Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats
Arxiu
Polítiques públiques

Durant la campanya de les municipals l’actual alcalde Xavier Trias va posar sobre la taula el problema de finançament del Bicing. Les dades del servei mostren el seu indubtable èxit en termes d’ús (11 milions de desplaçaments i 115.000 abonats), però també un alt cost anual en la gestió d’aproximadament 15 millions d’euros.

El debat no és aliè a altres realitats de referència. Els sistemes de “bike-sharing”, inicialment sense publicitat, comencen a incorporar els patrocinadors o estan en camí de fer-ho.

En el cas de Barcelona una de les primeres mesures correctores per l’any 2012 ha estat augmentar el cost de l’abonament del Bicing, fins els 35 euros per usuari. El preu ha pujat 11 euros en poc més de 3 anys i mig, gairebé un 30%. Lògicament les queixes dels usuaris a fòrums i al carrer han anat en augment. “Massa car per un servei que no es pot comparar amb un transport públic”, deien alguns. “Em donaré de baixa”, avisen uns altres.

Continua llegint

El professor de sociologia Ignacio Sánchez-Cuenca publicà ahir a El País un dels articles més comentats de la jornada: ‘El economista rey’. En ell afirmava que ha estat la prepotència metodològica dels economistes la causa fonamental de l’actual crisi econòmica –ja sabeu, allò de la modelització ‘lliure d’ideologia’- i demanava un procés de decisió política més democràtic i multidisciplinari.

No puc estar més d’acord amb l’última conclusió. De fet, professionalització i democràcia no són elements en absolut contraposats en l’administració pública, com ja intentava explicar en aquest article. Al mateix temps, les disciplines artificialment parcel·lades (tant l’economia com la sociologia o l’arquitectura) no són suficients per elles mateixa per abordar la totalitat dels problemes socials i urbans.

Continua llegint

El que va començar a inicativa d’un particular cansat amb el greuge de l’Estat vers Catalunya ha derivat en una campanya de protesta organitzada, sobretot a través de les xarxes socials. Pel camí, determinats partits polítics s’hi han afegit, tot fent gala d’un oportunisme que fa feredat. Parlo, evidentment, de la campanya promoguda sota el “hashtag” #novullpagar. Aquest és un article que va de peatges, sí, però en aquest cas el rerefons de la qüestió no són pas els peatges, sinó l’expressió d’un malestar molt més profund. A voltes, els arbres no ens deixen veure el bosc.

D’entrada, dir que el dèficit infraestructural que presenta Catalunya i la manca d’inversió de l’Estat és facilment demostrable. I al parlar de dèficit no només hem d’incloure la infraestructura, amb les rodalies ferroviàries i el Corredor Mediterrani al capdavant, sinó també a la pervivència d’un model radial molt espanyol i d’una gestió centralista completament ineficaç, ben visible en el cas dels aeroports propietat d’AENA. El projecte de pressupostos que ha presentat el Govern Espanyol està lluny de posar-hi solució, ans al contrari: són absolutament nefasts en molts sentits. Sabieu, per exemple, que els PGE no destinen cap partida a cobrir el dèficit d’explotació de RENFE, amb les conseqüències sobre el transport públic que això pot suposar? La gent de la PTP ha elaborat un document on analitza la situació. Val la pena llegir-ho.

Parlant ja del cas concret dels peatges, és cert que Catalunya és el territori de l’Estat on més n’hi ha i és l’únic, amb l’anecdòtica excepció de La Rioja, on els quilòmetres d’autopistes de peatge superen els d’autopistes o autovies lliures de pagament directe per part de l’usuari. Segons l’anuari del Ministerio de Fomento, el 2010 hi havia a Catalunya 568 quilòmetres d’autopistes o autovies lliures i 632 amb peatge. D’aquests darrers, 463 eren de titularitat estatal i 169 de titularitat catalana. I això sense comptar els peatges que no són d’autopista (cas, per exemple, dels túnels de Vallvidrera i del Cadí) ni els peatges a l’ombra (C-25 o C-17). És cert que la majoria dels nous peatges que han entrat en funcionament durant les darreres dècades han estat iniciativa de la Generalitat, però això s’explica per la necessitat de comptar amb una bona dotació d’infraestructures en un país que no disposava (ni disposa) de suficients fons a les arques públiques. Sí, es podria haver tirat de deute, però a la llarga la factura s’hauria fet més gran. Compte en abusar dels mètodes de pagament diferit.

Continua llegint

Aquests dies hem presenciat a un nou fenomen 2.0, la campanya #novullpagar. En breu, la campanya es fonamenta en que una sèrie de persones protestin, negant-se a pagar a les autopistes, per: a) l’existència de peatges en autopistes clarament amortitzades i b) la no existència de peatges a algunes zones d’Espanya, el que es considera un greuge tenint en compte el dèficit fiscal català.

En tots dos casos la campanya té tot el sentit del món i no s’ha de criticar, en absolut, a cap de les persones que han estat actives, tot i els inconvenients generats en alguns casos a la resta de conductors.  El fet que poques persones aconsegueixen donar-li ressonància demostra que algunes fórmules de protesta presencial poden ser efectives i imaginatives.

En tot cas, aquesta protesta també ha esquivat, en bona mesura, una qüestió important en el debat sobre sostenibilitat de les carreteres i autopistes, segurament degut a que el missatge de la reivindicació es deriva en reivindicacions de greuge respecte la resta d’Espanya. Es tracta del debat sobre si els peatges i la gestió privada és dolenta o bé necessària.

Continua llegint

Fa uns dies el senyor Víctor Grífols, president i conseller delegat de la companyia homònima d’hemoderivats va aconseguir fer el salt des de les pàgines d’informació econòmica per aparèixer a gairebé tot arreu després de donar una conferència a ESADE on suggeria la possibilitat de remunerar (de nou, ja que aquesta era la pràctica habitual fins a 1985) la donació de sang i plasma a l’estat espanyol:

“Si es permetés el pagament de donacions, Grifols podria pagar de 60 a 70 euros per setmana a un possible donant, els quals, sumats a l’atur, serien una manera per viure”, ha assegurat. (…) la mesura seria útil per contribuir a la creació d’ocupació i ajudar a reactivar l’economia espanyola (…) “es generarien 5.000 o 6.000 llocs de feina en un moment de crisi com l’actual; a això, se li ha de sumar 500 o 600 milions de dòlars en pagaments als donants”. Per a Víctor Grífols, si avui el pagament de les donacions de sang no està legalitzat (…) és per raons “romàntiques”, heretades de la Segona Guerra Mundial. Grífols creu que les campanyes de donació de sang voluntària no són, ni seran, suficients per pal•liar el dèficit de plasma a l’Estat espanyol. ESADE, 17.04.12

Jo no només no en tinc ni idea de medicina i altres disciplines frontereres, sinó que sóc un orgullós aprensiu que es mareja en veure la sang i gairebé escrivint sobre ella, però no em cal tenir coneixements mèdics per oposar-me frontalment a la proposta del senyor Grífols (com ja han fet el ministeri espanyol de sanitat, la Federació de Donants i els hematòlegs) i, més enllà del rebuig intuïtiu inicial que segur que molts compartim, argumentar-ho més o menys sòlidament.

Continua llegint

 

Urbanistes, filòsofs i científics socials tenen clar que múltiples variables, quantitatives i qualitatives, influeixen en la qualitat de vida. Però nosaltres, els economistes, continuem parlant del creixement econòmic com el quid de la qüestió, quan la riquesa afectiva, perceptiva i percebuda, va molt més enllà d’això.

Els espais i les persones que ens envolten tenen una influència decisiva en el nostre estat d’ànim, la manera com aquests espais dialoguen amb nosaltres i les estructures sensorials de les relacions socials determinen la calidesa d’una ciutat. Però aquesta calidesa no és exògena, sinó que és fruit d’unes determinades decisions individuals i col·lectives.

És en aquest últim camp en què l’economia té coses decisives a aportar. Les ciutats no són ens biològics de creixement autònom sinó que hi ha guies i patrons, principalment polítics, que les fan ser com són. La ciència econòmica, amb les seves limitacions, té i pot proporcionar un millor coneixement de les ciutats, de les variables que fan que aquestes tinguen èxit o no, i en la definició mateixa de l’èxit.

Continua llegint

Estic molt agraït als companys gerrymanders. Al cap d’un mes de ser pare per segona vegada i després de cinc o sis setmanes de no publicar res encara no m’han fet cap retret. Per si de cas, però, miraré de sortir de la meva letargia, encara que sigui parlant de fills (ja se sap que la gent quan es posa a reproduir-se es torna monotemàtica). Avui parlarem de quan engendrar descendència.

La neura em ve del dia que estàvem a l’hospital esperant que el segongènit es decidís. Era diumenge i no hi havia ningú més a l’àrea d’obstetrícia. “Què passa, que la gent no pareix els diumenges? Com és que no hi ha ningú?” vaig preguntar. “No, el què passa és que al febrer hi ha menys naixements” em va dir una infermera. La resposta em va tranquilitzar només parcialment. Quin sentit podia tenir que hi hagués menys naixements al febrer?

Continua llegint

Fa uns dies, en Carlos Carrasco em va proposar que escrigués un post sobre els peatges urbans, o “congestion charge” en anglès, tot orientat a una aplicabilitat per al cas de Barcelona. Per aquelles persones que no coneguin el concepte, es pot definir com “la política que incorpora mesures per a la reducció del transport de vehicles privats en entorns urbans, mitjançant la imposició de costos/peatges al trànsit”.

És a dir, a diferència d’altres mesures de disuasió de l’ús del vehicle privat, en aquest cas es penalitza el pas i no només l’estacionament (veure aquest post de  fa un any). Els defensors dels peatges urbans argumenten, també, que es busca una reducció en l’ús del vehicle per desplaçaments interns amb l’efecte buscat de provocar que qui sí hi circuli perdi menys temps i es contamini menys.

Continua llegint

Tot esperant no tenir lectors a la Conca de Barberà, publiquem aquests dos gràfics de les inversions territorialitzables previstes als Pressupostos de la Generalitat per l’any 2012 (trobareu les inversions per comarques a partir de pàgina 389). Reconeguem-ho: el títol és sensacionalisme abjecte i la dada en si és poc indicativa. Els enormes desequilibris es poden explicar per algunes poques inversions concretes que, en comarques poc poblades, disparen la inversió per càpita. En el cas de les Garrigues (pag 422) es tracta de quatre projectes de millora de les infraestructures de regadiu (sobretot lligades a les obres del canal Segarra-Garrigues), que sumen 66 dels 69 milions de les inversions de la Generalitat a la comarca. Aquestes dades requeririen un anàlisi seriós que anés més enllà del quantitativisme cafre. Nosaltres, més modestament i sense ànim de sembrar zitzània intercomarcal, ens limitem a felicitar-nos pel fet que a les Garrigues, i a Ponent en general, el keynesianisme gaudeixi de tan bona salut.

Continua llegint

Des d’avui, alguns autobusos de TMB han deixat de circular per Barcelona. Les línies afectades (4 de moment), presenten els símptomes de línia sensible de ser eliminada: baixa freqüència de pas, pocs usuaris i substitució fàcil amb altres tipus de transport sense implicar una alta saturació.

En tot cas, la companyia ha anunciat que aquesta supressió no implica una pèrdua de servei global, ja que els vehicles i els conductors destinats cobriran altres línies amb major demanda.

El bus 31, un exemple

Si ens fixem en el cas del Bus 31, la decisió sembla lògica, tot i que cal dir que tinc algunes reserves quant als motius que han portat aquesta línia a una situació tant insostenible.

El Bus 31 era conegut per la seva manca de freqüència, al voltant de dos per hora. Aquesta situació, arrossegada des de fa uns anys, genera una situació de demanda insatisfeta que deriva en segones opcions de transport. Dit d’una altra manera, TMB fa enquestes d’accés a un vehicle i d’afluència a les parades. En el cas del Bus 31 la freqüència de pas era tant poc satisfactòria que moltes persones optaven directament pel metro, tot i que impliqués caminar 5-10 minuts.

Continua llegint

Esteve llar d'infants

Al senyor Salvador Esteve  li sembla que els ajuntaments han “comès un error molt gros, perquè hem explicat als ciutadans que es pot tenir de tot i de franc”. La seva proposta per corregir aquest pèssim costum és anar apujant les tarifes dels serveis municipals fins arribar a assolir el preu de cost. Potser sí que hi ha serveis oferts per l’administració local dels què caldria revisar les fonts de finançament, però el president de la Diputació de Barcelona va triar assenyalar amb el dit acusatori les llars d’infants. Diu que el seu ajuntament dedica 2800 euros a sufragar cada plaça d’escola bressol i que la diferència entre el preu del servei i el què realment paguen els pares és in-su-por-table.

Continua llegint