Que Colau i Carmena no us impedeixin veure el bosc

1433147591_806129_1433150524_noticia_normal

D’un temps ençà, diferents mitjans de comunicació s’han posat en contacte amb mi per consultar-me sobre la conjunció de gènere i política. Buscaven el suport d’una experta (sí, heu llegit bé: experta) per afirmar (confirmar, de fet) que la igualtat de gènere en política havia avançat molt perquè a les últimes eleccions hi havia moltes dones liderant les candidatures a les principals ciutats de l’estat espanyol. És evident que en els últims 20 anys ha canviat la participació de dones en política. Però en contra de la tesi que defensaven la majoria de periodistes que em trucaven, no ha estat un canvi de la “cultura política” el que ha propiciat aquesta incorporació de dones a posicions visibles, sinó que diverses circumstàncies l’han fet cristal·litzar precisament ara.

Els partits polítics, cosa d’homes

Una de les principals barreres per a què les dones participin en política -o tinguin una mortalitat (en sentit figurat) molt alta a la representació pública- són els mateixos partits polítics. Encara són estructures que discriminen molt a les dones. No només perquè la dedicació i els horaris que requereixen són molt extensos i amplis, dificultant la participació de les dones en l’àmbit públic quan, generalment, encara han d’assumir el paper preponderant en l’àmbit privat. També perquè com he explicat moltes vegades -però els periodistes no semblen haver-ho llegit-: als partits existeix el “capital homosocial”.

O dit de manera intel·ligible, encara hi ha un nombre més elevat d’homes que de dones en aquestes institucions, i els primers assumeixen càrrecs de més poder i responsabilitat. Així, poden repartir més poder entre el seu seguici, un seguici que és, també, majoritàriament masculí. Les xarxes de socialització segueixen estructures de gènere i, en general, els homes tenen amics homes i les dones, dones. Això fa que alhora de nomenar càrrecs, independentment del bagatge polític i professional, els homes tendeixin a escollir als seus amics o col·legues. De fet, estudis previs han demostrat que quan homes i dones amb les mateixes característiques socio-demogràfiques (anys i fills), i el mateix nivell d’estudis i de trajectòria política, són els homes els que aconsegueixen més càrrecs al govern que les dones (Claveria 2014)*. Sí, la meritocràcia encara són els pares.

S’ha de tenir en compte, a més a més, que la societat encara considera més rellevants unes característiques més associades a homes que a dones. La seguretat o la competició són qualitats millor valorades que ser prudent o tenir l’habilitat de crear consensos. I com que són característiques que van més enllà del que es considera objectivable, fan més fàcil de justificar que s’esculli un home abans que una dona a igualtat de currículum.

Tot aquest seguit de circumstàncies provoca que els partits bloquegin molt potencial femení. Aleshores, què ha passat a les últimes eleccions que han aflorat tantes dones a primera línia política? Senzill, se’n diu “la crisi dels partits”. En els últims anys el CIS i el CEO mostren que, cada cop més, la ciutadania no confia ni en els partits polítics ni en els mateixos polítics. Això ha provocat que els partits hagin de buscar diferents estratègies per sobreviure a aquest temporal. Alguns s’han volgut regenerar sumant-se a les diferents confluències polítiques que s’han creat en l’última temporada. Aquests “nous” actors que han irromput al món polític han hagut de buscar persones que no se les vinculi amb la política professional i siguin bons professionals en el seu camp. Per tant, sense que els partits tinguin un paper tan fort en la selecció dels polítics, les dones agafen més protagonisme.

El cas paradigmàtic és el de Manuela Carmena, la qual va ser triada per liderar la candidatura d’Ahora Madrid, per no ser una política professional, però per ser considerada un referent dins de la justícia i una activista pels drets humans. El fet d’incorporar més dones a alts càrrecs polítics també s’observa a països on els partits polítics tenen menys pes i se seleccionen els ministres per la seva especialitat més que per la seva trajectòria política. És en aquests països que hi ha més dones representades al govern que en aquells que seleccionen els ministres pels seus mèrits polítics on els partits tenen un pes més gran. Així que, les confluències o el desmantellament de les estructures tradicionals dels partits actuen com a salconduit per beneficiar la representació de les dones a primera línia de la política (Claveria 2014)**.

Tampoc hem d’oblidar que un altre fet que ha ajudat a propiciar aquesta situació és el canvi de temes prioritaris. Hi ha hagut temes que tradicionalment la societat ha considerat més “femenins” que “masculins”, i per tant, menys importants. Amb la crisi econòmica que s’ha patit, s’han capgirat alguns temes prioritaris. Algunes àrees han obtingut un protagonisme que fins ara no se’ls hi havia atorgat. Aquest és el cas d’Ada Colau, la qual va ser fundadora de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Tradicionalment, l’àmbit de “l’habitatge” ha estat una àrea poc rellevant, ja que s’associa més a àmbit privat. Els efectes de la crisi , és a dir, l’increment de persones desnonades i amb dificultat per accedir a l’habitatge, han provocat que aquest tema adquirís importància, i per tant, dones que es trobaven liderant associacions en aquesta àrea com d’altres àmbits feminitzats també fossin més visibles.

En definitiva, no volem dir que les estructures de partit s’hagin d’eliminar per aconseguir una millor igualtat política d’homes i dones, però s’haurien de continuar implementant mesures perquè les estructures partidistes no construeixin més barreres per a les dones. I que ara tinguem tantes dones al capdavant de la política és un fet alegre, però recordem, que és més conjuntural del que ens pensem.

*Autobombo a la vena.

** Per si no en teníeu prou.

Fotografia: ELPAIS.ES 

Les Franqueses del Vallès, 1985. Politòloga realitzant el doctorat sobre gènere i política. Sóc de les que considero que la igualtat encara és una fal·làcia. Fa uns quants anys que sóc per la catosfera, una mica per aquí una mica per allà. Així que puc, intento córrer però només aconsegueixo trotar. Això de La Concòrdia, sí, va ser idea meva. @Claveria

4 comentaris

  1. maria escrigué:

    Vols dir que han aflorat TANTES DONES a primera línia? En els municipis catalans de més de 50.000 habitants el mandat 2011-15 hi havia 6 alcaldesses. Aquest mandat n’hi ha només 3 més. Són 9 de 23 municipis. Els números no sé si representen aquest missatge que s’ha difós “un país d’alcaldesses”. En la mitjana catalana de municipis amb alcaldesses, la tendència és augmentar uns pocs punts per convocatòria electoral.
    1995 -> 6,53%
    1999 -> 9,61%
    2003 -> 10%
    2007 -> 12,9%
    2011 -> 14,2%
    2015 -> 18%

    I el País Basc estan per sobre del 23%… Allà els partits polítics tenen menys “capital homosocial”? Hi ha més confluències?

    • Sílvia Claveria Alias escrigué:

      Hola Maria,

      Gràcies pel teu comentari. I tens tota la raó. Potser m’he expressat malament, és evident que encara hi ha una infrarepresentació de la dona a la política a tots els àmbits, però aquesta encara és més aguda al món local (com bé apuntes). Però amb aquest post, volia explicar com dues dones s’havien colat a governar les ciutats més importants de l’estat espanyol, dins d’un món tan masculinitzat com és la política. I que aquest fet, lluny de ser una tendència a l’alça pot només ser una flor. I com tots sabem, una flor no fa estiu.

  2. Jordi escrigué:

    M’ha semblat molt oportú aquest comentari:

    “S’ha de tenir en compte, a més a més, que la societat encara considera més rellevants unes característiques més associades a homes que a dones. La seguretat o la competició són qualitats millor valorades que ser prudent o tenir l’habilitat de crear consensos.”

    En aquest país, encara molta gent continua tenint una èpica del lideratge basada en el “cop de puny sobre la taula”. Encara molta gent espera que un líder sigui qui ens digui què hem de fer per resoldre els problemes i que sigui qui “tira del carro”, per exemple d’una associació. Personalment penso que amb aquesta actitud no es pot anar gaire lluny i em frustra que la majoria de persones vol que un líder exerceixi de cabdill militar, tot i que mai ho digui per aquest nom.

    • Sílvia Claveria Alias escrigué:

      Gràcies, Jordi.

      Sí, encara continua aquesta concepció del lideratge, i al final, la “cultura” o els imaginaris són els elements més difícils i més lents de canviar.

Fes un comentari