El vaivé de la ideologia
És un ocell? És un avió? És Superman? No, és el retorn de la ideologia. No ho diem nosaltres, ho deia ahir Michel Wieviorka a La Vanguardia, a tomb de la creixent presència de formacions d’ultradreta en governs europeus:
Coinciden, pues, una oferta política y una demanda social. Tal fenómeno muestra oscilaciones entre el esfuerzo por participar en el juego democrático – cosa que implica una cierta respetabilidad– y las pulsiones violentas incontroladas.
No és un dilema nou. L’anticipava, l’any 1956 Giorgio Almirante, líder del neofeixista Movimiento Sociale Italiano, i ho recupera Xavier Casals en el reportatge La nova ultradreta i l’expansió del populisme, publicat a VIA el desembre de l’any passat:
“L’equívoc [...] és un que s’anomena ser feixista en democràcia. No som únicament uns estranys a aquesta [...], sinó també una insuperable dificultat d’aquesta democràcia”. Avui la ultradreta ha superat la incompatibilitat que Almirante assenyalà en assolir una «normalització».
Les ideologies, que a l’estela de Fukuyama qui més qui menys va donar per enterrades sota les runes del mur de Berlín, es consideraven ja substituïdes per altres mecanismes d’interpretació de la realitat i identificació col·lectiva, com les religions. O per res. Però la creixent importància de la nova ultradreta ha portat a alguns autors a replantejar-se si les ideologies estan, efectivament, mortes i enterrades. Entre Wieviorka i Casals, sociòleg a França, el primer, historiador català, el segon, superposen els traços d’un fresc no per conegut menys preocupant.
La capacitat adaptativa de les forces d’ultradreta europea, amb una mala salut de ferro que s’allarga ja més de 50 anys (en el reportatge que citem Xavier Casals hi recull una proposta d’evolució en tres etapes d’Ignazi), sembla que ha trobat per fi en aquesta crisi l’hàbitat on encaixar, arrelar i, qui sap?, créixer prou com per esdevenir una ideologia comme-il-faut, vella i nova alhora.
La rabia y la cólera se apoderan de sectores enteros de la población (…) Las medidas de rigor a raíz de la crisis y más o menos impuestas por Bruselas no hacen más que radicalizar estos sentimientos elementales. En adelante se asistirá a una demanda social radicalizada a la que podría tentar una oferta política encarnada por las formaciones de extrema derecha. En tal perspectiva, la combinación de propuestas sociales y económicas, llamamientos al rechazo de los inmigrantes y de las minorías y xenofobia nacionalista y antieuropea que contiene la oferta política en cuestión podría transformarse en ideología activa, en fuerza dinámica, en impulso de sectores enteros de la sociedad y no sólo en esfuerzos para acceder al poder por la vía de las urnas.
Una transició que avui no és més que una possibilitat, però plausible i potser probable:
Sea como fuere, todo esto sigue estando lejos de la era de las ideologías y de las grandes movilizaciones populares a las que aportaban andamiaje intelectual. No se aprecia aquella capacidad de arrastrar a las masas o de movilizarlas como en el periodo de entreguerras y, en conjunto, los excesos violentos son escasos y marginales.
Ara bé: sí que s’aprecien ja uns efectes molt reals dels moviments simultanis que apropen la ultradreta i sectors cada dia més grans de la societat. En paraules de Wieviorka:
Y sus ideas penetran crecientemente en el campo de la política clásica como puede apreciarse en Francia, donde la campaña de Nicolas Sarkozy por la presidencia se ve dominada por una temática claramente dirigida al electorado del Frente Nacional.
I en boca de Casals, citant de nou a Ignazi:
El resultat d’aquesta evolució, afirma Ignazi, és que avui assistim a “una difusió progressiva dels temes de l’extrema dreta en l’espai públic”, en particular en el si dels partits moderats i conservadors.
Retorni o no el temps de les ideologies, i ho faci per l’extrem dret abans que per l’esquerra, celebrem la coincidència de Casals i Wieviorka en posar el focus en el futur, abans que en dibuixar un preciós i inútil arbre genealògic de la ultradreta europea:
Atenint-nos a aquesta centralitat que adquireix el populisme, podem concloure que potser cal ubicar la nova ultradreta en una cruïlla entre passat i futur: la seva irrupció no hauria representat tant el darrer batec del feixisme com el símptoma inicial d’una deriva populista continental. L’afany de científics socials i mitjans de comunicació d’indagar els seus vincles amb el passat hauria impedit copsar llur caràcter anunciador del futur.
Bé, potser aquesta seria l’única discussió si asseguéssim l’un i l’altre a banda i banda d’una taula: la definició d’ideologia. Una de més restrictiva i clàssica, la de Casals, contra una de més dinàmica i inclusiva. I, en conseqüència, si el populisme podrà ser considerat una ideologia més o si és una cosmovisió alternativa (no necessàriament confinada a l’àmbit de la ultradreta) que ha vingut per substituir-les.
Però fet i fet, pels ciutadans (i els científics socials, en darrer terme, també ho són quan surten del despatx) és irrellevant: ho considerem una ideologia o no el que es veu a l’horitzó no és Superman, sinó negras tormentas que agitan los aires. L’experiència a cada dia més països europeus és un indici suficientment preocupant per anticipar que, més d’hora que tard, a Catalunya i a Espanya (catalans i valencians exercim de mascaró de proa en aquest cas, deixant enrere de manera inopinada Madrid, feu tradicional de la ultradreta) el populisme arrelarà amb més força de la que té avui, que a alguns ja ens sembla excessiva.
Tant de bo puguem treure-li profit, ni que sigui per una vegada, al retard endèmic d’aquest país, també en qüestions polítiques, i a més d’anticipar el fenomen puguem importar simultàniament receptes per contrarestar-lo. Voleu una pista? Doncs una de fa 17 anys, de Pierre-André Taguieff, citada per Casals:
“Cal modificar les causes socials que afavoreixen l’ascens de l’extremisme dretà (atur i precarietat laboral, degradació urbana, inseguretat ciutadana) i recórrer a la lluita ideològica més literal: palesar les contradiccions i falsedats del seu discurs.”
Fotografia: TERRA.ES
Comentaris recents