No hi ha una causa unívoca que expliqui la crisi dels partits polítics, la seva pèrdua d’atractiu pels ciutadans i l’espiral d’autorreferencialitat en el qual semblen encallats des de fa anys. Si n’haguéssim de citar una, probablement diriem que la raó més important és la pèrdua d’allò que alguns han anomenat l’«utopian surplus». Han perdut la capacitat d’imaginar models cap als quals avançar, la capacitat de proposar narracions del futur. Per això, en aquest context de retrocés de la política i decisions ineluctables, són precisament els partits progressistes els que més en pateixen. Els partits conservadors, al capdavall, no han necessitat mai una narració del futur: el seu terreny és el passat (la defensa de determinats valors i institucions) o el present (la gestió òptima de l’escassetat). En altres paraules: per a ells, el futur és, com a molt, la conseqüència natural d’una bona gestió del present. Sense plantejar-se gaire, per altra banda, què vol dir exactament això de la «bona gestió del present».
Però la crisi dels partits es pot analitzar des de molts punts de vista, i un d’ells és l’aspecte organitzatiu. Com s’organitzen els partits per produir valor per a la societat? (perquè els partits treballen per fer coses que millorin la societat, oi?). Pot ser interessant explorar aquest aspecte a partir de la TEDconference de Clay Shirky que encapçala l’article i que també podeu trobar subtitulada aquí. Shirky no parla específicament de partits polítics, sinó d’institucions en general, però el seu discurs calça perfectament amb el sentit d’aquest post.
Comentaris recents