Economia del petroli per a dummies

peak oil

Dècades de discussions sobre el pic del petroli han generat rius de paraules sobre la magnitud de les reserves (i/o recursos) en relació a la producció mundial. És a dir, quants anys de petroli li queden al món – l’anomenada relació R/P (reserves-to-production ratio). Sobre aquest nombre màgic, i sobre les seves implicacions per al futur de l’economia moderna, s’han anat creant un seguit de moviments i opinions, algunes d’elles assenyades, altres menys. Economistes segons els quals les reserves de petroli augmenten sempre, qui busca troba i qui dia passa any empeny, o geòlegs segons els quals l’augment exponencial de la producció exhaurirà els recursos ahir, sense donar-nos temps ni d’anar a dormir. El problema és que, reduir la dinàmica de l’explotació del petroli a la quantitat bruta de petroli que queda en relació a la producció, sovint fa que perdem de vista la qüestió central. Com va dir Morris Edelman [1], amb poques paraules però molta saviesa:

«Finite resources is a empty slogan; only marginal cost matters.»

Si examinem les teories del pic del petroli a través de la lent de l’economia, moltes qüestions resulten evidents, començant per les recents turbulències del mercat petrolífer. Però anem per ordre.

1. Cost marginal

Comencem des del principi, és a dir des de la definició de cost marginal. Brutalment, pels profans en economia, el cost marginal d’una cosa, ja sigui un producte o un recurs natural, és el cost que suposa produir una unitat més d’aquella mateixa cosa. El cost marginal és el centre de gravetat dels inversors. Per exemple, la pràctica ens diu que en el món digital el cost marginal d’una cosa tendeix ràpidament a zero. Per aquest motiu la producció digital – Facebook, Instagram, Twitter, etcètera – avui atreu tantíssims inversors. Però mentre en el món dels bits els costos marginals tenen la virtut de tendir ràpidament a zero, en el món de la producció física el cost marginal sol reduir-se molt més lentament o, fins i tot, en alguns casos, a no reduir-se en absolut. Aquest és el cas del petroli. És cert que, depenent de com es realitzi la comptabilitat, per un únic pou el proper barril de petroli pot tenir, efectivament, un cost marginal decreixent. Però si ens referim al cost marginal del barril de petroli a escala global – és a dir al cost marginal de començar la producció en un nou pou o jaciment sencer – les coses canvien. Cap a pitjor en alguns casos o cap a millor en altres.

2. Marginalisme, preu i escassedat

És ben sabut, entre els analistes del petroli, que el cost marginal del cru fa anys que augmenta. Cosa que, no cal dir-ho, posa nerviosos els inversos, que temen una reducció dels beneficis futurs. Com es pot veure al gràfic d’aquí sota [2], els nous jaciments (deep water) o crus no convencionals (oil sands, tight oil, oil shale i extra-heavy oil) tenen un cost marginal molt superior al cru convencional de l’OPEP (Middle east, Saudi Arabia).

murphyfig_1

Els motius d’aquesta diferència en el cost marginal són molts, però no no seria arriscat lligar-los en primera instància a una una taxa de retorn energètic (EROEI) decreixent. Si mirem la sèrie temporal dels diferents crus que es produeixen (gràfic [3]) és gairebé automàtic correlar l’augment del preu del petroli amb el pic de la producció de cru convencional. Aleshores és cert: el cru fàcil d’extreure (convencional) s’ha acabat, el no convencional té costos d’extracció prohibitius i l’economia mundial està inevitablement destinada a enfonsar-se. No tan ràpid. Aquest raonament, encara que pugui semblar sensat, no pren en consideració un element important: les dinàmiques de mercat.

weo_2012_fig_3_15_world_oil_supply

3. Producció i mercat perfecte

Per entendre com el cost marginal influencia el preu de mercat farem servir un exemple brutalment simplificat. Imaginem-nos que al món hi ha 10 jaciments que poden arribar a produir 1.000 barrils al dia. D’aquesta 10 jaciments, 9 produeixen a un cost marginal de 25 dòlars per barril ($/b), mentre el desè a 100 $/b. Amb una demanda de 9.000 barrils al dia, la teoria econòmica estàndard (mercat perfecte) ens diu que l’oferta quedarà coberta pels 9 jaciments amb un cost marginal de producció de 25 $/b. Si el preu de mercat iguala el cost marginal, la factura total pel reforniment de petroli serà per tant 9.000 barrils al dia x 25 $/b = 225.000 $ al dia.

Ara imaginem que la demanda puja a 9.001 barrils al dia. Els primers nou jaciments ja estan explotats i cal recórrer al desè. Aquest, però, té un cost marginal de 100 $/b. Per tal que aquest pou produeixi sense perdre-hi, el preu ha d’augmentar. Assumim, per simplificar, que augmenti a 100 $/b. La factura del petroli pujarà, doncs, a 9.000 barrils al dis x 100 $/b = 900.100 al dia. Aquest exemple, tot i la brutal simplificació, posa en evidència com fins i tot un mínim augment de la demanda pot causar brusques pujades de preu, sense necessitat d’especulacions i sense que les companyies petrolíferes hagin de fer càrtel. Això és, a grans trets, el que va passar amb l’entrada al mercat dels crus no convencionals americans – arenes bituminoses d’Alberta, ultra-deep off-shore del Golf de Mèxic, Golf de Guinea i Brasil, pissarra bituminosa a Texas, extra-heavy oil a Veneçuela, biocarburants al Brasil, carbó liqüefacte de Sud-Àfrica. Els pous econòmicament més rendibles han estat excessivament explotats – a això ens referim quan parlem de pic del petroli convencional – i toca recórrer als menys rendibles. Això fa augmentar el cost marginal i, per tant, el preu del petroli. Això dins la teoria econòmica del mercat perfecte. El mercat del petroli, però, segueix dinàmiques ben poc perfectes.

4. OPEP o NO-OPEP

En un mercat perfectament competitiu el preu tendeix al cost marginal. Dit d’una altra manera, el preu reflecteix el cost que un proveïdor eficient ha de recuperar per produir el proper barril de petroli necessari per satisfer la demanda global. Al contrari, en règim de monopoli, el monopolista pot fixar un preu molt superior al cost marginal i limitar la producció, per tal de garantir que l’oferta no superi la demanda. En el món real, l’OPEP té aproximadament el 40% de la producció mundial de petroli i la major part de la capacitat inutilitzada, principalment a Aràbia Saudita. Durant dècades els saudites han utilitzat aquest doble avantatge estratègic per forçar el preu de mercat del cru. Des de fa temps l’OPEP limita la producció de petroli cada cop que la producció supera la demanda, assumint el paper de swing producer. Això ha fet que es concentrés un enorme poder en mans de pocs, cosa que ha fet proliferar conspiranoies i spy stories hollywoodianes. Que ningú s’equivoqui, l’OPEP no controla l’economia mundial. Els huracans estiuencs al golf de Mèxic, els desordres al Delta del Níger, els conflictes a Ucraïna i les vagues generen més pressió sobre el preu del petroli que qualsevol variació de la producció decidida per l’OPEP. En realitat, ja sigui per la insaciable demanda xinesa o pels límits autoimposats a la producció de l’OPEP, s’han anat creant forts incentius per altres productors de petroli, sobretot als Estats Units i al Canadà, per augmentar la producció amb costos marginals més elevats. Amèrica, Canadà i una mica tots els Estats productors de crus no convencionals han començat a embutxacar-se cada cop més beneficis, a costa dels saudites.

Crisi econòmica a banda, les dinàmiques del mercat del petroli van canviar estructuralment el 2005, quan el shale oil i els crus no convencionals van fer la seva primera, tímida, entrada al mercat. Al cap de pocs anys, el 2011 per ser exactes, l’entusiasme pel petroli no convencional havia crescut exponencialment. Ja fos per l’augment de la producció a Nord-Amèrica i els beneficis que generava, o per la promesa d’un demà encara millor i pel somni, mai abandonat del tot, d’assolir la independència energètica, amb tot el corol·lari de supremacisme geopolític que se’n deriva (Orient Mitjà, Rússia, etcètera). La recent caiguda del preu del petroli ha fet tornar els americans a la realitat. És cert, la insaciable augment de la demanda xinesa era capaç de satisfer tots els productors, però què passa si l’economia xinesa mostra signes d’estancament i la demanda deixa de ser tan insaciable?

5. Pic del petroli i teoria de jocs

En un mercat perfecte, els actors ofereixen en el mercat tota la producció que tenen a disposició, per tal de satisfer la demanda disponible. L’única excepció es produeix en cas que la taxa de creixement del preu del petroli superi els costos de depreciació (racionament especulatiu). Però com que ningú preveu un petroli a 1.000 $/b d’aquí a pocs anys, podem descartar tranquil·lament aquesta possibilitat. Sens dubte, el principi de màxima producció es compleix en el lliure mercat americà, on els nombrosíssims productors de cru no convencional han abocat al mercat més de tres milions de barrils de petroli diaris d’oferta addicional des del 2008 fins avui [4]. Aproximadament un terç de la producció saudita.

chart2

Ara, com hem dit més amunt, l’OPEP no només actua com a swing producer en el mercat mundial del petroli, sinó que també posseeix una capacitat estratègica de 2-3 milions de barrils diaris fàcils d’extreure. És dificil fer una estimació de la magnitud de la capacitat estratègica saudita, com tots els secrets de seguretat nacional, les dades no són públiques. Si tenim present l’economia del cost marginal, l’aplicació de la teoria de jocs a les dinàmiques del mercat posa en evidència alguns aspectes pocs obvis.

Joc de suma zero. La primera cosa que cal entendre és que, encara que modulant la seva producció l’OPEP tingui una influència clau sobre el preu del petroli, a llarg termini el que determina el preu de mercat del petroli és el cost marginal de producció del cru NO-OPEP. L’increment de la demanda global en els últims 10 anys ha causat l’increment del cost marginal de producció perquè la indústria petrolífera ha pogut extreure a costos marginals més elevats per produir el proper barril de petroli. D’aquest increment se n’han beneficiat tots, saudites i americans. La qüestió, però, és que el joc del proper barril de petroli és un joc de suma zero entre OPEP i NO-OPEP. Dit amb altres paraules: si el proper barril de petroli el produís l’OPEP, l’efecte seria fer caure els preus mundials per sota del cost marginal del barril NO-OPEP, expulsant del mercat els productors americans de crus no convencionals – exactament el que està passant avui – però, al mateix temps, reduiria el preu de mercat del petroli i, amb ell, els abundants beneficis dels saudites. En condicions de mercat perfecte els saudites farien servir la seva oferta per satisfer el màxim de la demanda fins a l’esgotament dels recursos. Llavors el mercat passaria als productors amb costos marginals més elevats, etcètera. Els fets, però, contradiuen aquest comportament, ja que el paper de swing producer que assumeix l’OPEP controla el preu de mercat a través dels límits de producció.

Joc de la gallina. Per què? Perquè, a llarg termini, un mercat estable convé a tothom, especialment a qui posseeix un 40% del total. Si a més el preu queda determinat pel cost marginal del cru no convencional americà – molt més alt que el del cru convencional saudita – el cercle es tanca. El problema comença quan la demanda xinesa baixa però la imparable producció americana no. Això obliga al swing producer a retirar-se, limitant la pròpia oferta i perdent cada cop més quotes de mercat a favor dels rivals. És el que s’anomena joc de la gallina (chicken game), en el qual un dels jugadors, els americans en aquest cas, obté la victòria fent el gallet (valgui la redundància de la metàfora aviària), però sense combatre. Evidentment, des de la tardor passada els líders de l’OPEP han decidit abandonar el paper de swing producer i jugar al joc de la gallina amb els americans, inundant el mercat de cru OPEP de cost marginal inferior a la producció no convencional. El resultat és de manual d’economia: caiguda en picat del preu del petroli i indústria petrolífera americana expulsada del mercat. Qui creu que l’efecte només es limita a les petites empreses americanes s’equivoca. Aquelles companyies estan finançades per bancs, fons de pensions i tota la resta, no s’ha d’infravalorar la magnitud de l’impacte que això pot tenir.

Si aquesta situació perdurés, a la llarga acabaria enfonsant completament – he dit completament – la indústria americana del cru no convencional. Però és difícil creure que l’objectiu de la maniobra saudita sigui aquest, perquè voldria dir renunciar als generosos beneficis generats gràcies a la presència en el mercat del cru no convencional americà, de cost marginal més elevat. Probablement l’OPEP pretén preservar la pròpia quota de mercat, abaixant el preu i obligant als productors americans a reduir dràsticament la seva producció, reequilibrant oferta i demanda global. A la pràctica, els saudites deixaran de ser un swing producer, forçant als productors de cru no convencional americà a assumir aquest rol. Pot ser, per tant, que el preu del petroli ni tan sols hagi tocat el fons, però és gairebé impossible dir-ho amb certesa. És evident que un mercat com aquest és molt lluny de ser perfecte i la hipòtesi que els productors utilitzin sempre tota la oferta que tenen a disposició per satisfer la demanda – la premissa bàsica de les teoríes del pic del petroli – és pura especulació.

6. Conclusions

De l’estudi de les dinàmiques de producció del petroli a través de la lent de l’economia marginalista en podem concloure que:

  1. El fet que els saudites no hagin augmentat la producció de cru convencional no significa necessàriament que *no poden*, sinó també que *no volen*.
  2. No sabem la magnitud de les reserves estratègiques de l’OPEP. Però és indubtable que el petroli és un recurs finit i abans o després la quantitat disponible començarà a declinar.
  3. Parlar de pic de la producció de petroli és un problema mal plantejat. Ho repeteixo: «recursos finits» és un eslògan buit, només compta el cost marginal. La caiguda del preu del petroli d’aquests últims mesos i les repercussions sobre l’oferta en són la demostració.
  4. Si les premisses per un fort augment de la producció de shale gas a Nord-Amèrica són probablement reals i concretes, no ho són en absolut per la producció de cru no convencional. Adéu als somnis d’independència energètica americana.
  5. Ja triguen a desenvolupar cotxes híbrids a gas natural.

Notes:
[1] Morris Adelman va ser Professor Emeritus en economia de l’energia al MIT. Va ser autor de nombrosos assajos sobre el tema, com World Petroleum Markets, The Economics of Petroleum Supply e Genie out the bottle.
[2] David Murphy – The oil drum (2010).
[3] World Energy Outlook (2012).
[4] US Energy Information Administration (2014).

Filippo Zuliani, físic i enginyer especialitzat en energia, transports i matèries primeres. L’article original en italià va ser publicat a Il Post i el podeu trobar aquí.

Fotografia: RICHARD CROWSON

No hi ha comentaris

Sigues el primer en fer un comentari.

Fes un comentari