Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats
Arxiu
Comportament electoral

A poc a poc es va estenent la certesa de que la crisi econòmica provoca canvis de govern a tort i a dret, sense tenir en compte el color polític i fins i tot generant escenaris on partits que van perdre eleccions fa 2 o 3 anys ara tornen a estar en disposició de governar.

Avui en Josep M. Colomer i en Pedro Magalhaes ho confirmen amb dades en aquest article a El País.

En nuestro análisis de 63 elecciones en 29 estados-miembros y candidatos oficiales de la Unión Europea desde enero de 2004, los resultados electorales del partido del jefe del gobierno aparecen claramente relacionados con los resultados económicos inmediatamente antes de la elección, medidos por las tasas de crecimiento y de desempleo. En el conjunto del periodo, el partido del jefe del gobierno ha visto reducido su porcentaje de votos en cinco puntos, como media, en relación con la elección anterior. Pero desde que la crisis se hizo más visible con la quiebra de Lehman Brothers en septiembre de 2008, la pérdida media de votos es de 7,3 puntos porcentuales.

La crisi accelera el canvi polític. Ho hem vist per tot Europa i ho hem viscut a Espanya. El PSOE va obtenir els pitjors resultats de la història i ara el PP veu com en només 6 mesos ha perdut 4 punts d’avantatge respecte els socialistes.

Continua llegint

Aquest article i el de Mireia Bel són la continuació d’un debat cordial entre ambdues iniciat a twitter arrel de la intervenció “Jóvenes y socialdemocracia” d’Ignacio Urquizu al seminari “Next Left: Construint una nova majoria progressista” organitzat per la Fundació Rafael Campalans, juntament amb la Fundació Europea d’Estudis Progressistes (FEPS).

Existeix la tendència a creure entre la majoria de la gent que ens preocupa la tan anomenada desafecció política que és provocada pel desinterès. Creiem, i sí m’hi incloc perquè jo fins fa poc n’era una ferma defensora, que per augmentar la participació cal educar en política, generar interès per tot el que passa al voltant d’aquest món i donar informació que permeti a la gent moure’s i entendre la política. Vull que quedi clar per avançat que crec que és important fer això. Cal que la gent estigui informada i s’interessi per la política. Primer perquè només si els polítics tenen la sensació de que són fiscalitzats per uns ciutadans que els observen actuaran com la teoria democràtica espera que actuïn, representant els seus interessos. I segon, perquè l’interès és segurament el primer pas per la mobilització.

Per tot plegat, la dada exposada per Ignacio Urquizu és, com a poc, contraintuitiva: per què si els joves estan més interessats en política avui del que ho havíen estat fa 20 anys participen menys, si entenem la participació constrenyida a les conteses electorals i a les organitzacions polítiques convencionals? No és tan clar que la informació i l’interès polític generin participació i compromís per si soles, cal, doncs, alguna cosa més.

Continua llegint

Aquest article i el de Berta Barbet són la continuació d’un debat cordial entre ambdues iniciat a twitter arrel de la intervenció “Jóvenes y socialdemocracia” d’Ignacio Urquizu al seminari “Next Left: Construint una nova majoria progressista” organitzat per la Fundació Rafael Campalans, juntament amb la Fundació Europea d’Estudis Progressistes (FEPS).

La discussió sobre la participació electoral dels joves comença arran d’una dada extreta del CIS que el professor de Sociologia a la Universitat Complutense de Madrid, Ignacio Urquizu, presentava al seminari “Next Left: Construint una nova majoria progressista”. La dada en qüestió era la següent:

  • Nivell d’interès per la política entre els joves l’any 1989: 14’9%
  • Nivell d’interès per la política entre els joves l’any 2011: 24’3%

Aquesta dada anava contra els tòpics de manca d’interès per la política entre els joves actuals. Comparats amb cohorts anteriors, l’interès dels que avui són joves no només era el mateix, sinó fins i tot major. D’aquesta dada però no se n’extreu més compromís ni més participació. I, de fet, les dades de participació de les últimes eleccions generals a Espanya així ho corroboren. Un cop més, doncs, estem davant una d’aquestes discussions interminables sobre el perquè de la baixa participació electoral dels joves -que no participació política, com han demostrat mobilitzacions com les del 15M-.

Continua llegint

En aquest país, que deixar votar a les dones podia no ser una bona idea,  ho vam descobrir ben aviat. Corria l’any 1931 i, després de guanyar les primeres eleccions dignes d’aquest nom, els partits republicans i d’esquerres es van afanyar a introduir el sufragi femení. Dos anys més tard, a les eleccions de 1933, les dones van votar per primera vegada i, ho recordem per si a batxillerat algú anava fluix a història, aquelles eleccions les va guanyar una coalició de partits conservadors encapçalada per la CEDA. N’hi va haver més d’un que, suspicaç, va decidir que els dos fets guardaven entre si una relació causal.

Val a dir que, dues de les tres dones que havien participat al debat constituent de 1931-32 (Victoria Kent i Margarita Nelken) s’havien oposat  a concedir el dret de vot a les dones a curt termini: sense que cap politòleg els hi hagués dit, preveien que, excloses fins aquell moment de l’esfera pública i sense cap mena de preparació social i política, les dones es deixarien influir per l’Església (en realitat deien “pel capellà”) i votarien majoritàriament per partits conservadors.

Continua llegint

Segons l’últim sondeig publicat a El Pais aquest diumenge, el PP ha perdut vuit punts en intenció de vot respecte del març. Des de 2009 l’estimació de vot dels populars en els sondeigs de Metroscopia no havia baixat del 40%. Què està passant?

Massa sovint considerem els resultats dels partits en unes eleccions com un bloc homogeni, sense tenir en compte que en realitat són una agregació de grups que responen a lògiques diverses (de vegades fins i tot contraposades): des de supporters convençuts i true believers, fins a votants conjunturals, estratègics (aquells que voten els uns per a què no guanyin els altres) o fins i tot accidentals.

Continua llegint

Nova patinada demoscòpica, aquest cop a les eleccions andaluses. Tots els sondeigs preelectorals sense excepció havien previst una majoria absoluta del PP. Només el CIS aventurava la hipòtesi (remota, val a dir) que la suma d’escons de PSOE i IU poguessin superar els dels populars. A la resta, el PP superava (de vegades amb escreix) els cinquanta-cinc escons imprescindibles.

I vet aquí que arriba l’hora del recompte i tot se’n va en orris. El PP queda curt, IU se surt de mare i totes les projeccions es converteixen en paper mullat, per desesperació dels populars (només calia veure’ls la cara a tots).

Continua llegint

Les eleccions autonòmiques andaluses del proper 25 de març se celebren en un escenari inèdit. Per primer cop el PSOE corre un risc seriós de perdre el govern de la Junta. Només en cas d’una carambola força improbable, tot i que no descartable del tot (que la suma dels escons socialistes i de IU desplaci el PP), el PSOE podria retenir l’última comunitat autònoma on governa.

Contra els socialistes s’alcen dos murs de difícil superació:

  • L’efecte del cicle, del qual aquestes eleccions en representen l’última estació.
  • El desgast més que evident de trenta anys de govern autonòmic.

El que sembla que succeirà a Andalusia en aquestes autonòmiques no és nou. És el final d’un cicle negatiu per als socialistes. 

Continua llegint

Fa uns mesos, arrel d’un hashtag al twitter que va tenir una certa popularitat (#vacontigo) comentàvem si des d’un punt de vista no només moral sinó de mera estratègia electoral tindria sentit fer discurs independentista en castellà. Mostràvem com el grau de suport a la independència variava segons la llengua habitual declarada per l’enquestat. De manera plausible, la independència rep un suport més alt entre els catalanoparlants, vinculat als orígens, l’educació o la identitat (així com controlant per altres variables, si és que volguéssim fer una anàlisi com cal). Però tanmateix, el suport a la independència entre la població que té el castellà com a llengua habitual o totes dues llengües era rellevant, fregant el 20% en el primer cas i el 30% en el segon. Expressions d’aquesta realitat diversa i complexa que és Catalunya.

Continua llegint

M’he dedicat durant bona part de la meva trajectòria laboral al món de la demoscòpia i els estudis d’opinió, especialment en el camp polític i electoral, i fa temps que em preocupen algunes de les actituds envers les enquestes d’allò que anomenem “opinió pública”.

Les enquestes estan sempre envoltades de tòpics i “llegendes” que els donen mala premsa. Però precisament aquí és on vull anar a parar, el problema no el tenen les enquestes ni les empreses i institucions que les elaboren, el problema recau en qui i com en fa la interpretació.

No pretenc ara donar lliçons a ningú, aquest és un humil exercici personal per donar unes quantes claus, molt senzilles, que més enllà de l’observació de la fitxa tècnica ajudin a qui interessi a mirar-se les enquestes d’una altra manera i a tenir en compte alguns factors alternatius als grans titulars a l’hora d’interpretar els resultats que ens presenten.

Continua llegint

Si no la coneixeu i us interessa l’estratègia política, ja esteu tardant. Yes! Minister, és sens dubte una de les millors series sobre com es gestionen els temes polítics. En aquesta escena, una de les millors que recordo, Mr Humphrey intenta dissenyar una enquesta perquè li doni el resultat que ell vol. Pregunta: És  possible això? Per què?

A la primera pregunta la resposta és: depèn del tema. Però en la gran majoria passa i molt. Per exemple: a pregunta sobre si els EUA havien de PERMETRE els discursos contra la democràcia, un 47,8% creia que no, però només un 21,4% mostrava la mateixa opinió quan la pregunta es formulava parlant de si els EUA havien de PROHIBIR els discursos contra la democràcia. O en un exemple encara més famós, durant la guerra freda es va fer un experiment en que es va preguntar als ciutadans dels EUA si estaven a favor de que es deixés entrar al país a periodistes soviètics, mentre que a un altre grup se’ls feia la mateixa pregunta però abans se’ls preguntava si creien que la URSS havia de deixar entrar periodistes americans al país. Al primer grup només un 36,5% va mostrar-se favorable a deixar entrar periodistes soviètics, mentre que en el segon ho va fer un 73,1%.

Continua llegint

En aquest bloc intentem defugir el to excessivament acadèmic, potser perquè no som acadèmics, potser perquè el nostre ideal de divulgació científica s’assembla més a El món d’en Beakman (coses que fumegen, pentinats agosarats i homes adults vestits de rata gegant) que a la literatura acadèmica seriosa. Però inevitablement sempre sempre hi ha algú que no sap reconèixer el límit a temps i en un moment donat creua la subtil línia vermella que separa la informalitat de la vulgaritat. Aquest algú sóc jo i el moment és ara.

Tota aquesta premissa ve a tomb perquè voldria començar parlant de l’«amic Tampax», un neologisme que indica aquell amic (mascle) amb el qual una noia pot anar a la platja, sortir de festa i en general practicar qualsevol activitat lúdica… amb l’excepció del sexe. Una tragèdia que molts mascles sensibles i heterosexuals hem han viscut durant els cruels períodes de l’adolescència i la postadolescència. La cosa interessant d’aquesta mena de relacions és que habitualment la noia considera el seu amic Tampax com una persona molt propera des del punt de vista sentimental («tu sí que m’entens…», etc.) i, malgrat aquesta posició sentimentalment privilegiada, l’amic Tampax fracassa sistemàticament en els seus intents de convertir aquesta proximitat, estalviem-nos els circumloquis, en un clau com Déu mana.

Continua llegint

Seguint la més rabiosa actualitat avui parlarem del senyor Voronoi i del sistema de partits català. Es coneixen com a diagrames de Voronoi la distribució d’un plànol en àrees al voltant d’un conjunt donat de posicions, amb el criteri que les àrees estan formades pels punts més propers a cada posició que a cap de les altres. Aquesta divisió de l’espai té múltiples aplicacions de geoposicionament -com quin és el MacDonald’s que ens queda més a la vora en alguna aplicació de smartphone. Històricament és famós (ja m’enteneu…) el cas del metge John Snow, que a mitjans del segle XIX va descobrir com es transmetia el còlera analitzant una epidèmia de còlera a Londres, i que va utilitzar aquest sistema de manera intuïtiva.

Més a prop de les ciències socials, té aplicacions òbvies en geografia, polítiques públiques -on ubicar un centre sanitari, o com ubicar una instal·lació tipus Nimby- i fins i tot pot servir per dissenyar -o de vegades explicar- districtes, com ara veure, per exemple, si el mapa comarcal català té un caràcter voronoià. Com parlem de distribucions espacials, dins la ciència política el podríem relacionar (una mica alegrement: avisem en aquest sentit que l’entrada té uns quants parèntesi com aquest…de tipus disclaimer) amb les teories espacials del vot. Així, ni que sigui com a divertimento, podem aplicar-ho al sistema de partits català, i veure resultats ben curiosos.

Continua llegint