Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats
Arxiu
Anàlisi

A poc a poc es va estenent la certesa de que la crisi econòmica provoca canvis de govern a tort i a dret, sense tenir en compte el color polític i fins i tot generant escenaris on partits que van perdre eleccions fa 2 o 3 anys ara tornen a estar en disposició de governar.

Avui en Josep M. Colomer i en Pedro Magalhaes ho confirmen amb dades en aquest article a El País.

En nuestro análisis de 63 elecciones en 29 estados-miembros y candidatos oficiales de la Unión Europea desde enero de 2004, los resultados electorales del partido del jefe del gobierno aparecen claramente relacionados con los resultados económicos inmediatamente antes de la elección, medidos por las tasas de crecimiento y de desempleo. En el conjunto del periodo, el partido del jefe del gobierno ha visto reducido su porcentaje de votos en cinco puntos, como media, en relación con la elección anterior. Pero desde que la crisis se hizo más visible con la quiebra de Lehman Brothers en septiembre de 2008, la pérdida media de votos es de 7,3 puntos porcentuales.

La crisi accelera el canvi polític. Ho hem vist per tot Europa i ho hem viscut a Espanya. El PSOE va obtenir els pitjors resultats de la història i ara el PP veu com en només 6 mesos ha perdut 4 punts d’avantatge respecte els socialistes.

Continua llegint

Durant la campanya de les municipals l’actual alcalde Xavier Trias va posar sobre la taula el problema de finançament del Bicing. Les dades del servei mostren el seu indubtable èxit en termes d’ús (11 milions de desplaçaments i 115.000 abonats), però també un alt cost anual en la gestió d’aproximadament 15 millions d’euros.

El debat no és aliè a altres realitats de referència. Els sistemes de “bike-sharing”, inicialment sense publicitat, comencen a incorporar els patrocinadors o estan en camí de fer-ho.

En el cas de Barcelona una de les primeres mesures correctores per l’any 2012 ha estat augmentar el cost de l’abonament del Bicing, fins els 35 euros per usuari. El preu ha pujat 11 euros en poc més de 3 anys i mig, gairebé un 30%. Lògicament les queixes dels usuaris a fòrums i al carrer han anat en augment. “Massa car per un servei que no es pot comparar amb un transport públic”, deien alguns. “Em donaré de baixa”, avisen uns altres.

Continua llegint

Aquest article i el de Mireia Bel són la continuació d’un debat cordial entre ambdues iniciat a twitter arrel de la intervenció “Jóvenes y socialdemocracia” d’Ignacio Urquizu al seminari “Next Left: Construint una nova majoria progressista” organitzat per la Fundació Rafael Campalans, juntament amb la Fundació Europea d’Estudis Progressistes (FEPS).

Existeix la tendència a creure entre la majoria de la gent que ens preocupa la tan anomenada desafecció política que és provocada pel desinterès. Creiem, i sí m’hi incloc perquè jo fins fa poc n’era una ferma defensora, que per augmentar la participació cal educar en política, generar interès per tot el que passa al voltant d’aquest món i donar informació que permeti a la gent moure’s i entendre la política. Vull que quedi clar per avançat que crec que és important fer això. Cal que la gent estigui informada i s’interessi per la política. Primer perquè només si els polítics tenen la sensació de que són fiscalitzats per uns ciutadans que els observen actuaran com la teoria democràtica espera que actuïn, representant els seus interessos. I segon, perquè l’interès és segurament el primer pas per la mobilització.

Per tot plegat, la dada exposada per Ignacio Urquizu és, com a poc, contraintuitiva: per què si els joves estan més interessats en política avui del que ho havíen estat fa 20 anys participen menys, si entenem la participació constrenyida a les conteses electorals i a les organitzacions polítiques convencionals? No és tan clar que la informació i l’interès polític generin participació i compromís per si soles, cal, doncs, alguna cosa més.

Continua llegint

Aquest article i el de Berta Barbet són la continuació d’un debat cordial entre ambdues iniciat a twitter arrel de la intervenció “Jóvenes y socialdemocracia” d’Ignacio Urquizu al seminari “Next Left: Construint una nova majoria progressista” organitzat per la Fundació Rafael Campalans, juntament amb la Fundació Europea d’Estudis Progressistes (FEPS).

La discussió sobre la participació electoral dels joves comença arran d’una dada extreta del CIS que el professor de Sociologia a la Universitat Complutense de Madrid, Ignacio Urquizu, presentava al seminari “Next Left: Construint una nova majoria progressista”. La dada en qüestió era la següent:

  • Nivell d’interès per la política entre els joves l’any 1989: 14’9%
  • Nivell d’interès per la política entre els joves l’any 2011: 24’3%

Aquesta dada anava contra els tòpics de manca d’interès per la política entre els joves actuals. Comparats amb cohorts anteriors, l’interès dels que avui són joves no només era el mateix, sinó fins i tot major. D’aquesta dada però no se n’extreu més compromís ni més participació. I, de fet, les dades de participació de les últimes eleccions generals a Espanya així ho corroboren. Un cop més, doncs, estem davant una d’aquestes discussions interminables sobre el perquè de la baixa participació electoral dels joves -que no participació política, com han demostrat mobilitzacions com les del 15M-.

Continua llegint

El professor de sociologia Ignacio Sánchez-Cuenca publicà ahir a El País un dels articles més comentats de la jornada: ‘El economista rey’. En ell afirmava que ha estat la prepotència metodològica dels economistes la causa fonamental de l’actual crisi econòmica –ja sabeu, allò de la modelització ‘lliure d’ideologia’- i demanava un procés de decisió política més democràtic i multidisciplinari.

No puc estar més d’acord amb l’última conclusió. De fet, professionalització i democràcia no són elements en absolut contraposats en l’administració pública, com ja intentava explicar en aquest article. Al mateix temps, les disciplines artificialment parcel·lades (tant l’economia com la sociologia o l’arquitectura) no són suficients per elles mateixa per abordar la totalitat dels problemes socials i urbans.

Continua llegint

Entre els diversos i variats efectes que la crisi econòmica pot tenir sobre els comportaments polítics, un d’ells podria ser un canvi en la percepció que té la ciutadania de la importància de les eleccions d’altres països de la UE.

Això escrivia l’altre dia en José Pablo Ferrándiz al bloc Metroscopia. Espanya mira amb molt interès el que està passant a França.

El próximo 6 de mayo los franceses no solo van a elegir a su próximo Presidente de la República durante los cinco años venideros, sino el tipo de política económica con el que quieren intentar salir de la actual crisis económica. Algo que afectará, sin duda, al futuro del país galo pero también al resto de países europeos. Y, como no, a España.

Y así parece entenderlo, también, la ciudadanía española, que previendo que es algo más que la presidencia de la República lo que está en juego, mira no ya de reojo sino fijamente a la actualidad política de nuestro país vecino.

Continua llegint

El que va començar a inicativa d’un particular cansat amb el greuge de l’Estat vers Catalunya ha derivat en una campanya de protesta organitzada, sobretot a través de les xarxes socials. Pel camí, determinats partits polítics s’hi han afegit, tot fent gala d’un oportunisme que fa feredat. Parlo, evidentment, de la campanya promoguda sota el “hashtag” #novullpagar. Aquest és un article que va de peatges, sí, però en aquest cas el rerefons de la qüestió no són pas els peatges, sinó l’expressió d’un malestar molt més profund. A voltes, els arbres no ens deixen veure el bosc.

D’entrada, dir que el dèficit infraestructural que presenta Catalunya i la manca d’inversió de l’Estat és facilment demostrable. I al parlar de dèficit no només hem d’incloure la infraestructura, amb les rodalies ferroviàries i el Corredor Mediterrani al capdavant, sinó també a la pervivència d’un model radial molt espanyol i d’una gestió centralista completament ineficaç, ben visible en el cas dels aeroports propietat d’AENA. El projecte de pressupostos que ha presentat el Govern Espanyol està lluny de posar-hi solució, ans al contrari: són absolutament nefasts en molts sentits. Sabieu, per exemple, que els PGE no destinen cap partida a cobrir el dèficit d’explotació de RENFE, amb les conseqüències sobre el transport públic que això pot suposar? La gent de la PTP ha elaborat un document on analitza la situació. Val la pena llegir-ho.

Parlant ja del cas concret dels peatges, és cert que Catalunya és el territori de l’Estat on més n’hi ha i és l’únic, amb l’anecdòtica excepció de La Rioja, on els quilòmetres d’autopistes de peatge superen els d’autopistes o autovies lliures de pagament directe per part de l’usuari. Segons l’anuari del Ministerio de Fomento, el 2010 hi havia a Catalunya 568 quilòmetres d’autopistes o autovies lliures i 632 amb peatge. D’aquests darrers, 463 eren de titularitat estatal i 169 de titularitat catalana. I això sense comptar els peatges que no són d’autopista (cas, per exemple, dels túnels de Vallvidrera i del Cadí) ni els peatges a l’ombra (C-25 o C-17). És cert que la majoria dels nous peatges que han entrat en funcionament durant les darreres dècades han estat iniciativa de la Generalitat, però això s’explica per la necessitat de comptar amb una bona dotació d’infraestructures en un país que no disposava (ni disposa) de suficients fons a les arques públiques. Sí, es podria haver tirat de deute, però a la llarga la factura s’hauria fet més gran. Compte en abusar dels mètodes de pagament diferit.

Continua llegint

Aquests dies hem presenciat a un nou fenomen 2.0, la campanya #novullpagar. En breu, la campanya es fonamenta en que una sèrie de persones protestin, negant-se a pagar a les autopistes, per: a) l’existència de peatges en autopistes clarament amortitzades i b) la no existència de peatges a algunes zones d’Espanya, el que es considera un greuge tenint en compte el dèficit fiscal català.

En tots dos casos la campanya té tot el sentit del món i no s’ha de criticar, en absolut, a cap de les persones que han estat actives, tot i els inconvenients generats en alguns casos a la resta de conductors.  El fet que poques persones aconsegueixen donar-li ressonància demostra que algunes fórmules de protesta presencial poden ser efectives i imaginatives.

En tot cas, aquesta protesta també ha esquivat, en bona mesura, una qüestió important en el debat sobre sostenibilitat de les carreteres i autopistes, segurament degut a que el missatge de la reivindicació es deriva en reivindicacions de greuge respecte la resta d’Espanya. Es tracta del debat sobre si els peatges i la gestió privada és dolenta o bé necessària.

Continua llegint

Fa uns dies el senyor Víctor Grífols, president i conseller delegat de la companyia homònima d’hemoderivats va aconseguir fer el salt des de les pàgines d’informació econòmica per aparèixer a gairebé tot arreu després de donar una conferència a ESADE on suggeria la possibilitat de remunerar (de nou, ja que aquesta era la pràctica habitual fins a 1985) la donació de sang i plasma a l’estat espanyol:

“Si es permetés el pagament de donacions, Grifols podria pagar de 60 a 70 euros per setmana a un possible donant, els quals, sumats a l’atur, serien una manera per viure”, ha assegurat. (…) la mesura seria útil per contribuir a la creació d’ocupació i ajudar a reactivar l’economia espanyola (…) “es generarien 5.000 o 6.000 llocs de feina en un moment de crisi com l’actual; a això, se li ha de sumar 500 o 600 milions de dòlars en pagaments als donants”. Per a Víctor Grífols, si avui el pagament de les donacions de sang no està legalitzat (…) és per raons “romàntiques”, heretades de la Segona Guerra Mundial. Grífols creu que les campanyes de donació de sang voluntària no són, ni seran, suficients per pal•liar el dèficit de plasma a l’Estat espanyol. ESADE, 17.04.12

Jo no només no en tinc ni idea de medicina i altres disciplines frontereres, sinó que sóc un orgullós aprensiu que es mareja en veure la sang i gairebé escrivint sobre ella, però no em cal tenir coneixements mèdics per oposar-me frontalment a la proposta del senyor Grífols (com ja han fet el ministeri espanyol de sanitat, la Federació de Donants i els hematòlegs) i, més enllà del rebuig intuïtiu inicial que segur que molts compartim, argumentar-ho més o menys sòlidament.

Continua llegint

 

Urbanistes, filòsofs i científics socials tenen clar que múltiples variables, quantitatives i qualitatives, influeixen en la qualitat de vida. Però nosaltres, els economistes, continuem parlant del creixement econòmic com el quid de la qüestió, quan la riquesa afectiva, perceptiva i percebuda, va molt més enllà d’això.

Els espais i les persones que ens envolten tenen una influència decisiva en el nostre estat d’ànim, la manera com aquests espais dialoguen amb nosaltres i les estructures sensorials de les relacions socials determinen la calidesa d’una ciutat. Però aquesta calidesa no és exògena, sinó que és fruit d’unes determinades decisions individuals i col·lectives.

És en aquest últim camp en què l’economia té coses decisives a aportar. Les ciutats no són ens biològics de creixement autònom sinó que hi ha guies i patrons, principalment polítics, que les fan ser com són. La ciència econòmica, amb les seves limitacions, té i pot proporcionar un millor coneixement de les ciutats, de les variables que fan que aquestes tinguen èxit o no, i en la definició mateixa de l’èxit.

Continua llegint

En aquest país, que deixar votar a les dones podia no ser una bona idea,  ho vam descobrir ben aviat. Corria l’any 1931 i, després de guanyar les primeres eleccions dignes d’aquest nom, els partits republicans i d’esquerres es van afanyar a introduir el sufragi femení. Dos anys més tard, a les eleccions de 1933, les dones van votar per primera vegada i, ho recordem per si a batxillerat algú anava fluix a història, aquelles eleccions les va guanyar una coalició de partits conservadors encapçalada per la CEDA. N’hi va haver més d’un que, suspicaç, va decidir que els dos fets guardaven entre si una relació causal.

Val a dir que, dues de les tres dones que havien participat al debat constituent de 1931-32 (Victoria Kent i Margarita Nelken) s’havien oposat  a concedir el dret de vot a les dones a curt termini: sense que cap politòleg els hi hagués dit, preveien que, excloses fins aquell moment de l’esfera pública i sense cap mena de preparació social i política, les dones es deixarien influir per l’Església (en realitat deien “pel capellà”) i votarien majoritàriament per partits conservadors.

Continua llegint

Segons l’últim sondeig publicat a El Pais aquest diumenge, el PP ha perdut vuit punts en intenció de vot respecte del març. Des de 2009 l’estimació de vot dels populars en els sondeigs de Metroscopia no havia baixat del 40%. Què està passant?

Massa sovint considerem els resultats dels partits en unes eleccions com un bloc homogeni, sense tenir en compte que en realitat són una agregació de grups que responen a lògiques diverses (de vegades fins i tot contraposades): des de supporters convençuts i true believers, fins a votants conjunturals, estratègics (aquells que voten els uns per a què no guanyin els altres) o fins i tot accidentals.

Continua llegint