PxC mou l’arbre i el PP en recull els fruits (la immigració en campanya)

Albiol

Ens trobem en plena campanya electoral de les municipals. Garcia Albiol, com féu també el 2011, ens delecta amb postulats que ell diu que no son racistes com, per exemple “Limpiando Badalona”. Si el comparem amb l’Albiol de 2011, podríem dir que és menys intens, però igual de racista. Alberto Fernández Díaz també ens oferia a les eleccions passades perles com acusar els immigrants de Barcelona de portar malalties, i enguany de que el Raval és un ghetto islàmic [1]. Tot plegat sota el lema de “jo dic el que la majoria pensa”. Si canviem noms i sigles, és raonable pensar que ens podríem creure que això hagués estat en boca d’un partit anti-immigració com ara Plataforma x Catalunya.

Plataforma va entrar amb timidesa a alguns consistoris al 2007 (i molt notablement a Vic, on, com comentava un dia Vila d’Abadal, és el niu de la serp) i va donar senyals de guerra el 2011, aconseguint més d’un centenar de regidors a municipis de tota Catalunya. No tant a la campanya però sí a la pre-campanya, la immigració durant el 2010 i primera meitat de 2011 va ser un tema força polititzat a Catalunya. Recordem la regulació sobre la burka, la mesquita a Lleida, el tema del padró a Vic… No era d’estranyar, doncs, que PxC es beneficiés d’aquest clima. Però no obstant, a dues arenes francament importants com són Badalona i Barcelona, PxC es va quedar fora del consistori. I això es gràcies (sic) al PP.

Considerem PxC un partit mono-tema, o nínxol (one issue party). Considerem que aquest tema, la immigració en el nostre cas, aconsegueix colar-se a l’agenda dels partits. Bonnie Meguid ens ofereix un model que explica les possibilitats estratègiques de la resta de partits i com aquestes afecten a les eventuals fortunes electorals del partit nínxol, que bruscament resumiré així: apareix un partit mono-tema insistint en una qüestió que té cert potencial per, per diversos motius, resultar important per a l’electorat. En aquells moments la resta de partits tenen tres opcions estratègiques:

  • Displicent (dismissive): És a dir, no fer cas del tema al qual apunta el partit nínxol.
  • Antagonística (adversarial): És a dir, combatre activament el discurs del partit nínxol.
  • Acomodativa: És a dir, adoptar el mateix discurs del partit nínxol, ja que s’obre una finestra d’oportunitat per apropiar-se d’un tema. En el cas concret de la immigració, aquesta darrera estrategia se l’ha anomenat també ‘efectes de contagi’, quan els partits de dreta adopten el discurs de l’extrema dreta, i és aquí on vull entrar.

L’estratègia antagonística (que és per exemple la reacció en molts casos de partits com ICV o ERC als postulats xenòfobs) pot tenir l’efecte pervers de situar el tema a l’agenda política i en el ventall de qüestions que preocupen als ciutadans quan, fins al moment, podia ser que ‘no li importés a ningú’. En aquest cas, la fortuna electoral del partit nínxol pot ser alta.

L’estratègia displicent (ignorar el tema i el partit) porta al partit nínxol a quedar-se sol en aquell tema, de manera que depèn únicament de la seva pròpia capacitat i mecanismes a l’abast, que a priori són mínims, per introduir el tema a l’agenda. Però si ho aconsegueix, pot tenir bons rèdits electorals.

L’estratègia acomodativa té també com efecte la introducció del tema a l’agenda política i entre les preocupacions de la ciutadania. En aquest cas, però, si el partit que adopta aquesta estratègia ho fa a temps, i de manera consistent (és a dir, adopta una posició que és coherent amb la línea del partit), existeix la possibilitat que, per desgracia del partit nínxol, el partit ‘acomodador’ aconsegueixi apropiar-se del nou tema i desenvolupar una imatge en la que l’elector motivat per aquell tema confiï en el partit tradicional per a la gestió d’aquell tema. En aquest cas, el partit nínxol haurà aconseguit colar el seu tema, però no els rèdits electorals que n’esperava (a Catalunya, ja vam viure un cas semblant amb Solidaritat i la independència, com bé va retratar el Ton).

Aquesta podria ser, en part almenys, l’explicació dels mediocres resultats de PxC a Barcelona i Badalona, ciutats on els candidats del Partit Popular han adoptat un discurs que moltes vegades deixa poc marge a l’extrema dreta.

A 2007, PxC començava a ser incipientment famosa degut a que el 2003 havia obtingut representació a la ciutat de Vic. Malgrat això, a Badalona no s’hi van presentar, encara que sí a Barcelona, on van obtenir uns resultats força pobres, per sota de la majoria de partits mono-tema tradicionals, com el PACMA o Escons Insubmisos. A les eleccions de 2011 tant a Badalona com a Barcelona, el PP ja portava temps fent de la immigració un dels seus principals arguments, fent-se portaveus d’allò que, segons ells, tothom pensa però no gosa dir. Alberto Fernández Díaz i Xavier García Albiol van iniciar la presa de possessió del tema de la immigració just a temps per evitar que PxC a Badalona i Barcelona emergís com a alternativa viable de vot. I ho va fer de manera consistent. Conscients de qui era a qui havia d’arribar el missatge, van discriminar la manera de materialitzar aquest neguit del seu electorat. El discurs sobre la immigració pot agafar sempre dues vessants; la identitària (els immigrants no s’adapten, no aprenen la llengua, no encaixen amb els nostres valors) i la socioeconòmica (són uns incívics, fan frau amb les beques menjador). Així, a Badalona, ciutat de classe treballadora, l’actual alcalde es va centrar en elsegona vessant, apuntant a més a l’immigrant més immigrant de tots: els gitanos romanesos. A Barcelona, on l’eventual votant del PP és més benestant, Alberto Fernández Díaz va adequar el seu discurs per denunciar aquells que no s’adapten als valors occidentals, i aquells que venen a Espanya a delinquir.

Està per veure, però per poc temps, si aquestes eleccions el PP a Barcelona i Badalona són capaços de seguir mantenint PxC fora dels consistoris respectius. Tot i que és probable que això passi, no estarà tant clar si és perquè el model de Meguid funciona, perquè PxC va decapitar el seu líder, o perquè hi ha altres temes promoguts per altres partits que seran capaços d’aglutinar votants.

[1] De fet no em puc estar de comentar que si mirem les dades disponibles al departament d’estadistica de l’Ajuntament de Barcelona, lluny de crear ghettos, la immigració a Barcelona el que ha fet durant els darrers anys ha sigut distribuir-se pel territori.

Fotografia: ENRIC CATALÀELDIARIO.ES

Esquerra de Barcelona, 1983. Politòloga intentant fer una tesi sobre els partits nacionalistes sense estat i la immigració. Crec que l’única ciència és la Física, per això voldria que Fringe fos real. Res pitjor que en Meursault, i amb això ja està tot dit. Lluito pel reconeixement del xava, el meu dialecte. Lo de la Concòrdia m’ho vaig prendre molt a pit. @nufranco

No hi ha comentaris

Sigues el primer en fer un comentari.

Fes un comentari