El Catalanisme com a terreny de disputa

vQuan parlem de la batalla política de Catalunya normalment imaginem que es dóna en un terreny dividit en dos eixos -el nacional i el social- sobre els quals els diferents actors van movent-se (veure Molas i Bartomeus, 1998). Aquesta aproximació és capaç d’explicar coses, sobretot en períodes d’estabilitat, però de vegades li manca la capacitat d’entendre que dues opcions que es poden veure properes en un mateix eix, poden estar separades per fronteres profundes que impossibiliten salts entre ambdues.

És per això que aquest article mira de fer una aproximació, des d’una vessant constructivista, entorn a la qüestió del discurs, l’hegemonia i les identitats polítiques.

Des d’aquest punt de vista, Hall assenyala, que les identitats polítiques són discursos capaços d’articular determinats elements comuns en una narrativa que produeix un nosaltres i un ells, creant fronteres entre un endins i un enfora constituent. Des d’aquest paradigma, s’entén que les identitats polítiques ni són estàtiques ni venen donades per factors estructurals, sinó que són constituïdes i es poden veure sotmeses a canvis, per tant, no són immutables al llarg del temps.

Laclau (2005) ens planteja que les identitats polítiques no deixen de ser significants buits, és a dir, mots pels quals els actors lluiten per dotar-los de significat. Entorn a aquests es desenvolupa la batalla per l’hegemonia, la batalla per la significació d’aquestes identitats polítiques. És en aquesta lluita on s’articula la competència política: els actors pugnen per redefinir i moure aquestes fronteres segons els seus interessos, mirant de mantenir-se dins de les identitats i expulsar-ne als seus contrincants.

En aquest cas, el catalanisme o la identitat catalana, també són identitats polítiques sotmeses a canvis i lluites entre diferents actors. En aquest article, fent ús d’aquesta perspectiva, em plantejo explicar el domini independentista dels darrers anys, plantejant que el que s’ha viscut no ha sigut una ruptura amb el catalanisme sinó una rearticulació del seu discurs, que ha sigut possible pel canvi en les condicions de possibilitats fruit de la Crisi del Règim del 78.

30 anys de pugnes: del peix al cove a l’independentisme

Des de la victòria de Jordi Pujol l’any 1980 fins a la seva primera derrota l’any 1999 (en vots, no en escons), el que era comú entendre per catalanisme era una defensa de la realitat nacional catalana així com la idea d’un augment progressiu i sostingut en l’autogovern català. Aquesta idea, malgrat conviure amb una pluralitat de catalanismes, era acceptada, sense abandonar les propostes pròpies, per totes les forces catalanes, com la manera normal de relació entre Catalunya i Espanya.

Les condicions que permetien l’hegemonia pujolista, es va veure truncades quan va arribar un govern del Partit Popular, liderat per Aznar amb majoria absoluta, molt bel·ligerant contra els nacionalismes perifèrics i sense cap necessitat de pactar amb altres forces. Allò que havia permès l’articulació del discurs pujolista en els darrers 20 anys ja no es donava: els ciutadans no es conformaven amb que l’autonomia de Catalunya depengués de la força del Govern de Madrid, ni veien possible continuar avançant per aquest camí.

Va ser en aquell moment que actors catalanistes oposats a CiU van començar a posar sobre la taula la demanda de Reforma de l’Estatut i del Dret a Decidir, incorporant una dimensió democràtica, que va poder actuar com a condensador d’un conjunt de demandes diverses que ja començaven a sorgir en aquest principi d’esgotament del règim del 78, esdevenint el nou centre del discurs catalanista.

En aquest sentit, ens trobem davant d’una articulació discursiva hegemònica formulada amb èxit, ja que va aconseguir modificar les fronteres del catalanisme, traçant la línia entorn la defensa de la reforma de l’Estatut. Degut a això, el “gir catalanista” del Partit Popular Català es va veure definitivament frustrat al quedar aquesta formació a l’altre banda de la tanca, ja que va ser l’únic partit que s’hi va oposar. Per la seva banda Convergència i Unió, que en l’etapa Pujol no creia en la necessitat d’engegar una reforma de l’Estatut, per no acabar fora de la identitat catalanista, va acabar acceptant aquesta demanda al seu programa.

Després del procés de les negociacions a Madrid, i com a conseqüència de la sentència del Tribunal Constitucional emesa l’any 2010, vam veure com les condicions de possibilitat tornaven a canviar. D’una banda, trobàvem que al si de la societat catalana havia arrelat la idea de la necessitat de canvi, però de l’altre, vèiem que l’horitzó de la reforma s’esgotava davant la impossibilitat d’assumir les demandes catalanes per part d’Espanya, és llavors quan els actors independentistes van aconseguir articular un nou discurs catalanista, entorn la demanda del Dret a Decidir com Independència.

El terreny de joc torna a modificar-se, les fronteres de la identitat catalanista tornen a canviar. En aquests darrers quatre anys hem vist que cap actor ha pogut articular un discurs contra la independència des del catalanisme i tots els que s’hi han oposat han acabat essent expulsats d’aquesta identitat o ridiculitzats. Hi ha una nova frontera, que és entorn al suport al Dret a Decidir i la Independència que marca qui es troba dins, i qui fora, del catalanisme.

El cas del federalisme i el PSC és un bon exemple d’aquesta situació. Si en l’època de Margall, el “sector catalanista” era conegut amb el nom dels federalistes, actualment el sector contrari al Dret a Decidir, és el que s’autonomena federalista. Veiem com el significant federalisme no s’està utilitzant com una alternativa des del catalanisme sinó com una oposada a aquest. Aquells vells catalanistes-federalistes, que han volgut continuar dins el camp catalanista han hagut d’articular discursos entorn el Dret a Decidir amb una postura no directament enfrontada a la idea d’independència o fins hi tot favorable, com a primera passa per a una federació futura.

Estem en una situació en què l’independentisme s’ha convertit en l’actor hegemònic del camp catalanista. És un moviment metonímic clàssic, on “una part” del catalanisme aconsegueix erigir-se com l’encarnació “del tot”, posicionant-se com l’única via possible de garantir la demanda de sobirania de Catalunya, sense que això comporti que la resta d’opcions desapareguin, sinó que simplement acabin acceptant de forma passiva el lideratge independentista, ja que qualsevol posició no independentista ha sigut relegada al camp espanyolista.

Què ha passat?

En els darrers quatre anys hem vist com en la pugna pel catalanisme, l’independentisme ha sortit victoriós. Hem d’entendre que l’independentisme planteja una demanda de ruptura amb l’Estat espanyol, cosa que modifica àmpliament la forma d’entendre la política a Catalunya, però no se l’ha d’entendre en si mateix com un trencament amb el catalanisme, sinó com una rearticulació d’un discurs, que ja era l’hegemònic al si de la societat catalana.

Això ha portat, de vegades, a explicar aquest predomini independentista com a conseqüència d’un simple estat d’excitació momentani que s’ha traduït en una sobrerepresetació d’aquest o sobrevaloració dels factors conjunturals davant uns canvis estructurals, que suposem que són els que hem de considerar com a “reals”.

La qüestió no és que l’independentisme estigui sobrerepresentat, és que ningú ha pogut articular un discurs que pogués disputar-se l’hegemonia amb l’independentisme, ja sigui perquè la identitat espanyolista, representada per C’s o el PP és minoria a Catalunya o perquè les terceres vies no han sigut creïbles.

Pel que fa a la qüestió de la conjuntura, s’entén que les identitats polítiques no estan sobredeterminades per qüestions estructurals, sinó que estan limitades per condicions de possibilitat i els factors “conjunturals” formen part d’elles. Això vol dir que per aquesta raó l’independentisme és menys “real”? No, el que això vol dir és que el fet de que puguin haver-hi factors cojunturals, no és gaire rellevant si les condicions de possibilitat que han permès esdevenir a l’independentisme hegemònic no canvien, ja que les altres opcions continuaran sent percebudes més enllà de l’horitzó del que és possible, i el sobiranisme continuarà essent percebut com la opció més òptima per al catalanisme, independentment de les preferències d’articulació Catalunya i Espanya, que puguin tenir persones que ara dirien Sí a la independència.

Estem vivint ara el moment esperat per la tercera via?

Justament ara se’ns presenta una situació que per a molts pot escenificar el que es planteja al darrer paràgraf. En les darreres setmanes la notícia de l’abdicació del Rei Juan Carlos I i la coronació de Felip VI, ha estat presentada des dels sectors defensors de les terceres vies, com una situació que obre un escenari diferent de l’anterior, plantejant que al conjunt d’Espanya també s’estan vivint canvis. Es planteja que hi ha un canvi de les condicions de possibilitat, que s’obren noves opcions més sensibles cap a les demandes catalanes, ja sigui des de la posició lampedusiana de la mà de la successió monàrquica o des del regeneracionisme republicà, de la mà del creixement de Podemos. Ambdós projectes, amb representants a Catalunya, miraran d’aprofitar la situació, per tal d’articular un discurs que els permeti disputar-se l’hegemonia del catalanisme, presentant una opció no independentista.

Ara bé l’independentisme es quedarà creuat de braços? Sembla ser que no, i sembla ser que tampoc és recomanable. Des del món sobiranista, s’obren dues estratègies. D’una banda la pugna per la identitat republicana a Catalunya (que sembla que és el terreny on volen lluitar ERC i la CUP), per tal de no deixar escapar aquests sectors que donen suport a l’independentisme però que tradicionalment han apostat per una articulació federal, amb l’objectiu de no permetre que el republicanisme s’acabi veient com oposat a la secessió i mirar de refermar l’opció independentista com l’única opció amb possibilitats reals de viure en un règim republicà. L’altre opció que és la que sembla que es pregona des dels sectors propers a CDC, és plantejar la successió com una qüestió rutinària, que no obre noves possibilitats, que és aliena al procés català i sobre la qual nosaltres no tenim res a dir.

La successió monàrquica, per tant accelera la cursa que té com a meta el 9 de Novembre, obrint el que segurament serà l’última oportunitat per articular un discurs oposat a la independència, des del camp catalanista, alhora que obre nous reptes per a l’independentisme.

Miquel Vila és estudiant de Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), interessat en la Comunicació Política i en l’estudi del discurs, hegemonia i formació d’identitats polítiques

Fotografia: QUEVOLSFER.CAT

Fes un comentari

Fes un comentari