Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats
Arxiu
Teoria política

El professor de sociologia Ignacio Sánchez-Cuenca publicà ahir a El País un dels articles més comentats de la jornada: ‘El economista rey’. En ell afirmava que ha estat la prepotència metodològica dels economistes la causa fonamental de l’actual crisi econòmica –ja sabeu, allò de la modelització ‘lliure d’ideologia’- i demanava un procés de decisió política més democràtic i multidisciplinari.

No puc estar més d’acord amb l’última conclusió. De fet, professionalització i democràcia no són elements en absolut contraposats en l’administració pública, com ja intentava explicar en aquest article. Al mateix temps, les disciplines artificialment parcel·lades (tant l’economia com la sociologia o l’arquitectura) no són suficients per elles mateixa per abordar la totalitat dels problemes socials i urbans.

Continua llegint

Entre els diversos i variats efectes que la crisi econòmica pot tenir sobre els comportaments polítics, un d’ells podria ser un canvi en la percepció que té la ciutadania de la importància de les eleccions d’altres països de la UE.

Això escrivia l’altre dia en José Pablo Ferrándiz al bloc Metroscopia. Espanya mira amb molt interès el que està passant a França.

El próximo 6 de mayo los franceses no solo van a elegir a su próximo Presidente de la República durante los cinco años venideros, sino el tipo de política económica con el que quieren intentar salir de la actual crisis económica. Algo que afectará, sin duda, al futuro del país galo pero también al resto de países europeos. Y, como no, a España.

Y así parece entenderlo, también, la ciudadanía española, que previendo que es algo más que la presidencia de la República lo que está en juego, mira no ya de reojo sino fijamente a la actualidad política de nuestro país vecino.

Continua llegint

És un ocell? És un avió? És Superman? No, és el retorn de la ideologia. No ho diem nosaltres, ho deia ahir Michel Wieviorka a La Vanguardia, a tomb de la creixent presència de formacions d’ultradreta en governs europeus:

Coinciden, pues, una oferta política y una demanda social. Tal fenómeno muestra oscilaciones entre el esfuerzo por participar en el juego democrático – cosa que implica una cierta respetabilidad– y las pulsiones violentas incontroladas.

No és un dilema nou. L’anticipava, l’any 1956 Giorgio Almirante, líder del neofeixista Movimiento Sociale Italiano, i ho recupera Xavier Casals en el reportatge La nova ultradreta i l’expansió del populisme, publicat a VIA el desembre de l’any passat:

“L’equívoc [...] és un que s’anomena ser feixista en democràcia. No som únicament uns estranys a aquesta [...], sinó també una insuperable dificultat d’aquesta democràcia”. Avui la ultradreta ha superat la incompatibilitat que Almirante assenyalà en assolir una «normalització».

Les ideologies, que a l’estela de Fukuyama qui més qui menys va donar per enterrades sota les runes del mur de Berlín, es consideraven ja substituïdes per altres mecanismes d’interpretació de la realitat i identificació col·lectiva, com les religions. O per res. Però la creixent importància de la nova ultradreta ha portat a alguns autors a replantejar-se si les ideologies estan, efectivament, mortes i enterrades. Entre Wieviorka i Casals, sociòleg a França, el primer, historiador català, el segon, superposen els traços d’un fresc no per conegut menys preocupant.

Continua llegint