Breu tractat sobre la CUP, el populisme i el mite del Cavall de Troia

CUPpunyalçat

La CUP, [no-]liderada per David Fernàndez ha tingut en el debat d’investidura de Mas i les seues valoracions la merescuda quota de protagonisme que la nit electoral li va negar. Sens dubte ha estat la gran sorpresa, entre l’apologia complaent del cap de l’oposició/soci de govern Junqueras i els anodins discursos de la resta de grups polítics, que no van sorprendre en excés sobre el guió previst. Va aixecar sorpresa tant el contingut del discurs -contundent i ple de ciència política hardcore, incloent referències a Theodor Adorno i Slavoj Zizek- com per les formes -mantenint un to cordial i sense perdre els nervis.

La majoria de comentaris en les edicions digitals dels diferents diaris catalans anaven tots en la mateixa direcció, considerant el de la CUP el millor discurs en el debat d’investidura. A part dels aplaudiments de la bancada d’ERC en algun moment concret, el mateix Artur Mas elogia el partit per la seua “autenticitat” i Duran i Lleida n’elogia el contingut i el to tot i la discrepància. A part de l’evident càlcul tacticista -al nou Govern no li sobren precisament aliats en la qüestió de la consulta- els elogis generen suspicàcies entre la base -i potencial base- de la CUP, però alhora es reben amb orgull. Sembla que s’ha passat l’examen de l’estrena amb escreix.

La CUP pot fer servir aquesta mena de to, de discurs contundent en el fons i amable en les formes, precisament perquè, tal i com explicava Carles A. Foguet en l’anàlisi pre-electoral, és una formació  no necessita demostrar res a ningú en termes de puresa ideològica. Ja no només és el fet de no haver participat en cap experiència de govern anterior amb les contradiccions que això comporta -que és un important llast per a ERC i sobretot per a ICV- sinó que la trajectòria vital dels seus càrrecs electes parla per si sola en termes de radicalitat. I no només en la qüestió independentista, que se’ls pressuposa: l’explicació didàctica en seu parlamentària -i en primera persona- de com funciona la banca ètica i cooperativa a propòsit d’impagaments i desnonaments té molta més força que mil invocacions vagues a la banca pública.

És per això que la CUP es pot permetre el luxe d’introduir als ja sabuts dos eixos polítics un tercer, el de la radicalitat democràtica front a la crisi del model de representació, que esdevé l’autèntica pedra angular i el tret diferenciador de la seua política. Aplicant en primera persona alguna de les coses que propugna en aquest camp -limitació de mandats i de salaris, etc- la CUP apunta a una mena de vot que escapa dels paràmetres tradicionals que tenim estudiats en ciència política, on la pràctica, els mitjans, tenen una importància tant o més gran que els fins. En aquest nou terreny, l’èxit polític no passa tant per aconseguir el poder i maximitzar el nombre de càrrecs i la mida de la pròpia xarxa clientelar; ni tan sols en aconseguir un equilibri entre els càrrecs i prebendes assignats a govern i oposició per mantenir les estructures de partit, com sembla ser la deriva en els darrers temps (els anomenats partits-càrtel teoritzats per Katz i Mair).

Aquest tercer eix de la política proposat per la CUP, que té un caràcter destituent cap a l’establishment partidista -atès que contraposa el poble o l’interès general a la política representativa vigent- no és tampoc una novetat en el camp polític. I té el seu origen en les experiències llatinoamericanes, com a mínim en l’àmbit de l’esquerra: a Europa sol ser patrimoni de l’extrema dreta. En ciència política té un nom concret i descriptiu, que és populisme. Un terme que existeix un consens en considerar com a denigrant, atès que, com a sinònim de política tumultuària i de broc gros, es considera contraposat al debat públic tècnic i desproveït de conflictivitat, propi de l’era dels partits-càrtel i els pactes d’estat. No és casual que quan s’analitza l’auge del partits d’extrema dreta a europea es parle de la seua força en electorat ex-comunista, en àrees on el PC de torn ha patit una forta fagocitació institucional o desgast equivalent. Segueix existint una forta demanda de política anti-sistema: simplement és que la oferta s’ha esfumat del camp de l’esquerra.

En els treballs del professor Ernesto Laclau sobre la qüestió, que són possiblement els més complets, s’apunta a dos factors decisius per qualificar un procés polític de populista: en primer lloc, ha d’existir una simplificació de l’espai polític (nou eix, trinxera o cordó sanitari, la fórmula de simplificació té diversos noms segons el cas); i en segon lloc que existisca una unificació simbòlica de sectors de classes subalternes amb prou força per arrogar-se la representació de l’interès general. Això pot xifrar-se en una persona, un partit, una coalició, o en una mescla de tots els factors. Entenent que la política és sempre un relat, un constructe artificial, aquest nou lideratge o ens simbòlic fixa un nou eix o trinxera i constitueix, en el seu costat, un bloc contra-hegemònic que pot amb el temps disputar l’hegemonia i si s’escau el poder institucional.

Davant d’això cap fer-se la pregunta si la CUP i el seu procés incipient reuneix en si mateixa aquestes condicions, sabent que ja tenim dibuixat sobre el terreny amb meridiana claredat el tercer eix. En l’esmentat article pre-electoral de Carles A. Foguet i en el de El Pati Descobert se’ns confirma que la base social i electoral de la CUP respon de sobres a la definició de classes subalternes. Allò que la politologia moderna anomena outsiders: joves, aturats, precaris i en general exclosos de la vida econòmica i de forma derivada de la representació política, on els partits-càrtel responen als insiders o grups hegemònics. Segons això ens trobaríem davant del primer partit outsider pura-sang.

Però encara ens queda la qüestió de la unificació simbòlica. Existeix aquesta voluntat totalitzadora d’arrogació de la voluntat general?

No hem de deixar que la proclamada absència d’un lideratge personalista a l’ús ens despiste per contemplar-ho amb perspectiva. Els tres diputats de la CUP representen en si mateixos una unificació simbòlica de molts sectors subalterns. I no només per la identificació amb l’aspecte tan debatut de la indumentària pròpia del carrer: són joves, amb feines de responsabilitat social, sous poc elevats, coneixement d’idiomes i unes llargues trajectòries en moviments socials, veïnals i associacionisme. Representen -sobretot el David Fernàndez- la unificació en forma de persones de lluites tan diverses com la insubmissió, el cooperativisme, la pagesia, l’activisme cultural o l’atenció a les persones immigrades. La vella qüestió de la recerca d’un programa comú entre els diferents i atomitzats moviments socials es resol per la via del pensament lateral: la coincidència és de les mateixes persones i la confiança que generen. Lideratge, potser més soft què aquell a què estem acostumats, però lideratge al capdavall.

Però ens queda, encara, la qüestió del relat. Compta la CUP amb un relat aglutinador d’aquests sectors subalterns o outsiders, més enllà d’una marca electoral, el considerable múscul militant -sobretot al hinterland-  i el relatiu consens que suposen els seus representants públics? Es dóna aquest procés d’unificació simbòlica? La resposta és notablement més complexa, i segurament la podriem resumir en: hi estan treballant. I va per llarg.

Història (des de l’esquerra) de la creació d’un relat de legitimació del poder i el seu exercici

Un segle abans que la progressia europea i nord-americana començara a pensar en els elefants de Lakoff va viure a Itàlia un notable i brillant intel·lectual, d’a penes metre i mig d’alt i ulleres sense patilles, amb un look que actualment associaríem a un dissenyador finès amb doble doctorat: li deien Antonio Gramsci. Entre d’altres coses, i abans de morir a una presó mussoliniana, Gramsci va deixar escrit que, si el poder és -com el descrigué Maquiavel- un centaure, el factor humà o del consentiment té tanta o més força que l’animal o el de la pura coacció. És a dir, que un relat legitimador potent i arrelat és en bona mesura el fonament del poder i posició central d’unes classes i sectors sobre altres, allò que denominà hegemonia.

Des d’aleshores, i abans d’arribar a la concepció actual del relat polític com a màrqueting desproveït de contingut substantiu, s’ha treballat molt en el camp de l’esquerra al voltant del poder del consentiment i el relat en la legitimació del poder i el seu exercici. A Itàlia en particular, tan prolífica com és en innovació intel·lectual i amb l’ombra de Gramsci sempre present, aquest estudi de la comunicació i del poder dels mites ha assolit un paper més destacat. Ja en els anys 90, un grup nodrit d’activistes polítics i culturals supervivents de la debacle de l’Autonomia Operaria dels 70 (aquell moviment autor del lema de la CUP en campanya “Ho volem tot” / “Vogliamo Tutto”, que també dóna nom a una novel·la de Balestrini) comencen a plantejar el tema amb un nou abast.

La popularització del primer Internet (el dels grups de notícies, primitius fòrums i Indymedia) dóna un nou sentit a la comunicació de masses, i alguns grupuscles -normalment apartats dels partits i entitats jeràrquiques tradicionals- comença a comprendre-ho. Se’ls ocorre començar a comparar les formes d’evolució del llenguatge, els relats i la mitologia amb elements de la cultura popular (en el seu sentit anglosaxó, el que nosaltres pròpiament anomenem cultura pop)i fenòmens com l’incipient moviment del programari lliure i el Creative Commons. Potser el grup més famós siguen els bolonyesos Luther Blissett, després reconvertits en Wu Ming, que significa sense nom, autors de diverses novel·les, estudis i pamflets des de la meitat dels 90 fins ara.

En aquell període, especialment en l’auge del cicle anti-globalització 1999-2001, van proliferar els estudis sobre com unificar simbòlicament els grups que es manifestaven. Sovintejaren els contactes amb els neo-zapatistes de Mèxic. La història de com un grup d’activistes urbans viatgen a la selva de Chiapas disposats a seguir el manual de guerrilla del Che Guevara i evangelitzar als indígenes maies en el marxisme ortodox i acaben sent ells mateixos els que aprenen de la forma de vida i la filosofia dels indígenes de la Selva Lacandona els va resultar altament inspirador: la generació d’identitats entesa de forma dialèctica, i sobretot en el llarg termini.

Després del desastre de Gènova s’aprofundirà en la teoria, tot recuperant una distinció que avui dia ens resulta útil més que mai: la distinció entre mite o relat obert i tecnificat, desenvolupat a partir de l’obra d’autors com Karoly Kerenyi i Furio Jesi, a la llum de la nova cultura col·laborativa d’Internet. Un relat polític, per ser útil ha de ser inclusiu, donar lloc a noves preguntes i deixar espai per a la interpretació i la seua evolució. En certa manera, correspon a la filosofia del programari lliure i el Creative Commons, i és el funcionament habitual de la cultura popular i el folklore. Per contraposició, el mite tecnificat és una història produïda i compartida per la col·lectivitat que un aparell de poder transforma, cristal·litza i petrifica per servir als seus interessos. En certa manera, com ha fet l’empresa Apple generant programari privatiu modificant i registrant a partir d’un nucli de codi obert. Un exemple perfecte seria el mite de la Revolució proletària soviètica, o el folklore alemany passat pel filtre del nazisme. En definitiva, si el relat d’una força política no és “de codi lliure” i cau en la temptació de tecnificar (tancar interpretacions) i usar recursos tecnificats no serà capaç d’aglutinar, canviar ràpidament i per tant adaptar-se al segle XXI.

L’element que més s’assembla a un relat en la CUP és precisament un objecte inanimat: el Cavall de Troia. La clau del Cavall de Troia és quina mena d’escenari prefigura, a partir del relat original. El Parlament, entès com a representació de les institucions i el sistema de partits-càrtel, és presentat com una formidable fortalesa. Però assetjada per un exèrcit encara més gran, que tanmateix no arriba a envoltar-lo. I una decisió conscient, estratègica, de no acabar la guerra per la força bruta sinó per mitjà de l’astúcia, fent servir l’intel·lecte. El paper del Cavall de Troia està justament en creuar la muralla i obrir-ne les portes. Els “soldats” que van a dins no pensen en cap moment que puguen bastar-se sols per acabar la feina: es deuen a l’exèrcit de fora, i la seua tasca és obrir les portes.

Aquest és el punt principal en comú dels sectors exclosos o subalterns: estan fora. I volen entrar a la ciutat. La muralla separa els dos mons, el de fora i el de dins, exemplificats respectivament en els milions de pobres i els corruptes. Tot i que de moment en els discursos fan l’esforç de citar un per un a tots els sectors a qui volen fer -cosa que sovint els fa esdevenir una mica farragosos- s’ha de deixar temps perquè el vast exèrcit acampat fora de la fortalesa des de principis de novembre tinga temps a conèixer-se, coincidir, discutir, contaminar-se mútuament l’ADN i sumar suports. A la CUP no li cal, com no li calia tampoc al 15-M, un programa de govern tancat i inalterable: això només és necessari si s’espera entrar en alguna mena de joc de transaccions, que no sembla ser l’objectiu en aquest cas. I això dona marge de maniobra: l’escena d’entrar al Palau a la reunió per l’escola en català és un ús magistral del relat del Cavall de Troia combinat amb cintura política.

Durant aquest legislatura i en el seu àmbit proper, la CUP es troba amb dues explicacions i propostes oposades sobre el paper que té a jugar: una, que li demanarà un full de ruta anarquista limitat a una denúncia constant i el no-diàleg amb cap altre agent polític de dins de l’hemicicle; la segona, un constant cant de sirena cap a una gran coalició d’esquerres a la manera grega, amb l’objectiu d’ocupar les institucions autonòmiques i qui sap què.

Cap de les dues explicacions s’acosta massa a la realitat de la qüestió: totes dues posicions sacralitzen i donen absoluta centralitat a les institucions autonòmiques, en concret el Govern de la Generalitat de Catalunya, quan actualment no és sinó una administració subalterna sense competències reals ni marge financer, dedicat a tasques de liquidació. Com la Generalitat Valenciana o el Govern de les Illes Balears, tot s’ha de dir. Qualsevol canvi de l’statu quo s’haurà de fer sobretot a pesar d’aquesta tasca de govern.

La força d’un Parlament -o d’un plenari municipal- es pot entendre també a partir del seu mandat democràtic, tal i com reconeix la mateixa ONU per a processos d’autodeterminació i similars, on el mandat democràtic en forma genèrica té molt més pes que no la canviant legalitat constitucional i institucional. Sembla que és per aquí on van els trets, i de com es plantegen l’estratègia: treballar en la suma de sectors i en l’hegemonia, en una nova concepció del poder, més polièdrica. Si aconsegueixen forçar la inclusió en l’agenda pública, mediàtica i política de veus i temàtiques procedents de l’exterior -si no obliden el seu paper de Cavall de Troia, i el seu mandat inequívoc d’obrir les portes per fer córrer l’aire- és difícil imaginar com no podrien créixer.

Només el temps ens ho dirà.

Fotografia: VALLDUTO.BLOGSPOT.COM.ES

4 comentaris

  1. Carles escrigué:

    Brillant Francesc, front a arguments simplistes, l’anàlisi combinada es fa necessària, gràcies!

  2. helena escrigué:

    Profund i esclaridor, necessari. Una anàlisi ben armada i argumentada.

  3. carles_badens escrigué:

    L’article em sembla boníssim i crec que pot obrir un debat interessant. Tot i així, hi trobe lectures un poc interessades… no parle d’interès personal o de proselitisme polític; em referisc al fet que fas casar alguns elements dintre d’un fenomen que vols justificar; però les connexions entre uns i l’altre no estan necessàriament clares, i depenen més bé de l’estructuració que els dones; o siga tenen molt de sentit en la presentació de la teua argumentació, però no deixen de ser una interpretació, des d’una posició predefinida.

    Estic d’acord en considerar el populisme com a forma-estratègia legítima per aglutinar una multiplicitat d’interessos i sectors, en un discurs simplificador capaç de generar majories duradores. No qüestione això; sinó que hi haja una relació tan clara entre eixe populisme i el que fins ara és o ha demostrat ser la CUP.

    Que cal un relat eficaç i potent amb capacitat de sumar voluntats entre i més enllà de les lluites socials (que són importantíssimes, però que tampoc es poden mitificar, tot considerant els moviments socials i els seus activistes i simpatitzants com a target electoral únic i com a únics representants dels interessos populars) em sembla evident. I és ací on trobe el major encert en l’article (no sé si és un “tractat”; en tot cas, no és “breu”… ;). Les línies que apuntes, en eixe sentit, també me pareixen interessants.

    Que d’això i del discurs de “radicalitat democràtica” se’n puga derivar necessàriament un element de populisme potencial o embrionari és el que no me pareix tan evident.

    El populisme va bastant més enllà; i pensa que la batalla ideològica (pels significats, pels continguts del debat polític) i la demanda democratitzadora han format part molt sovint de l’estratègia i el discurs de l’esquerra, tant la populista com la no-populista; o siga, que no són elements suficients, definitoris. Tampoc crec que la noció de Bloc Històric gramsciana, passe per eixa estratègia. De fet, em sembla que això té més a veure amb el concepte, sovint oblidat i poc clarificat Unitat Popular.

    Hi ha dos factors que jo crec que es relacionen més amb una possible forma populista: un l’analitzes amb detall (i no puc més que coincidir), i és el mite del “Cavall de Troia”, com a palanca que obre les portes del parlament a la gent corrent, que representa una versió podríem dir, més simplificadora de la idea de poble; l’altra, la passes bastant per alt (probablement perquè és una tonteria, però rellevant si es combina amb la idea anterior); els texans i les samarretes oltrianes; és a dir, gent “com tu, com jo i com tants altres” que obre la porta del parlament i ho fa a la “nostra manera”, fent el que tots tindríem ganes de fer i no caent en els rituals i la posada en escena de la política democràtica denostada.

    En resum que, en el ple d’investidura, el discurs del David Fernández no crec que tinga els efectes simplificadors que tu planteges (o proposes), sinó que parlava per i cap a un públic bastant concret i políticament actiu i conscient, mentre que detalls com la indumentària o les rascades nervioses de braç (per seguir donant-li pes a tonteries rellevants) tenen molt més aquest efecte identificador i reforcen (crec que involuntàriament; no estic parlant d’una estratègia de màrqueting dissenyada prèviament) el mite de la “gent corrent” fent de cavall de Troia.

    El que simplement dic és que el populisme, com aclareixes, és un fenomen difícil de definir i analitzar, sinó és en termes de forma política, o d’estratègia discursiva; però no per això podem encabir-hi tota forma i tot discurs alternatiu i enfrontat amb les democràcies realment existents.

    En tot cas, sé que aquesta resposta no està molt a l’alçada del rigor amb que planteges la teua tesi, així que ho deixe simplement com alguns matisos provisionals i no com una esmena a la totalitat; perquè reitere que crec que l’article és oportú i brillant.

  4. Bernat escrigué:

    Com ja han dit els comentaris anteriors, em sembla brillant l’artícle. Tantmateix tinc alguns dubtes sobre el tema del populisme.
    D’una banda, crec que si hi pot haver populisme en el discurs de la CUP és únicament en el tercer eix (el de radicalitat democràtica). M’explico, al meu entendre el discurs en l’eix nacional ha sigut mínim, entre altres coses perquè la posició de la CUP ja era clara i perquè segurament era poc diferenciat d’altres opcions.
    En l’eix esquerra-dreta, el discurs sí que s’ha diferenciat bastant de la resta d’opcions, però per mi ha sigut molt més tècnic que populista, ja que es fa difícil pensat que ara mateix es pugui agrupar gaire gent en temes com sortir de l’UE o en no pagament del deute que no han estat presents a l’imeginari públic fins ara. Potser l’únic punt de populisme en aquest eix (que crear cordo sanitari i aglutina prou gent) seria la crítica a la banca, que tant mateix ha estat adoptada per molts partits (des de punts de vista diferents, es clar).
    En el tercer eix segurament és en el que s’està creant cert populisme (en el sentit que apuntes i sense connotacions negatives). Entenc que perquè hi pugui haver populisme el discurs s’ha de basar més en els sentiments que en la raó, i aquí la CUP ha sabut aglutinar part del rebuig a la classe política i amb gestos com la limitació del sou, el vestuari o la limitació de mandats no es fa més que remarcar la línia entre la classe política i la resta. I entenc que hi ha part de populisme perquè la limitació per exemple a un any de mandat, crec que no segueix cap altra lógica que el desmarcar-se de la classe política existent, ja que és fàcil pensar que segurament després des 4 anys al parlament tens més eines per fer bé la teva feina que quant acabes d’entrar.

    Tot i així, crec que en aquesta campanya el populisme no ha sigut patrimoni de la CUP, ja que crec que en l’eix nacional molts partits l’han aplicat. El PP i Ciutadants intentant crear una barrera entre “nacionalistes” i “no-nacionalistes” i apel·lant a la por i a l’interés general. O fins i tot CiU mateix, tot i que amb menys fortuna.

    Per acabar, tampoc acabo de tenir clar que aquest populisme de la CUP que dius a Europa sigui patrimoni de l’extrema dreta, vull dir que tot i que és cert que en cert llocs l’utilitzi, en altres llocs es continuen centran en l’immigració o la religió. D’altra banda, partits com el Partit Pirata en alguns països, crec que sí que han utilitzat en certa manera el mateix populisme que la CUP, en presentar-se com “outsiders” de la política.

    Suposo que he barrejat alguns conceptes però bé, aquestes són quatre idees que m’han vingut al cap i que no ajuntat com he pogut (amb molta menys destressa i precisió que tu).

Fes un comentari