El nou paper de Ciutadans

arivera

Estem en ple momentum del partit liderat per Albert Rivera. Un moment de gràcia que s’explica per tres factors: unes enquestes que els situen com a quarta força i amb un paper clau en un escenari sense majories absolutes al Congrés, un líder cada cop més conegut i més ben valorat, i un nivell d’exposició mediàtica igual o superior al dels grans partits. Per molts ja no és agosarat parlar de l’arribada del quatripartidisme.

Però aquesta no ha estat una irrupció del tot inesperada. Alguns ho havien avisat observant els sondejos del segon semestre de 2014. En aquest post en Jorge Galindo apuntava que el PP tenia un forat entre el seu electorat més centrat que ningú estava ocupant. Votants desafectes i desmobilitzats que busquen noves opcions però que no se senten còmodes amb Podemos. Aquí és on Ciutadans ha aconseguit fer-se un lloc.

El creixement de Podemos els últims mesos ha posat cap per avall tot el tauler de joc, però és aquesta irrupció de Ciutadans la que podria suposar una amenaça real per a les expectatives electorals del PP. Per primer cop els populars veuen com s’acosta un competidor amb possibilitats a l’espai del centredreta i, si fem cas a les primeres reaccions, sembla que en són plenament conscients d’aquesta amenaça.

No és casualitat que el PP centri els primers atacs a Ciutadans pel front català. No en trobarà molts més. En el terreny econòmic les bones notícies encara no són suficients per canviar les opinions i les expectatives dels espanyols. A més, no sembla que Albert Rivera i els seus tinguin un problema de credibilitat en aquest tema. En una enquesta recent un 44% opinava que Ciutadans té les idees clares respecte al que necessita el país, i un 28% pensava que no. En el cas del PP eren un 34% els que pensaven que sí ho tenien clar i un 62% els que no.

Una tàctica habitual dels partits grans per a contrarestar l’aparició d’aquest tipus de partits és virar i fer seu el discurs del petit. Segons Bonnie Meguid, a qui hem citat més d’un cop, quan un catch-all party copia el discurs d’un partit minoritari que busca competir en el seu espai electoral, la conseqüència acostuma a ser que el partit petit veu com els seus resultats electorals empitjoren.

Que la irrupció de Ciutadans obligarà als populars a parlar més de reformes polítiques i econòmiques no és cap secret. El problema és que no sembla que el PP estigui en posició de defensar amb una certa credibilitat aquestes mesures. De fet, és aquesta poca credibilitat la que ha provocat, en part, que Ciutadans hagi esdevingut un rival.

Tot apunta a què hi haurà un nou actor rellevant a la política espanyola. Si es confirma el seu creixement, en els pròxims mesos del que més sentirem a parlar és de sumes i restes amb els nous colors polítics. Un govern de dretes en coalició, un front de la nova política i la vella política, etc. Però hi ha una altra conseqüència que per alguns fins i tot serà més important: com reaccionarà el PP. Una dreta acostumada al monopoli del seu espai polític es veurà obligada a defensar-se en el seu terreny.

Barcelona, 1983. Politòleg. Fa uns tres anys que dono voltes dins del món de la comunicació política, més per supervivència que per convicció. Diguem-ne que sóc més de fons que de formes, i que precisament per això la meva carrera política va acabar abans de començar. En quant a ideologia sóc molt del parer d’en Joan Fuster: “Ningú no té idees ‘pròpies’, en tot cas en té algunes de ‘fixes’.” I anar fent. @erovira

2 comentaris

  1. Hejo escrigué:

    Tinc un problema amb Ciutadans: sento un discurs que sovint en temes socials podria ser ben bé del PSOE-PSC, però a la pràctica veig que acaba sempre recolzant el PP. Des de la Reforma Laboral, a la LOMCE, passant pel silenci per la proposta de llei de l’abortament de Gallardón. O jo vaig mal fixat, o que algú m’ho expliqui.
    D’altra banda, el que és evident és que davant de “l’amenaça” de Podemos, alguns personatges i grups amb molt poder han decidit recolzar a Ciutadans, que porta unes setmanes amb una presència mediàtica-hagiogràfica continuada.
    En resum, a mi és un partit que no em mereix cap confiança.

  2. Eduard Gracia escrigué:

    Ho sento pero l’analisi que presenta aquest article em sembla forca superficial. Aquesta situacio ja es va donar l’any 1986, quan el Partit Reformista (fent el paper que ara fa Ciutadans) I CDS (fent el paper que ara fa UPyD) es disputaven el domini de l’espai de centre que havia deixat abandonat el col.lapse de l’UCD. El CDS era una operacio altament personalista I centralitzada al voltant de n’Adolfo Suarez (com ara UPyD al voltant de Rosa Diez) I aixo, llavors com ara, el va allunyar dels intel.lectuals de Madrid, que semblaven mes aviat recolzar l’Operacio Reformista liderada per en Miquel Roca, mes moderna, menys an roads en el passat I amb un perfil molt mes professional I dialogant. Llavors, com ara, van donar-se intents seriosos de fusionar tots dos grups, que van fracassar perque en Suarez (avui la Diez) no volia cedir poder. Llavors tambe, com ara, el Partit Reformista va aconseguir fitxar personatges de gran prestigi economic I intel.lectual (aleshores fou en Joaquin Garrigues-Walker, ara en Luis Garicano) I presentar un programa reformista molt mes coherent que el CDS. Llavors tambe, com ara, el gran problema d’en Roca, com ara d’en Rivera, era senzillament ser catala, pero els intel.lectuals ens deien que aixo no eren mes que atavismes que no tindrien influencia real al vot dels ciutadans. El resultat, pero, es ben conegut: el Partit Reformista no va aconseguir ni un sol esco (fora dels de CiU a Catalunya I els de CG a Galicia), mentre que CDS va sobreviure n circle electoral mes. Ja diuen que la bogeria col.lectiva es manifesta en repetir les mateixes accions tot esperant obtenir-ne resultats diferents…

Fes un comentari