Andaluses 2012: harakiri demoscòpic o quan les enquestes traeixen les enquestes

Nova patinada demoscòpica, aquest cop a les eleccions andaluses. Tots els sondeigs preelectorals sense excepció havien previst una majoria absoluta del PP. Només el CIS aventurava la hipòtesi (remota, val a dir) que la suma d’escons de PSOE i IU poguessin superar els dels populars. A la resta, el PP superava (de vegades amb escreix) els cinquanta-cinc escons imprescindibles.

I vet aquí que arriba l’hora del recompte i tot se’n va en orris. El PP queda curt, IU se surt de mare i totes les projeccions es converteixen en paper mullat, per desesperació dels populars (només calia veure’ls la cara a tots).

Diferència entre les estimacions d’enquestes i el resultat final

Per què? Què ha fallat? On és el problema? Misteri. M’aventuro a proposar dos “culpables”: les mateixes enquestes i el sentit comú.

Les enquestes són eines d’auscultació social que han arribat a un punt d’afinament consolidat. Tècnicament són instruments molt fiables. Costa trobar una enquesta mal feta (tot i que se’n troben, se’n troben), a no ser que el responsable ho faci volent o sigui un matusser incapaç. Per norma general, els problemes de les enquestes els trobem als titulars, ja que són els directors i editors dels diaris els que acostumen a dir que les dades diuen el que les dades no diuen.

Però no és aquest el cas. Les enquestes preelectorals d’Andalusia deien que hi hauria majoria absoluta del PP. Les estimacions eren clares respecte a això. I doncs? Doncs que de vegades oblidem que les enquestes reflecteixen la realitat en un moment donat i és aquí on han “fallat” aquest cop, perquè en aquestes eleccions hi ha hagut moviments d’última hora que les enquestes (per més que volguessin) no haurien pogut detectar.

La paradoxa del cas és que aquests moviments d’ultimíssima hora (indetectables en treballs de camp acabats fa una setmana) són en bona mesura producte de les mateixes enquestes. És a dir, els transvasaments de vot de l’última setmana semblen tenir molt a veure amb l’escenari de majoria absoluta pel PP que dibuixaven les enquestes. Elles mateixes s’haurien lligat la corda al coll, doncs.

Tendències suïcides als instituts demoscòpics? Ni molt menys. La “cuina” de les empreses va aplicar el sentit comú a les dades… i van errar.

En realitat, els resultats finals ja estaven als sondeigs preelectorals. Tot hi era. Però no era creïble. Si hom es distreu creuant el record de vot de les passades eleccions generals amb la intenció a les andaluses en el sondeig del CIS hi descobreix quelcom meravellós: l’estimació de vot al PP és de 1.568.682 vots, mil quatre-cents vots més que els finalment obtinguts pels populars. És a dir, estadísticament “quadrat”.

El sondeig ho deia. Només tres de cada quatre votants del PP de les generals tenia intenció de votar-lo a les autonòmiques. La dada estava allà. De la mateixa manera que també estaven allà els indecisos del PSOE que, sumats a la intenció de vot declarada, donaven la xifra màgica de 1.523.000 vots, que ha sigut el resultat final dels socialistes. Això també hi era. Com també hi eren els indecisos d’IU, que al final es van sumar al vot decidit per assolir els 437.000 vots.

Matriu de transvasament de vot record Generals 2011 – intenció Autonòmiques 2012

Tot hi era. A pilota passada és fàcil veure-ho i no és absurd pensar que algú ho va veure abans i ho va desestimar, com ho hauríem fet nosaltres si ho haguéssim vist. Per pura lògica, pel més elemental dels sentits comuns. Perquè, a veure, a qui se li hagués acudit que els indecisos del PP acabarien per abstenir-se i en canvi els socialistes es mobilitzarien a favor d’IU (i del PSOE en part), donant lloc a l’escenari que finalment hi ha hagut? Siguem sincers: ningú. Ningú hagués suposat que la possibilitat aparentment certa d’una clara majoria absoluta del PP acabaria per ensorrar el resultat precisament dels populars.

Per tant ningú a cap institut demoscòpic va jugar amb aquesta hipòtesi. Perquè veníem d’on veníem, perquè l’onada popular semblava insalvable i volava a tot drap cap a la victòria. Fins i tot si s’observaven els resultats precedents, es veia clarament que el resultat de les autonòmiques era clavat al de les generals i, malgrat que aquest cop les eleccions no eren simultànies, se suposava que el més perjudicat seria el PSOE. I resulta que ha sigut el PP.

Els populars s’han deixat 400.000 vots entre les generals i les autonòmiques. 400.000 electors que es van passar el diumenge repapats a casa, confiats en la victòria dels seus que auguraven totes i cadascuna de les enquestes. Alguns fins i tot van cometre la frivolitat de votar UPyD, per ajudar a assegurar-li el diputat que li vaticinaven els sondeigs (a l’ABC n’hi donaven dos!).

A l’altre cantó, l’ombra de la majoria absoluta de la dreta va fer aixecar del sofà una part del vot emprenyat de l’esquerra, que aquest cop va optar per IU, i algun o altre socialista que havia jurat no tornar-los a votar però que a última hora va decidir desdir-se i deixar l’abstenció o el vot en blanc per una millor ocasió.

I és així com les previsions de les enquestes van ajudar a enfonsar les previsions de les enquestes.

Imatge: POLITICALWIRE.COM

Barcelona, 1971. Politòleg, llicenciat per l’Autònoma (1995). Format com investigador a l’Institut de Ciències Polítiques i Socials. Professor de Participació Política a l’Autònoma i de Ciència Política i Anàlisi Electoral a la UB. Col·laboro a Ràdio 4 i COM Ràdio. Director de FRC Revista de Debat Polític de la Fundació Rafael Campalans. @obartomeus

Fes un comentari

Fes un comentari