Consciència de classe i estima pels rics II

Fa uns quants dies, Roger Senserrich publicava un breu comentari a aquesta gràfica del blog Graphic Detail de The Economist sobre la consideració social dels rics:

(…) en Estados Unidos la gente sigue pensando que los ricos merecen el dinero que tienen.  Una apreciación, por cierto, que parece ser bastante común en países anglosajones, tanto en aquellos con movilidad social extraordinariamente alta (Canadá) como aquellos con menos oportunidades (Reino Unido). Europa continental no es demasiado amiga de los ricos (…)

I concloïa dient que era difícil treure’n conclusions. I és cert. Però avui m’he topat una gràfica de Miles Corak d‘elasticitat d’ingressos intergeneracional (pel broc gros, la mobilitat social a la qual feia referència el Roger; a més elasticitat, el pes de la riquesa dels progenitors sobre la riquesa de la següent generació serà major, essent 0 una igualtat d’oportunitats radical en el moment de la naixença, més detalls, aquí) per països i crec que pot aportar una mica més d’informació.

Treure conclusions continua sent difícil, però alguns fets criden l’atenció si mirem les dues gràfiques alhora. Francament: ¿en què coi estan pensant els xinesos? ¿I els britànics? ¿I els estadounidencs?

Benjamin Franklin did it. Henry Ford did it. And American life is built on the faith that others can do it, too: rise from humble origins to economic heights. (…) But many researchers have reached a conclusion that turns conventional wisdom on its head: Americans enjoy less economic mobility than their peers in Canada and much of Western Europe.

Potser podem justificar culturalment la concepció -força homogènia- que es té dels rics als països nòrdics, anglosaxons, mediterranis o asiàtics. Però crec que és més rellevant agrupar-los en funció de si la consideració que se’n té s’adiu o no a la realitat. I en el segon cas, si agafem el diccionari català – marxista / marxista – català, jo aquí no hi veig consciència de classe, sinó mecanismes de reproducció de classe funcionant a ple rendiment i una nova dimensió de l’alienació objectiva.

És una dissonància cognitiva que resisteix la confrontació amb l’evidència empírica i té una explicació més psicològica que cultural, observada arreu, que va molt més enllà d’aquest fenomen concret sobre la percepció de la riquesa. En paraules de Melvin Lerner:

Individuals have a need to believe that they live in a world where people generally get what they deserve.

Ja ho advertia Warren Buffett el 2006“There’s class warfare, all right, but it’s my class, the rich class, that’s making war, and we’re winning”. I guanyen fins i tot, o potser sobretot, en els àmbits més remots, com la percepció i les creences socials. Unes creences que, a jutjar per aquesta tercera gràfica, una mica antiga, d’Alesina, Glaeser i Sacerdote a la què he arribat a través de Gonzalo Rivero, tenen efectes reals. Molt reals. Perquè hi ha un patró més o menys fort que correlaciona el volum de despesa pública social i el percentatge de ciutadans que creuen que els ingressos de cadascú estan determinats per la sort.

Fotografia: NLPC.ORG

Olesa de Montserrat, 1979. Politòleg treballant per l’enemic. Molt més fan de politics que de policies*, hi veig tàctiques allà on ens volen fer veure estratègies. Em costa més canviar de tema que d’opinió però, per educació, el primer passa més sovint. Sóc un oxímoron: escolto punk i em poso Nenuco. *Llegir-ho en anglès, en català no sóc fan de cap dels dos. @hooligags

1 comentari

  1. Ignasi Vargas escrigué:

    No estic d’acord amb les conclusions de l’article pe`ro em sembla ben argumentat.
    Quan creus que l’esforç val poc la pena aleshores pot ser que tingui un impacte també en els nivells de corrupció?

    http://www.guardian.co.uk/news/datablog/2011/dec/01/corruption-index-2011-transparency-international
    http://cpi.transparency.org/cpi2011/results/

    Gran troballa el tema de l’elasticitat. Vull veure l’estadística altra cop en 10 anys però en tot cas gran encert.

Fes un comentari