Sprint final a les presidencials franceses abans de la votació de diumenge. Totes les enquestes publicades els últimes dies atorguen a Hollande un avantatge d’entre cinc i set punts. Tanmateix, s’observa un afebliment continuat d’aquest avantatge al llarg dels últims mesos.
Continua llegint
Se celebren eleccions locals a la Gran Bretanya. S’escullen councils i alcaldes per primera vegada en ciutats com Liverpool, mentre que en d’altres se celebren referèndums per decidir si s’introdueix aquesta figura. A Escòcia i Gal·les s’escullen tots els councils. Les lectures dels resultats seran de diversos nivells, però bàsicament pel possible vot de càstig als tories. A nivell anglès serà interessant també veure el paper de l’UKIP, que va tenir bons resultats a nivell local. Pel que fa a Escòcia, ciutats simbòliques del laborisme que poden caure en mans del SNP com Glasgow. I the last but not the least, tenim una peculiar cursa de mavericks a Londres.
Continua llegint
Entre els diversos i variats efectes que la crisi econòmica pot tenir sobre els comportaments polítics, un d’ells podria ser un canvi en la percepció que té la ciutadania de la importància de les eleccions d’altres països de la UE.
Això escrivia l’altre dia en José Pablo Ferrándiz al bloc Metroscopia. Espanya mira amb molt interès el que està passant a França.
El próximo 6 de mayo los franceses no solo van a elegir a su próximo Presidente de la República durante los cinco años venideros, sino el tipo de política económica con el que quieren intentar salir de la actual crisis económica. Algo que afectará, sin duda, al futuro del país galo pero también al resto de países europeos. Y, como no, a España.
Y así parece entenderlo, también, la ciudadanía española, que previendo que es algo más que la presidencia de la República lo que está en juego, mira no ya de reojo sino fijamente a la actualidad política de nuestro país vecino.
Sorpresa total a la primera volta de les eleccions presidencials franceses, Marine Le Pen aconsegueix el 17,9% dels vots, és a dir 6,4 milions de francesos voten el Front Nacional. Esglai majúscul i tremolor de cames.
El resultat de Le Pen és certament extraordinari. Trenca el sostre de vot aconseguit pel seu pare no només en una primera volta, sinó el que va assolir a la segona de fa deu anys (poc més de cinc milions i mig). A partir d’aquí, la histèria pròpia del moment, l’onada bruna recorre Europa. Només falta que els islamòfobs de Geert Wilders facin caure el govern holandès el mateix dia, i ja tenim una bona història apocalíptica per vendre diaris.
Continua llegint
A la guitarra Susilo Bambang Yudhoyono, l’informal Cap d’Estat indonesi
Fa uns dies llegia a La Vanguardia que el nou líder del PSC, Pere Navarro, es vol entrevistar com abans millor amb el Secretari General del PSOE, el també recentment escollit Alfredo Pérez Rubalcaba, per “accelerar la revisió de les relacions PSC-PSOE”. Ens hem acabat acostumant a la reivindicació, per part d’una corrent del PSC, de la necessitat de tenir una “veu pròpia” al Congrés dels Diputats. No aprofundeixo gaire en aquesta qüestió, dic només que com a discurs per acontentar una part del seu electorat a Catalunya pot estar bé, però com que la dinàmica del joc polític a Espanya afavoreix l’existència de dos grans partits, crec que el debat sobre la “veu pròpia” es quedarà en això, en un debat. De totes maneres, l’exemple em serveix per parlar del presidencialisme a la República d’Indonèsia i sobre les relacions entre els poders executiu i legislatiu. Unes relacions on precisament la disciplina de vot (o millor, la seva absència) juga un paper fonamental.
Abans de res una disculpa. Fa un mes aproximadament que no publicava res sobre les primàries republicanes. Ho reconec, he estat incapaç de fer-ne un seguiment setmanal com inicialment volia. És una qüestió de desinterès. La veritat és que la batalla republicana m’està resultant d’allò més anodina. I es veu que no sóc l’únic que m’he despenjat després d’un inici prometedor.
No deixa de ser curiós que una cursa política oberta generi un interès públic –que no una cobertura mediàtica- més aviat baix. És estrany perquè té tots els elements del drama polític tradicional. Incertesa en el resultat, candidats que pugen del no res, estrelles mediàtiques que pateixen i ganivets que volen a banda i banda de l’organització republicana.
O potser no tan estrany.
Continua llegint
França està garratibada, i no precisament pel fred. Està políticament garratibada davant la idea d’una repetició de la segona volta de 2002, deu anys després. El fantasma de la presència del Front Nacional a la segona volta de les presidencials és avui alguna cosa més que una simple elucubració d’acadèmics.
Segons l’últim sondeig publicat per Ipsos-Le Point, la distància en popularitat entre el president, i aspirant de la dreta, Nicolas Sarkozy i la candidata del FN Marine Le Pen és de tan sols dos punts. I falten quatre mesos escassos per la primera volta.
Continua llegint
Com anunciàvem fa uns dies, el ball constitucional pel referèndum escocès ha començat, primer amb la proposta de la Scotland Office, i aquesta setmana amb la publicació del document Your Scotland, Your Referendum per part del govern escocès, que inclou un esborrany del que seria la llei per regular la consulta. El debat constitucional tot just ha començat, i veurem fins a quin punt les negociacions tenen un pes determinant en la definició i el calendari de la consulta.
El primer ministre Salmond ja havia avançat un dia abans alguns dels seus aspectes en una conferència. Conferència que, seguint amb la seva estratègia, va pronunciar a Londres i en concret a la seu de The Guardian en homenatge a un dels seus més prestigiosos periodistes, Hugo Young, europeista i que en el seu moment es va posicionar contra la guerra de l’Iraq. Molt semblant a les opinions del SNP.
Al sondeig anual de Demos que explora la relació entre els italians i l’Estat hi ha un parell de dades força impressionants. En primer lloc evidencia que les dues institucions fonamentals de la democràcia representativa (partits polítics i Parlament) gaudeixen ara mateix d’uns nivells subterranis de consens: només el 3,9% i el 8,9% respectivament dels entrevistats declaren confiar en aquestes institucions. Al 2010 les xifres eren del 7,7% i 13,4% respectivament: tampoc n’hi havia per tirar coets, però han aconseguit caure encara més avall.
La segona dada interessant és la d’aquest gràfic: el percentatge d’aquells que pensen que la democràcia pot funcionar sense partits polítics ha arribat al 47,9% de la població, superant per primera vegada aquells que pensen que, sense partits, no hi ha democràcia.
Continua llegint
Una de les poques coses que tenen en comú els politòlegs i els economistes és la seva capacitat per errar en els pronòstics.
Fa tot just 12 dies explicàvem que el partit estava pràcticament decidit. Romney guanyava còmodament a New Hampshire i totes les enquestes pronosticaven unes primàries que podien acabar fins i tot abans del Super Tuesday.
El passat dissabte Gingrich va arrasar amb el 40,4% dels vots a Carolina del Sud. Va guanyar a 43 dels 46 comtats de l’estat, i s’emporta 23 dels 25 delegats en joc. Ha aparegut quan molt pocs l’esperaven. El líder de la facció més conservadora, aquell que s’allunya de l’elit del partit republicà i és el portaveu de la frustració envers Washington. En altres paraules, l’anti Romney.
Continua llegint“Es más fácil hacer predicciones acerca del fin del mundo según el Calendario Maya que de unas primarias republicanas.” goo.gl/MBM2g
— TM (@elecuadorideal) January 22, 2012
La premsa anunciava aquest dilluns passat els plans del govern de David Cameron per abordar la qüestió del referèndum escocès. La proposta consistiria en la celebració d’un referèndum de caire vinculant amb dues opcions i amb un termini de 18 mesos perquè es convoquès des d’Escòcia. Aquests plans contrasten amb el programa del govern escocès, que incloïa la possibilitat d’opcions intermèdies i celebrar la consulta durant la segona meitat de la legislatura, concretament a la tardor del 2014. Alex Salmond ha respost aquesta mateixa setmana amb dos articles a la premsa britànica, escollint molt bé els diaris; The Independent i The Financial Times. En tots dos articles critica durament la coalició governamental, recordant que a Escòcia hi ha més pandes que diputats tories a Westminster (guanyen els simpàtics animals dos a un). Més enllà de l’anècdota denuncia els plans de Londres com una ingerència al dret a decidir dels escocesos, i posa l’èmfasi en la viabilitat econòmica de la independència, defensant la política econòmica i social del seu govern com un model que fins i tot Anglaterra hauria de seguir. La resposta des de Londres ha estat molt menys àgil, amb alguns membres governamentals plantejant la necessitat de negociar sobre com articular el procés. Més enllà del resum dels fets d’aquesta setmana, és bo fer un mínim recordatori de com s’ha arribat fins aquí des de l’arribada del SNP al govern escocès el 2007.
Comentaris recents