Cercle Gerrymandering

Política per a iniciats
Arxiu
Varis

[Extracte breu de l'entrevista publicada a Jot Down Magazine el 8 de maig de 2012.]

¿A qué se debe que después de todo este tiempo ni siquiera hayan llegado a un mal acuerdo electoral con Ciudadanos? ¿Es que en eso también tiene que ser Cataluña diferente?

Es cierto que tenemos puntos en común, pero no somos lo mismo. No. Ellos son un partido catalán y nosotros, un partido nacional. Nunca jamás hubiéramos constituido un partido solo para el País Vasco, a pesar de que la mayoría de los promotores somos vascos, para después dar el salto al conjunto de España. Nosotros somos un partido de ámbito nacional, que tiene una posición nacional, que no nos planteamos ni de lejos hacer política a nivel regional.

Continua llegint

Continua llegint

Fa una setmana vaig anar a veure Els idus de març, aquesta pel·lícula que se suposa que cap amant de la política es pot perdre. L’obra en sí és poc més que un exercici de realisme molt forçat, amb l’únic atractiu de quatre bons actors fent el que millor saben fer. El que més em va cridar l’atenció va ser la importància que -suposadament- els equips de comunicació dels candidats donaven als blocs. En més d’una escena es feia referència als blocs com a primer lloc on els equips buscaven feedback sobre un discurs o una actuació en un debat del seu candidat.

Aquesta aproximació al món dels blocs descriu una situació que s’està produint als Estats Units. No perquè siguin més llestos o més moderns, sinó perquè tenen un entramat de blocs polítics que s’ha fet fort dins del procés informatiu. Generen opinió, anàlisi, cobreixen l’espectre ideològic i són font pels mass media. Exactament tot el que no ha passat a Espanya, on després d’un creixement fulgurant els blocs han anat perdent presència fins al no res que coneixem avui.

Per què aquesta diferència? Això és el que intenta explicar en aquest post el Roger Senserrich. La conclusió és senzilla: no hi ha interacció entre els blocs. Generem poc debat i aquest és fonamental per millorar la nostra visibilitat. Com diu Ryan Avent: It’s easier to be heard in a crowd.

Continua llegint

Quantes vegades, veient un partit de futbol, no has exclamat irat que aquell gol que inexplicablement ha fallat el Bojan de torn el marcaries amb els ulls tancats i una cama lligada a l’esquena? O, contemplant un quadre absurd venut per un preu impúdic, no has pogut evitar dir que això ho pintaria el teu fill de quatre anys? I segur que durant una campanya electoral t’has sentit tractat com un nen petit i has sospitat que un mico amb una Olivetti seria capaç de dissenyar una campanya política millor. Bé, lamentem comunicar-te que si no canvien massa les coses no podràs, en aquesta vida, jugar al Barça o exposar al MOMA, però, ei!, això de les campanyes electorals potser sí que té solució.

Si creus que les campanyes electorals poden ser millors i que ets tu qui és capaç de millorar-les, els amics de Beers & Politics i Archivo Electoral (Xavier Peytibi, Fran Parodi i Juanvi Izquierdo) t’ofereixen la possibilitat de demostrar-ho al món. Almenys al món de parla hispana. Han organitzat el Primer Certamen Iberoamericano en Campañas Electorales “Promesas Electorales”, una iniciativa internacional que posa a l’abast de tothom (politòlegs, professionals del sector o simplement aficionats, quan diem tothom és tothom) la possibilitat de posar a prova la seva capacitat per dissenyar una campanya electoral.

Continua llegint

Continua llegint

Continua llegint

[Extracte breu de l'entrevista publicada a Jot Down Magazine el 23 de febrer de 2012.]

Usted siempre repite que una buena campaña es la que vende un producto, que una campaña mejor es la que, además, ayuda a construir la marca y que una campaña óptima es la que vende el producto, construye la marca y, además, hace algo por la sociedad. Según esto, las campañas políticas deberían ser las mejores de todas pero ¿por qué están tan lejos del óptimo?

¿Hoy en día? Están vergonzosamente lejos del óptimo. ¿Qué son ahora las campañas políticas? ¿Tú has visto alguna campaña últimamente de la que poder decir que te sientes orgulloso? Yo no. Me siento orgulloso, por ejemplo, de la campaña de Obama. Es una gran campaña. La seguí de muy cerca, tanto en medios convencionales como online. La canción “Yes, we can” fue maravillosa… Recuerdo que me nombraron jurado de un premio de publicidad por internet que se celebraba en Madrid y era de ámbito mundial. Se habían presentado unas 400 campañas y quedaron unas ocho o diez finalistas, entre ellas la de la Obama. Miré a los miembros del jurado y les dije, escuchad, ¿para qué se hacen las campañas de publicidad? ¿Para conseguir resultados, no? ¿Hay alguna de estas ocho o diez que haya convertido a una persona desconocida en presidente de los Estados Unidos? ¿Puede haber una campaña mejor? En pocos meses Barack Obama, un desconocido, no un blanco anglosajón, sino un negro nacido en Hawaii y con nombre musulmán, ganó las elecciones y se convirtió en presidente de los Estados Unidos. Es la mejor campaña de la historia de la publicidad, concluí. Y todos votaron por esa campaña.

Continua llegint

I know you’ve taken it in the teeth out there, but the first guy through the wall it always gets bloody, always. It’s the threat of not just the way of doing business, but in their minds it’s threatening the game. But really what it’s threatening is their livelihoods, it’s threatening their jobs, it’s threatening the way that they do things. And every time that happens, whether it’s the government or a way of doing business or whatever it is, the people are holding the reins, have their hands on the switch. They go bat shit crazy (…) they’re dinosaurs.

John W. Henry, propietari dels Boston Red Sox, a Billy Beane a Moneyball (the dig).

Continua llegint

Continua llegint

Continua llegint

Continua llegint

[Se n'ha escrit força sobre la relació entre música i política. Al Cercle Gerrymandering intentarem fer-ho des d'una nova perspectiva. Veurem quant de recorregut pot tenir aquesta secció.]

Estic força segur que a la majoria de vosaltres no us sona de res l’estrambòtic nom del grup, Chumbawamba. Però estic igualment segur que si us dic “I get knocked down, but i get up again, you’re never going to keep me down” ja us deuen estar sonant els acords d’aquesta cançó dins del cap. Malauradament, aquesta “drinking song”, amb un èxit comercial considerable (va assolir el segon lloc a les llistes britàniques i el sisè a les dels EUA), eclipsa la que ha estat i encara és una de les bandes punk més polititzades i alhora coherents de tota l’escena. Fins al punt que podríem dir que Tubthumping (aquest és el títol de la famosa cançó) és l’excepció i discs com del que parlarem avui, la norma.

Continua llegint