Cau la reina?

El Partit Popular de la Comunitat Valenciana (sic) és un partit polític complex, que representa multitud d’interessos i rep els vots de diferents segments aparentment contradictoris, capaç de satisfer-los a tots sense despentinar-se massa. Per això, des de 1995 és una maquinària ben engreixada de guanyar eleccions, una rere l’altra, i batre enemics, que cauen com a mosques sense solució de continuïtat.

Poques figures són tan importants en aquesta història d’èxit electoral com és Rafael Blasco Castany, actual (ex?) síndic a les Corts del grup del PPCV i que ha segut conseller de tot, un personatge clau en la política valenciana actual, autèntic cervell electoral popular a l’ombra i que, atenció, pot estar vivint els seus últims dies en la primera línia política.

La família Blasco és una nissaga política allò que es diu “de solera” a Alzira. La història política de Rafael comença, com molta gent de la seua generació, al tardofranquisme i la Transició. Ell era militant de l’extrema esquerra. Hi ha un ball de sigles, en principi allò més o menys documentat és que va passar pel PCE (m-l), el MCE i també pel FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriota), organització armada, per pertànyer a la qual va ser detingut en 1976 i amnistiat poc després.

Les febrades revolucionàries marxistes-leninistes van donar pas al pragmatisme socialdemòcrata institucionalitzat: Rafael Blasco, de la mà de Ciprià Císcar (sí, l’exsecretari d’Organització del PSOE), va entrar a l’òrbita del PSPV i es va convertir en alt càrrec de Presidència al primer govern de Joan Lerma. Allà va coincidir amb la seua dona, Consuelo Císcar (secretària del Molt Honorable, germana de Ciprià), qui curiosament ha estat durant molt de temps directora de l’Institut Valencià d’Art Modern -tot i ser del règim mai ha deixat de ser progre i moderna- i actualment és membre del Consell Valencià de Cultura, un d’aquells òrgans tan esforçats, per la seua evident visió estratègica en polítiques culturals. Hi ha gent que pagaria per estar present al dinar de Nadal d’aquesta família.

Tornem a Blasco. Al Palau de la Generalitat va coincidir amb el que era cap de gabinet del president, Ximo Puig (sí, actual secretari general del PSPV en una aposta clarament renovadora). Poc després, Blasco va ser nomenat conseller de Presidència. Si algú es pregunta per què Blasco i Puig mai parlen l’un de l’altre, ni malament ni bé, potser poden imaginar-se una resposta en la seua cohabitació a mitjans dels 80.

Rafael Blasco va deixar la conselleria de Presidència per fer-se càrrec d’Obres Públiques i, ai, al 89 li va esclatar un escàndol de requalificació de terrenys i va ser imputat. Lerma, alguns diuen que per por a la competència, el va cessar del càrrec. Havia mort Blasco? No. Les cintes de les escoltes del cas van ser anul·lades, Blasco va ser absolt i va eixir del cas jurant odi etern a tot el que olorés a PSPV. I bé que els socialistes han pagat la factura.

En 1993 va intentar un projecte sui gèneris per aglutinar el blaverisme amb el valencianisme d’arrel fusteriana, dit Convergència Valenciana, que, evidentment, va fallar. Però un tal Zaplana ja s’havia apuntat la matrícula d’aquell personatge i en 1995 el va fer sotsecretari al seu primer govern. Des de llavors, carrera meteòrica: conseller de cinc carteres diferents, tant amb Zaplana com amb Olivas (sí, el de Banc de València i Bankia) i Camps.

Però allò més important no és la seua faceta com a conseller. Rafael Blasco, des del primer moment, s’ha sabut rodejar de gent fidel, que l’ha acompanyat en les seues diverses aventures, i que han sabut construir un equip extraordinàriament professional i capacitat que ha pilotat l’estratègia popular del 95 ençà: van fer del PP un referent centrista, van dirigir la fagocitació d’Unió Valenciana, van establir el posicionament infalible, ja esmentat anteriorment al Cercle, de situar el Consell i el partit com a defensor dels interessos del País Valencià i titllar d’enemics tots aquells que dissentien. I van construir el relat d’èxit social sobre el qual s’ha cimentat la visió que ven el PPCV del País Valencià.

Blasco i els seus han fet dels populars la maquinària electoral formidable que a hores d’ara coneixem. És un cap privilegiat per l’estratègia i el posicionament polític. Més enllà de trajectòries i aventures, aquesta realitat és innegable.

Però aquests últims dies, Rafael Blasco torna a estar assetjat per la justícia. Presumptament, la “trama Cooperació” desviava fons del Consell per cooperació al desenvolupament a ONGs amigues que no han realitzat els projectes subvencionats. Els fets haurien passat quan Blasco era conseller de Solidaritat i Ciutadania. Hi ha hagut detinguts i imputats tant de l’administració com de les ONG, i la jutgessa ha demanat d’imputar també a Blasco (en el moment d’escriure l’article). Alberto Fabra ja l’ha apartat de la sindicatura del grup popular.

Serà la “trama Cooperació” el final d’aquest supervivent de la política i brillant estratega? Tornarà a renàixer de les cendres com en 1990? Quantes vides té Rafael Blasco? Jo no em jugaria els duros amb ell. Però realment, la seua imatge trucant per telèfon des d’una cabina quan està a punt de ser imputat no li augura un bon estiu. I no li augura ni un bon estiu ni un bon futur immediat al PPCV, que està a punt de despatxar al seu cap més brillant.

Si voleu aprofundir en la biografia de Rafael Blasco, no deixeu de llegir aquest article de Francesc Arabí.

Fotografies: ELMUNDO.ES, LEVANTE-EMV.COM

València, 1981. Periodista -diu el títol de la UAB- que fuig del periodisme de mitjans. Allò meu és la trinxera enemiga. He pagat un màster i inclús diria que m’ha servit d’alguna cosa. La política i la comunicació són un poc brutes i tristes, però no puc evitar estimar-les. M’agrada més un bon discurs que a un fava un llapis. Abans portava ulleres de pasta però em vaig operar la miopia i ara molt millor, on va a parar. @vicentmartinez

Fes un comentari

Fes un comentari