s’han desencantat?

Continua llegint

1. Importància relativa. No ha estat un congrés de rellançament ideològic del socialisme, ni de renovació de projecte polític. Senzillament ha estat la conclusió -o el punt i seguit- d’una lluita de famílies dins del partit. I les disputes internes interessen menys del que l’atenció mediàtica ens podria fer pensar. La sang i els plors són una bona crida però el seu efecte dura poc. A més, el partit no ha enviat cap missatge concret. La tan anunciada resposta socialista més aviat es converteix en una pregunta oberta a mil interpretacions.

2. Ara, el buit. Ens encanta l’espectacle polític i en aquest sentit el congrés del PSOE no ha decebut. Ara però cal alçar la vista i mirar endavant. L’expressió “travessa pel desert” es queda curta per descriure el camí del socialisme espanyol. El mateix pel socialisme català i per l’europeu. En aquests moments, dels 500 milions d’habitants que té la Unió Europea només 14 tenen un president socialista. I la tendència no s’ha aturat. Avui mateix els conservadors han guanyat les eleccions a Finlàndia i han destronat un govern d’esquerres que ha durat 30 anys. Hi ha petites alegries, com la presidència del Parlament Europeu o els bons pronòstics a França. Però recomanaria als palmeros que tinguin el cap fred. Schultz i Hollande són anècdotes, no són senyals de recuperació.

Continua llegint

Justament el dia que el Senat estrenava la X legislatura entre bones paraules i intencions renovadores, al Congrés vàrem assistir a un d’aquells espectacles en els que els partits demostren el seu poc respecte per les pràctiques parlamentàries i per la pròpia institució.

Ahir, durant la sessió de la Comissió Constitucional, la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va esperar-se a la intervenció final per anunciar quelcom tan poc trivial com la reforma del sistema d’elecció del Tribunal Constitucional i el Poder Judicial. Havia tingut tota la intervenció inicial per anunciar-ho però va esperar a l’últim torn de rèplica, deixant a l’oposició sense possibilitat de resposta.

Per si no havia quedat clar que el moviment estava més que planejat, un mitjà –elmundo.es, concretament- hi va posar la resta. La notícia es podia llegir a la seva edició digital dues hores abans de que Soraya l’anunciés en comissió parlamentària.

Continua llegint

Al 1977, uns mesos després de ser escollit, Adolfo Suárez va viatjar a Paris en el que seria el primer viatge a l’estranger d’un president triat en democràcia en més de 40 anys. Calia normalitzar relacions i apropar-se a Europa i per això es va escollir França, com a símbol d’integració democràtica. Va ser la primera i darrera vegada que es triava a aquest país per ser la primera destinació que visita un president espanyol.

El 30 de maig de 1983, Felipe González, nomenat uns mesos abans president del govern espanyol, aterrava a Rabat, la capital del Marroc, en el que seria el seu primer viatge oficial com a president. Sense saber-ho, González estava començant una tradició que perdura fins avui, sense importar la ideologia del partit governant. L’any 1996, José María Aznar, al maig –dos mesos després de guanyar les eleccions- també visitava aquesta ciutat, igual que l’any 2000, i el mateix va fer José Luis Rodríguez Zapatero -en aquest cas a Casablanca- el 19 d’abril de 2004 i al maig de 2008.

Si no passa res estrany, dimecres vinent 18 de gener, seguint la tradició, Mariano Rajoy viatjarà al Marroc en el que serà el seu primer viatge oficial. Rajoy ja va dir durant el debat electoral que aquesta seria la seva primera visita. Ja va parlar amb Mohamed VI per telèfon i el ministre d’Afers exteriors i de Cooperació, José Manuel García-Margallo ja està preparant des d’ahir la visita amb el ministre delegat d’Afers exteriors del Marroc, Youssef Amrani.

Continua llegint

Chacón EspañaCarme Chacón ha escollit Olula del Río, municipi de la província d’Almeria de 6.500 habitants i d’on n’és originària la seva família paterna (etimològicament parlant doncs, la seva pàtria), per presentar, el proper dissabte, la seva candidatura a la secretaria general del PSOE.

“[la presentació de la candidatura] en Olula del Río, en Almería, el pueblo de mi padre. En Andalucía, mi otra tierra pero hoy la prioridad del Partido Socialista Obrero Español.” Carme Chacón, 04.01.2012

Diu, i no tenim per què dubtar-ho, que el seu interès prioritari és en les futures eleccions autonòmiques a Andalusia, però aquestes seran posteriors a l’elecció de la secretaria general. Per això és temptador pensar que, atès que enlloc de fer-hi campanya pel seu partit va a, noti’s el matís, fer-hi campanya al seu partit, l’únic interès que satisfà de debò aquest moviment és el de la candidata mateixa, qui sap si perseguint fer-se perdonar la seva militància al PSC o el no haver cridat “Viva España” un parell d’octaves més alt.

“[Chacón] és competent, però té un sol element complicat i és que el PSC s’ha cansat de repetir que ells són un altre partit.” Alfonso Guerra, 28.11.2011

“Yo quisiera que al secretario general de mi partido no le dé vergüenza, cuando acabe el congreso, gritar ‘viva España’, porque este no es un grito ni de la derecha, ni del franquismo. España es madre, no es madrastra. [...] Quien no esté en disposición de defender a España y de querer a España, no puede ser su presidente ni ser el secretario general de un partido que aspire a presidirla; es tan evidente, que casi sonroja decirlo, aunque sonroja que a los españoles se les critique por llevar la bandera de España [...]” José Bono, 28.11.2011

Continua llegint

Siguem clars: Joan Carles de Borbó no cobra el que s’ha dit que cobra. Ni 140.518, ni 152.233, ni 292.752 euros, ni tampoc aquestes quantitats amb un 40% de retenció. Ni de lluny. Ja fa força temps que sabem quant cobra Joan Carles de Borbó, en virtut de ser l’administrador únic de l’ens reconegut tant a la constitució espanyola com als PGE com “casa reial espanyola”: més de 8 milions d’euros l’any.

Per saber, fins i tot podem intuir quant costa (se n’han fet estimacions que ronden els 80 milions d’euros, càrrega a repartir entre diferents ministeris, però probablement s’hagin quedat curtes veient només el cost de manteniment dels palaus reconegut pel Patrimonio Nacional), que és sensiblement diferent del que cobra, malgrat que ens vulguin fer passar bou per bèstia grossa confonent a benefici d’inventari una cosa amb l’altra.

Continua llegint