El dia de la marmota socialista
Ja em perdonareu, però sóc un fan del film “Atrapat en el temps”, amb el gran Bill Murray atrapat sempre a la mateixa jornada a Punxsutawney, enmig de Pennsylvania, el dia que la marmota Phil prediu si l’hivern s’acaba o continua. La cosa és que arran d’aquesta versió ultramarina de la Candelera l’expressió “el dia de la marmota” s’ha incorporat al nostre imaginari col·lectiu quan una cosa es repeteix eternament, sense solució i de forma tediosa. Doncs el “dia de la marmota” és la millor expressió que defineix la realitat del Partit Socialista del País Valencià-PSOE.
Tot resumint ràpidament, en 1995 els socialistes perden definitivament la Generalitat Valenciana, les tres diputacions i la gran majoria dels ajuntaments. L’expresident Joan Lerma fuig a Madrid (on s’ha quedat ad eternum) i comencen a volar els punyals. La història, a partir d’aquell moment, és una successió de congressos mal resolts, lluites tribals, lideratges febles, desconnexió absoluta amb la societat i una caiguda electoral en picat. En 17 anys només ha repetit un candidat a la presidència de la Generalitat. Tres gestores nomenades des de Ferraz han hagut de posar pau (o més guerra) en aquests anys. I encara avui hi ha una família coneguts com a neolermistes, capitanejats per Ximo Puig, ara alcalde de Morella i excap de gabinet de Joan Lerma als vuitanta.
L’enumeració de despropòsits congressuals ocuparia massa espai. En tot cas, el que més li pot sorprendre a qualsevol analista és l’absoluta incapacitat per corregir errades prèvies. L’actual direcció del partit, encapçalada per Jorge Alarte, ha tornat a participar del dia de la marmota socialista. Guanyar el congrés per només vint vots (de més de cinc-cents) amb equilibris d’aliances, voler imposar la seua visió orgànica, fracassar, perdre encara més suport electoral, trencar les aliances prèvies i aferrar-se al càrrec de secretari general.
Al seu torn, els opositors interns també viuen atrapats en el temps. El component tribal i la crítica personal a Alarte substitueixen qualsevol debat ideològic. Tots coincideixen en la diagnosi (nova trompada electoral, desconnexió social, pèrdua de militants) però a la primera prova de foc els vells esquemes d’aliances interessades es tornen a repetir.
La marmota Phil va mostrar el nas el dia dels anomenats “congressets”, l’elecció de delegats pel congrés dels grans, el del PSOE. El ball de noms en llistes i pseudoaliances va ser un espectacle de borsa. Enemics aparentment irreconciliables es donen la mà cofois. Aliats inseparables no es dirigeixen la mirada. Finalment, t’has de llegir la crònica per saber qui va amb qui. I la gràcia és que Alarte va perdre, però com Rubalcaba, el seu candidat, va guanyar a Sevilla, ara el congrés valencià és incert, i tot depén de les aliances.
I aquest, precisament, és el problema. L’interés rau en saber aliances tribals, i no passa d’ací. Els socialistes valencians viuen atrapats en la seua pròpia trampa, on el debat orgànic ha passat a convertir-se en l’element motor del funcionament públic del partit. Tot el que passa a can socialista s’interpreta en clau de pugna interna. És una percepció molt estesa i que ningú es preocupa de desmentir. Els propis candidats alternatius, amb discurs en principi innovador, acaben participant sempre del sainet, del mercadeig de noms i llistes, i el debat ideològic queda reduït a l’anècdota. I un cop. I un altre, i un altre més. I portem així 17 anys. I alguns li tiren la culpa a Canal 9 pel poc temps al noticiari.
Però ara el problema és encara més gran. L’hegemonia electoral popular comença a esquerdar-se, i ho fa no pel PSPV, sinó per forces situades a l’esquerra i el nacionalisme que han sabut connectar amb certes capes socials i d’opinió abans vedades pels socialistes. Fins ara, el vot útil havia portat a una tendència de bipartidisme fàctic, trencada abruptament per la irrupció, no tan sols numèrica, sinó en l’imaginari col·lectiu, de forces que fan una oposició més contundent i directa. Quan el PP està molt mal vist, l’antídot no és Alarte, és bàsicament Mònica Oltra, diputada de Compromís.
La inexplicable devoció socialista a la marmota Phil, ara més que mai, condueix el partit cap a una pèrdua d’influència en la realitat que el pot deixar convertit en una anècdota inservible per objectius polítics i socials. Les coses haurien de canviar molt per revertir la tendència, però tot ens indica que al proper congrés nacional del PSPV-PSOE, guanye qui guanye, viurem l’enèsim dia de la marmota
Fotografia: KAI FÖRSTERLING / EFE
Comentaris recents