Disturbis: testosterona, retallades i incompetència policial

Testosterona. Sembla ser que no hi ha un vincle clar entre la testosterona i el comportament agressiu. Ho vaig llegir fa un temps al Guardian, que es feia ressò d’un llibre -un de tants- sobre les diferències neurològiques entre sexes. M’és igual. Canviaré l’epígraf quan descobreixin quin és el motiu que explica la prevalença de comportaments antisocials i agressius entre els homes joves. En tot cas aquesta prevalença és evident: el 90% de les persones condemnades per delictes contra l’ordre públic l’any passat eren homes i el 70% tenien menys de 35 anys. Els homes joves tenen una curiosa tendència a assumir riscos innecessaris, violar les normes i comportar-se agressivament. Ajunteu una quantitat de petits masclets prou important com perquè se sentin protegits per l’anonimat del grup i veureu com la probabilitat que la cosa acabi malament augmenta de cop. Penseu en Lloret de Mar. O en Canaletes. Els desordres públics de Lloret o de Canaletes no els alimenta cap reivindicació ni cap greuge polític. Ho explicava fa uns mesos Matt Yglesias

Riots often seem to originate out of protest marches, which makes the rioting seem political. But the fact that riots also often originate in sports fans’ response to game outcomes should make us think that the real issue here is the existence of a crowd of people in the streets.

Política. Així i tot hi ha una afició estesa a polititzar els disturbis. Quan Felip Puig parla d’antisitemes neoanarquistes busca connotar els disturbis políticament creient que això és un agreujant i de passada mira de tenyir de culpa qualsevol reclamació política que s’hi pugui relacionar. Quan algú altre respon que les retallades també són violència pretén polititzar els disturbis presentant-los com la resposta legítima a una agressió prèvia i per tant creient que el rerefons polític és un atenuant -i que acompanyar la política de violència confirma la gravetat dels greuges i reivindicacions. Ja sé que la cosa ve de lluny, com a mínim des que Clausewitz va establir que la guerra és la continuació de la política per altres mitjans, però ja em perdonareu si aposto que bona part de les destrosses de dijous tenen més a veure amb l’acne i uns malestars més o menys difusos que amb cap conspiració anarquista digna d’aquest nom. Ni que sigui perquè una conspiració com Déu mana per força ha de tenir víctimes de més entitat que uns pobres contenidors. Em sembla que Clausewitz no en deia res, de cremar contenidors, però si ho hagués fet segur que hagués parlat més de prepolítica que de preguerra.

Economia. Una cosa és que el factor principal dels disturbis no siguin els greuges polítics i econòmics i una altra molt diferent és que aquests no hi tinguin res a veure. Com documentaven fa unes setmanes dos economistes de la Pompeu Fabra, les retallades són una garantia de manifestacions i desordres:

The data shows a clear link between the magnitude of expenditure cutbacks and increases in social unrest. With every additional percentage point of GDP in spending cuts, the risk of unrest increases.

El conflicte entre generacions també ha estat citat com una font de canvis i conflictes socials en nombroses ocasions, normalment com a conseqüència de booms demogràfics que deixen fora del mercat laboral importants contingents de gent jove. L’Estat espanyol ha estat capaç d’aconseguir el mateix efecte -frustar les expectatives de tenir una trajectòria laboral acumulativa- sense necessitat de booms demogràfics. Que un atur juvenil de més del 50% no generi més conflictes només s’entén per la sorprenent capacitat de contenció del règim mediterrani de benestar. Les famílies, de moment, aguanten el cop, però això no treu que retallades i atur juvenil siguin un bon caldo de cultiu pels disturbis. Que ningú no ho hagués previst diu molt poc de la capacitat d’anticipació dels responsables d’Interior i de la Unitat Central d’Informació.

Trade-off. En Ramon Marrades escrivia l’altre dia sobre el trade-off associat a fer vaga. Fer vaga no serveix de res a la gran majoria de treballadors, venia a dir. Em va quedar al tinter preguntar-li què li semblava el trade-off associat a sortir a la portada del Financial Times. Participar en uns disturbis, com quasi bé tot a la vida, depèn d’una valoració del cost-benefici. Els beneficis derivats de liar-la són pocs, però si els beneficis de comportar-se civilitzadament també són pocs el desenvolupament del joc és imprevisible. I més quan guanyar és difícil però inflingir pèrdues a qui et sembla que et perjudica és fàcil. El Conseller Puig ha anunciat mesures contundents contra els que participin en aquesta mena d’actes, o sigui, augmentar els costos de participar en disturbis. La repressió pot funcionar, no en va les manifestacions i els disturbis són un fenomen més freqüent (que no vol dir més violent) en les democràcies que en les dictadures :

Dictatorships have, on average, 24’9% few riots per year than non dictactatorships, probably because they engage in more repressive anti-riot  techniques

El problema és que sembla no haver advertit un parell de coses importants. La primera, que el taulell de joc on es desenvolupa aquesta partida és el què la teoria de jocs descriu com el joc del gallina. És, aproximadament, el què passa a la pel·lícula “Rebel sense causa”. Dos cotxes avancen l’un contra l’altre, el primer que es desvia -desisteix- perd, però si cap dels dos ho fa, tots dos perden molt més del què ho farien si relaxessin la seva actitud. El resultat esperable és la dissuació mútua per temor a una destrucció mútua assegurada (o quantes portades de foc més aguantaran, els governs espanyol i català?). La segona, que els efectes d’endurir la repressió poden ser contraproduents: la repressió efectivament és dissuassòria, redueix el número d’accions de protesta i el volum de persones que hi participen, però sol generar un augment de la violència dels que persisteixen en la protesta, i fins i tot una radicalització dels què inicialment es mobilitzaven de manera pacífica. El sempre afectat Enric Juliana advertia ahir que:

Ante la violencia que puede engendrar un nuevo terrorismo, (s’ha de triar entre) intransigencia o cobarde relativismo.

Podria semblar una exageració. Però no diu bestieses sense  fonament:

The potential for radical mobilization for terrorist organizations is argued to be greater when large educated youth cohorts are barred from social mobility

El que no veig tant clar és que no hi hagi opcions alternatives entre la “covardia” i la “intransigència”. Fins i tot en altres camps semàntics. Si el que es vol és “efectivitat” a l’hora d’evitar disturbis no cal perdre gaires hores debatent les seves “causes profundes”. D’una banda perquè aquestes coses fan cert tuf de bullshit. De l’altra perquè, encara que no fossin bullshit, no veig que siguin factors fàcilment ni immediatament abordables. En aquest cas, com escrivia Glaeser ara farà un any:

In the case of riots, it is awfully hard to actually prove wrongdoing and extremely important to clear the streets. Arresting widely and temporarily can be far more effective. Riots strike at the very soul of cities. Even when they are connected to understandable grievances, they do great harm, particularly to the poorest residents. We all want the unrest in the U.K. to end with a minimum of bloodshed and brutality. The best way to achieve that end is with sufficient numbers of police on the streets and gentle but restraining incarceration.

Detenir molta gent i castigar-la poc. Acabes els disturbis, no generes màrtirs ni caps de turc i t’estalvies la pasta que val una repressió severa (que és mooolta més que la val un grapat de contenidors).

Policia. Suposo que la partida que es vol jugar ara és la mediàtica. La d’imposar una determinada lectura de les violències i les responsabilitats. Violència policial o violència antisistema? Els mossos estan pagant els seus errors i abusos, ben simbolitzats per la desproporció de la càrrega a la plaça de Catalunya. És una imatge que necessiten netejar. Per això el portaveu Homs declarava que “hem de deixar treballar la policia perquè si no la deixem actuar amb la contundència se’ns cronificarà una manera de fer que no volem”.  És una mica ridícul que parli de cronificacions. Al capdavall els disturbis a Barcelona no són una raresa des de cap punt de vista. Ni són una “anomalia” en comparació a la resta d’Europa, on durant l’últim any hi ha hagut disturbis més importants que els del passat 29M a Grècia, Itàlia, França, Gran Bretanya. Ni són cap “innovació” en relació a les formes de protesta que hi ha hagut a la ciutat els darrers anys, des del desallotjament del cine Princesa el 96, passant per la manifestació antifeixista del 12 octubre a Sants el 99, o més recentment les mobilitzacions en contra del pla Bolonya , o la vaga general de 2010. De fet, el que es “sorprenent” i relativament “nou” és la progressiva adopció de mètodes de resistència noviolenta per part d’amples sectors dels moviments socials a Catalunya. Però les declaracions d’Homs tenen tot el sentit del món. D’una banda volen desviar l’atenció mediàtica de les retallades i el suport de CIU a la reforma laboral a les mesures per combatre “els violents”. De l’altra pretenen justificar la contundència policial. La passada i la futura, perquè de disturbis segur que n’hi haurà més. L’únic dubte que tinc, en aquest cas, és si els disturbis s’exageren per disculpar la ineptitud i la imprevisió de la policia o es van afrontar amb laxitud deliberadament. No deixa de ser estrany que no es traguessin els contenidors després de l’experiència del 2010 (i comptant que per les celebracions del barça sí que es retiren) o que amb un dispositiu de 9.385 agents no hi hagués més detinguts in fraganti. En el millor dels casos la policia no va fer una bona feina. En el pitjor, el Govern juga amb foc.

Granollers, 1979. Vaig estudiar sociologia i periodisme, i treballo per l’Administració, però no sóc funcionari, ni periodista, ni tinc clar què fan els sociòlegs. M’interessen les desigualtats intergeneracionals, els drets lingüístics i el hardcore americà dels 80, però em dedico a la formació i (l’aclamació) l’avaluació de polítiques públiques. Tinc tendències adversatives. Potser per això no poso les fotos dels fills al fons de pantalla. @bfuste

Fes un comentari

Fes un comentari