D’estalviar en llars d’infants i altres curtterminismes

Esteve llar d'infants

Al senyor Salvador Esteve  li sembla que els ajuntaments han “comès un error molt gros, perquè hem explicat als ciutadans que es pot tenir de tot i de franc”. La seva proposta per corregir aquest pèssim costum és anar apujant les tarifes dels serveis municipals fins arribar a assolir el preu de cost. Potser sí que hi ha serveis oferts per l’administració local dels què caldria revisar les fonts de finançament, però el president de la Diputació de Barcelona va triar assenyalar amb el dit acusatori les llars d’infants. Diu que el seu ajuntament dedica 2800 euros a sufragar cada plaça d’escola bressol i que la diferència entre el preu del servei i el què realment paguen els pares és in-su-por-table.

Al senyor Boi Ruiz li sembla que les ganes de fer “catalanets” són una cosa molt lloable, i que això que la població es reprodueixi és tota una garantia de progrés econòmic. No li falta gens de raó, l’equilibri entre grups d’edat -entre població activa i passiva- i l’empenta de la població jove solen ser factors associats al dinamisme econòmic. En això les llars d’infants són un instrument ben important. Com assenyalava la OCDE en un informe de l’any passat, els serveis d’atenció a la infància tenen una influència cabdal en la taxa de natalitat i la participació de les dones al mercat de treball. Com que les dones són predominantment les que assumeixen aquesta mena de tasques, quan no es proveeixen públicament les seves carreres laborals se’n ressenten perquè no poden competir al mercat laboral amb igualtat de condicions. I tot això per no parlar de la importància crucial de la primera infància a l’hora de garantir l’èxit en etapes educatives posteriors. És una despesa pública que, a diferència d’altres, té un retorn claríssim.

Els serveis que els ajuntaments han de prestar segons la llei reguladora de bases del règim local són els que són. Però ni la tramposa classificació dels serveis entre obligatoris i no obligatoris no pot ocultar que la major part de la despesa no obligatòria ni és frívola ni és supèrflua, sinó que sovint cobreix àmbits essencials de les funcions públiques. I viceversa. La pròpia Diputació de Barcelona, que justament presideix el senyor Salvador Esteve, analitza anualment alguns serveis municipals, la seva cobertura, i els seus costos mitjançant un benchmarking intermunicipal. A tall d’exemple:

Les policies locals són una despesa no obligatòria que no sento que ningú qüestioni, i als municipis els costa, de mitjana, uns 75 euros per habitant i any. L’estat espanyol, ja que parlem d’aquestes coses, és un dels que té una taxa de policies per habitant més elevada d’Europa, sense que les dades de criminalitat sigui particularment alarmants (la taxa d’homicidis de l’Estat espanyol és de les més baixes del món)

La despesa en escoles de música, tampoc obligatòria i que semblen voler ficar al mateix sac que les llars d’infants, és d’uns 14 euros per habitant i any i de 415 euros per hora de cobertura. Hi ha 1,2 sol·licituds per a cada plaça que s’ofereix.

La despesa en esports (que mira per on, sí que és una competència dels ens locals) puja a més de 50 euros per habitant i any, i és la tercera àrea amb més despesa dels ajuntaments de la demarcació de Barcelona. El problema que reconeixen bona part de les àrees d’esports és la infrautilització d’equipaments.

Les llars d’infants municipals costen uns 22 euros per habitant i any, 230 per hora de cobertura. Cada plaça costa uns 5500 euros anuals que es cobreixen a parts iguals entre les famílies, els ajuntaments i altres administracions de nivell superior. Hi ha dues sol·licituds per a cada plaça que s’ofereix, tot i que les famílies amb menys recursos no solen demanar plaça perquè els preus públics tampoc són a l’abast de tothom. Ho indica, per exemple, la infrarepresentació dels infants de famílies estrangeres a les llars d’infants. La taxa de cobertura d’aquest servei és d’un 15% de la població 0-3, molt per sota de la mitjana europea.

Al senyor Francesc Xavier Mena li sembla que les dades d’atur són preocupants, però no crec que entre les seves idees per reduir l’atur a la meitat aquesta legislatura hi hagués (pretèrit imperfecte) la de retirar les dones del mercat de treball. Potser hauria d’aclarir aquest punt al senyor Esteve abans que apugi els preus de les llars d’infants municipals. La pujada dels preus dels serveis de cura preescolar a la Gran Bretanya ens hauria de donar prou pistes de les conseqüències d’aquesta mena d’idees brillants: cada vegada més dones abandonen les seves feines perquè no els surt a compte anar a treballar. Un consell gratis: aprendre de l’experiència dels altres sol ser una bona manera d’estalviar temps, diners i maldecaps.

Fotografia: AMARTORELL.COM

Granollers, 1979. Vaig estudiar sociologia i periodisme, i treballo per l’Administració, però no sóc funcionari, ni periodista, ni tinc clar què fan els sociòlegs. M’interessen les desigualtats intergeneracionals, els drets lingüístics i el hardcore americà dels 80, però em dedico a la formació i (l’aclamació) l’avaluació de polítiques públiques. Tinc tendències adversatives. Potser per això no poso les fotos dels fills al fons de pantalla. @bfuste

3 comentaris

  1. Geoffrey Davies escrigué:

    Creo que se han de tener los servicos que se pueden pagar. Sino recuerdo mal las plazas son insuficientes, quiero decir, que por mucho que pudieses pagar el servicio muchas veces no puedes acceder a él. No se de que sirve subvencionar un servicio al cual no pueden acceder todos los ciudadanos. En cambio todos los demás servicios que comenta seguridad y deportes si que estan al alcance de todos, otra cosa es que algunos no se utilicen porque prefieras ir a un gimnasio. Pondria en el mismo saco las escuelas de música. Tampoco me compararia con Gran Bretaña, ello tienen mas recursos. Una de las causas de esta crisis es que no hemos fijado en los servicios que hay en otros paises sin pensar en el coste y los ingresos que tienen estos paises. Es como bajar al parking de tu bloque y pensar que puedes tener el mismo coche que tu vecino pero sin tener en cuenta lo que gana y lo que paga por su coche.

  2. Andreu escrigué:

    Abans de res, felicitats per la iniciativa, ja teniu un nou seguidor habitual. Aquest tema és complex, fonamentalment perquè les competències no estan definides en base a un criteri social.
    La construcció d’un marc competencial “obligatori” i un altre “no obligatori” comporta a que, en període de bonança, l’obligatori i bàsic sigui relativament estable en el temps i el no obligatori creixi com a reclam municipal, per posicionar el municipi en el seu entorn. Ningú vol manar on la gent no vol viure-hi.
    Ara acaben els bons moments i el criteri competencial s’empra amb un criteri jeràrquic, segons el qual “competències obligatòries” són les necessàries i competències no obligatòries es valoren molt sovint com a accessòries, supèrflues o bé amb tendència a reduïr-se. Aquesta jerarquització portarà a municipis igualment ofegats i incapacitats per respondre a situacions urgents, ja que les competències obligatòries són en nombre i estructuralment parlant, inferiors en molts casos.
    En definitiva, el debat que ens marca aquesta obsessió gairebé malaltissa pel cost-benefici, pel cost-utilitat en l’avaluació de serveis és que incorpora la lògica de mercat quan interessa, només quan interessa. I en el cas municipal, tendeix a reduir-lo al marc d’actuació dels municipis, que són els que gestionen aquests serveis. Com que no estem parlant d’un debat economicista sinó d’un problema de gestió pública i de finances municipals, les solucions no han de passar per solucions segons la qual un servei és car i, per tant, cal reduir-lo o bé equiparar-lo al preu de mercat.
    La solució passa per incorporar el debat en un de superior on, per cert, tots els alcaldes, presidents de Consells Comarcals i de Diputacions estan d’acord: els municipis donen serveis IMPORTANTÍSSIMS per a la ciutadania però no tenen un finançament ni tant sols correcte per poder-los desenvolupar. La solució no pot ser temporal, ha de ser necessàriament estructural i això passaria per una modernització del concepte “competència obligatòria” que tingui en compte les realitats dels nostres ajuntaments, acompanyada d’una co-responsabilització de les administracions (especialment autonòmiques i Estat). És a dir, no pot ser que des de normativa sectorial de rang autonòmic (per exemple Plans d’equipaments culturals de Catalunya) es pressioni els municipis a canvi de nul finançament més enllà del PUOSC, que evidentment també ha de ser reformulat de cap a peus buscant nous encaixos per a l’accés del finançament privat.

  3. Geoffrey Davies: Que els serveis que tindrem són els que ens podem pagar no es pas un acte de fe, és una condemna inexorable ;) Però per més que tinguem en compte la diferent capacitat recaptatòria (i de despesa) de diferents països, determinar quina oferta de serveis està al seu abast i quina no ho està és una cosa més que discutible. El PIB per càpita espanyol és aproximadament un 9% inferior al britànic però pràcticament igual al francès, la despesa com a part del PIB espanyola, en canvi, és un 11% i un 25% inferior a la britànica i la francesa respectivament. Sent tan realistes com vulguis, el que es recapta (i es gasta) i –sobretot- com es gasta no són qüestions immutables.
    A banda d’això, la meva referència a UK simplement il•lustrava una relació entre participació laboral de les dones i els serveis de cura d’infants que està més que provada.
    En tot cas el que volia dir, a més o menys grau d’explicitud, és –com bé diu l’Andreu– que toca revisar les competències municipals i la dotació associada. I en relació a això, que cal reforçar el criteri de “necessitat” en el disseny, la priorització i l’assignació de recursos en les polítiques públiques. Acabo. El “que hi puguin accedir tots els ciutadans” que esmentes em sembla un criteri ben curiós: no tothom té dret a accedir a un HPO, ni a determinades prestacions econòmiques o beques, ni a mil altres coses. Evidentment que podria establir-se un preu superior per a determinats nivells de renda. I també es poden establir filtres i criteris d’accés i ser creatius i flexibles amb els sistemes de provisió. Les limitacions pecuniàries no fan que les necessitats desapareguin, fa que calgui prioritzar-les, i em sembla força més necessari gastar en serveis d’infància que fer-ho en aquagym. Sóc poc amic de les metàfores, però seguint-te: si sospires per l’audi Q7 del veí no cal que t’endeutis. Pots discernir si el que vols és un maleter de 750 litres, optar per no tenir thermomix i comprar-te una magnífica baca thule… No estem parlant de fer màgia, sinó de diagnosticar com toca ;)

Fes un comentari