La Syriza catalana d’ERC, ICV (i les CUP?)

L’altre dia, en Roger Palà va publicar un article on s’interrogava sobre les potencialitats i la viabilitat d’una hipotètica Syriza catalana, que unís en un únic subjecte polític ERC, ICV i altres grups de l’esquerra catalanista.  Tots quatre vam picar l’ham i ens vam trobar discutint la qüestió de manera més o menys precària a Twitter. Per intentar eixamplar el debat, vam decidir parlar-ne al blog, copiant aquell format tan lluït de l’Speaker’s corner que es va inventar la gent de Politikon: quatre articles breus, de menys de 300 paraules, escrits en paral·lel, tal com raja, sobre un mateix tema. Cal dir que al final tots n’hem escrit alguna més de 300.

Edgar Rovira

De la possible unió d’ICV i ERC caldria valorar-ne fins a quin punt els electorats comparteixen posicionaments. Per fer-ho he agafat dades dels tres últims baròmetres del CEO, amb les respostes de dues preguntes de posicionament nacional, una de posicionament ideològic i una altra de simpatia entre votants d’ambdós partits. La conclusió –amb aquest anàlisi de circumstàncies molt millorable- és que els dos electorats s’acosten molt per l’esquerra i s’allunyen en la qüestió nacional. A més, un dels dos electorats no se sent precisament proper de l’altre.

Comencem per les bones notícies. On es troben els dos partits? A l’esquerra. La base de l’electorat dels dos partits se situa entre l’esquerra i, en menor mesura, l’extrema esquerra. En el cas d’ERC representa el 71,1% dels seus votants i en el d’ICV el 75%. Crec que aquest és el nexe al voltant del qual en Roger Palà basava el seu article. L’electorat que es situa fora del centre-esquerra i que per tant pot veure’s atret per un relat semblant al de Syriza.

El problema el tenim en l’eix nacional. Mentre que un 95% dels electors d’ERC votaria sí a la independència en un hipotètic referèndum, en el cas d’ICV només ho farien un 46,3%. El posicionament es repeteix en totes les preguntes sobre la qüestió nacional. Per exemple, el 59% de l’electorat d’ERC se sent només català, mentre que en el cas d’ICV aquest percentatge és un 16,2%. Molt camí per córrer.

I per últim, la distància entre electorats. Sembla que el d’Esquerra té assumida que la seva posició és perfectament complementària amb la d’ICV. Un 60,3% se sent proper o molt proper a Iniciativa. Entre l’electorat d’Iniciativa (i EUiA, no ens n’oblidem), en canvi, només un 35,8% sent proper o molt proper. Sembla que per aquests votants l’eix esquerra encara és predominant, doncs un 42,4% se sent proper o molt proper al PSC.

Benet Fusté Espargaró

Un partit independentista que no es posicioni en l’eix esquerra-dreta podria aplegar molts vots, unificar l’electorat independentista i esdevenir la primera força al Parlament, deien alguns fa uns mesos. Eren temps en què no hi havia cap teatre de Catalunya que no hagués acollit un debat sobre la unitat de l’independentisme. El fracàs electoral de Reagrupament i Solidaritat va certificar el desencert d’aquest anàlisi. En Jordi Muñoz –que és un home ponderat– ho va qualificar d’hipòtesi errònia. Errònia perquè oblidava que la que la gent no vota atenent un sol tema, sinó que sol tenir en compte diferents factors. I errònia perquè ignorava que els partidaris de la independència no formen un bloc homogeni, sinó que hi ha independentistes d’intensitats i urgències diferents.

Ja vaig anunciar que comprava la proposta d’en Palà i no me’n desdiré pas ara. El meu argumentari no és massa sofisticat, parteixo de la base que tots dos partits (i la CUP ja que hi som), a diferència del salt al buit solidari, comparteixen un espai electoral similar, relativament ben delimitat i prou inequívoc en els seus posicionaments sobretot en l’eix esquerra-dreta però també en l’eix nacional (si som capaços de llegir-lo més enllà del suport o no a la independència). Una coalició electoral –o la fórmula que fos que generés una candidatura de més envergadura– maximitzaria les possibilitats de treure un bon resultat (capitalitzar el vot estratègic), podria estimular la participació (motivar els afins desencantats), atorgaria més capacitat d’incidència a determinats grups, i obligaria als altres partits a posicionar-se amb més claredat (delimitar l’espai polític). També seria una oportunitat per ICV i ERC per redefinir-se, després d’una experiència de govern que en part els va desdibuixar.

Problemes? Bàsicament tres: la resistència entre les estructures dirigents d’aquests partits a desmantellar-se ni que sigui parcialment, la distància que els votants d’aquests partits senten que tenen entre sí –encara que siguin fantasies sentimentals cal tenir en compte que en política no tot són models espacials i votants racionals–, i la tensió al sí de l’electorat d’esquerra, un altre partit català amb dues ànimes.

Carles A. Foguet

Roger Palà apuntava, de passada, la possibilitat que les CUP s’incorporessin a una hipotètica coalició d’esquerres transformadores. Sembla, en el mateix univers hipotètic, desitjable eixamplar-la per incorporar-hi l’esquerra rupturista. Desitjable pels socis majoritaris, que augmentarien la puresa ideològica de la proposta i incorporarien, de retruc, capil•laritat i noves maneres de fer política. I desitjable pel minoritari, que passaria de la política local a la nacional (saltant-se el purgatori d’estimbar-se contra el llindar del 5%) i, probablement, amb opcions de governar les institucions.

Però, seria viable? Com caldria enfocar la negociació d’aquest acord? Els negociadors de les CUP, en el benentès que el programa de mínims és acceptable d’entrada, podrien acudir-hi amb una única exigència: que l’elenc electoral el formessin persones que no hagin estat mai en les deu primeres posicions d’una llista electoral. És raonable: projecte nou, cares noves (i el missatge, potent, que el primer està per damunt de les segones), que en la crisi a més de la lluita entre dreta i esquerra també hi ha una baralla entre antic i nou.

Té trampa, clar: les CUP estan en millor disposició per complir-lo i, si l’oferta s’acceptés, a banda dels beneficis mutus ja apuntats, les CUP (i qui les representés) passarien a ser considerades en igualtat amb la resta de socis i es podrien deslliurar, en part, de l’ofec de les sigles i el seu pes històric.

Però cas que no fos acceptat, l’escenari no seria del tot dramàtic. L’experiència grega ha demostrat que hi ha espai a l’esquerra de Syriza, encara que allà l’hagi ocupat un partit, el KKE, en tendència descendent. Votacions en escenaris de crisi profunda provoquen realineaments però, la majoria, ho són dins del mateix bloc ideològic i amb una forta tendència centrífuga. I allà, per oposició a una coalició nova amb les cares de sempre, és on les CUP podrien esdevenir el referent principal.

Ton Vilalta

Raonar a partir d’exemples sempre és perillós, perquè, implícitament, es proposa una inferència molt rudimentària: això ha funcionat/no ha funcionat en un lloc i en un moment determinat, per tant funcionarà/no funcionarà en altres circumstàncies. Però té l’avantatge que permet identificar potencialitats i riscos d’una hipòtesi. Al seu article, en Roger Palà proposa l’exemple exitós de Syriza. Vistos els resultats i els sondejos (tot plegat, cal dir-ho, molt condicionat per un sistema polític que està literalment saltant pels aires), les potencialitats són prou clares. Però cal tenir present que també hi ha els riscos. Se me n’acuden un parell:

Macrocefàlia del nou partit: no està clar que els electors dels dos partits conflueixin en el nou subjecte polític, però les que sí que ho faran seran les seves nomenklatures. I això genera inevitablement resistències, friccions i una extenuant autorreferencialitat (exemple: el PD italià).

Indefinició política: hi ha un trade off força evident entre coherència de la línia política i pluralitat interna. Si el partit no té unes prioritats i posicions més o menys clares (i l’eix nacional podria donar problemes en aquest sentit) certes contradiccions poden degenerar  i  es corre el risc de ruptura (purgues, escisions i tot el folklore típic de l’independentisme i de l’extrema esquerra). Si el partit evita el conflicte intern a través de la timidesa i la indefinició, la base tendeix a disgregar-se en una espiral de desafecció. I en tots dos casos el total acaba sent inferior a la suma dels dos partits.

Aquesta pot ser, precisament, una de les lectures de la pèrdua de pes del PSC en favor d’ERC i ICV: es tracta d’un partit amb una línia vaga en l’eix nacional i, en els últims anys, erràtica en la política econòmica i social. Si, com diuen els sondejos, està perdent atractiu en favor d’ERC i ICV, és precisament perquè aquests proposen relats més convincents. Aigualir-los per trobar un máxim comú divisor podria ser una mala idea.

Imatge: GLOBEDIA

15 comentaris

  1. Carlos Villodres escrigué:

    Crec que oblidem que Syriza no fa tant com en 2007 va traure un 5%… Vull dir, que són les circumstàncies especials de Grècia, les que fan possible també que una opció “rupturista” se situe en una posició de centralitat política, aglutinant amplis sectors de centre-esquerra al voltant d’un tema: l’anti-rescat. Este vot temàtic els permet no fixar-se tant en les diferències… La situació de Catalunya -de moment- no és la de Grècia. Caldria vore en quina mesura les diferents circumstàncies afectarien les perspectives d’una coalició d’eixe tipus.

    A nivell valencià vam tindre un exemple amb el primer Compromís de 2007 (Esquerra Unida+Bloc Nacionalista Valencià+Verds+partidets). Amb uns electorats més diferenciats del que semblava, al final va servir més per a mobilitzar a l’electorat del PP que per a altra cosa… Clar que tambe estàvem en plena ona d’expansió econòmica… i PV is not Catalonia..

  2. Carlos Villodres escrigué:

    La dada que volia donar de Syriza era de 2009 (ja en plena crisi)… un 4.6%

  3. Diego escrigué:

    Y sobre todo, y lo que es más curioso en todo este tipo de análisis que estoy leyendo, olvidamos el programa (que en el caso de Syriza es: http://www.escolar.net/MT/archives/2012/05/el-programa-de-la-izquierda-radical-griega.html ) . ¿No es más lógico en lugar de una simple agregación de -élites- de partidos llevar a cabo una construcción programática desde abajo que puede agregar e identificar a los más?

  4. Carles A. Foguet escrigué:

    Com que el PV is not Catalonia? Perdó, que em despisto…

    Et compro tot el que dius, Carlos, però no descartis que l’anti-rescat grec pugui ser, aviat, un tema rellevant aquí i, amb una mica més de temps, una clivella electoral. Però catastrofisme a banda, l’austeritat pot ser ja, perfectament, la germana petita de l’anti-rescat.

    Es tres partits de la nostra Syriza estan en contra de l’austeritat i les retallades, per oposició de dos dels principals partits del país. També ho està el PSC, és cert, però crec que la seva posició no és percebuda com igualment creïble per l’electorat en qui pot haver calat en part el discurs de “l’herència” i, en conseqüència, que també són part del problema (no sé si tant aquí com a Espanya), però això és una hipòtesi no comprovada.

  5. Diego González escrigué:

    ¿No será más agregador construir programa desde abajo que sumar élites partidistas? Al margen de la experiencia de Syriza tenemos también la del Front de Gauche de Mélenchon que puede ser ejemplo en ese sentido.

    Por otro lado, resulta llamativo en vuestro análisis, que en la Syriza catalana no tengan cabida EUiA o el PSUC-Viu, referentes de Syriza. Y sin embargo, el centro serían dos partidos que no pertenecen, como Syriza, al PIE y que no son anticapitalistas.

    Da la impresión que a algunos el oportunismo os ciega. ¿Dónde estaban todos los que ahora apoyan a Syriza un día antes de las elecciones? En España solo Cayo Lara mandó mensaje de apoyo. Es de alegrarse que ahora se fijen tantos en Syriza, pero insisto: que se fijen más en el programa, cosa que el artículo omite por completo.

    Mientras el sistema se hunde a pasos agigantados es más necesario que nunca construir una alternativa que haga frente a lo que se nos viene encima. Para ello, desde mi punto de vista requiere: unidad en un polo democrático y llevar a cabo un proceso constituyente como forma de radicalidad democrática.

  6. Ramon Marrades escrigué:

    Una Die Linke, una Nafarroa Bai, una Syriza….

  7. Pere López Casagran escrigué:

    Home, unir ERc i ICV és el que seria el Compromís a València , potser té un cert recorregut electoral, però d’esquerra ‘radical’ no té absolutament res

  8. oriol escrigué:

    Posats a afegir variables a l’escenari i a la política ficció caldria sumar-hi dos elements que no deixen de ser les dos cares de la mateixa moneda: el plantejament i la cultura política sorgits a partir del 15-M i d’opcions com el Partit Pirata, o a l’inrevés. Mirem Alemanya, per exemple. Això va en línia descendent. ¿Quin paper jugarien estos elements, que viuen entremig de la política de partits clàssica i dels moviments socials?

  9. Muntaner escrigué:

    Entre en el bloc a traves de un link de “Aubachs”.
    Con todos mis respetos: Solo estoy leyendo política ficción.
    Interesenta si. Con un gran poso académico si.
    Max Weber, que Vdes. conocen mucho mas que yo, decía que en política lo que no es posible es falso y es justamente el posibilismo el que da sentido a un gobierno.

    • Editors escrigué:

      Muntaner, estás leyendo política ficción porque esto es, precisamente, lo que se pretendía en esta entrada. El artículo que la provoca lo es y los nuestros asumen el terreno de juego que aquel delimitaba.

      En cualquier caso, y que Dios nos libre de llevarle la contraria a Weber, ¿quién dice que esta ficción no sea posible a medio plazo?

      Dejando esto a un lado, confiamos que la consideración de “política ficción” aplique sólo a esta entrada y no al resto de artículos publicados, que te animamos a leer y a comentar.

      Gracias por el interés. Un saludo.

  10. Vicent escrigué:

    Em quede amb el plantejament del Ton. En tot cas, no oblidem, mai i per res del món, que les mateixes respostes a una enquesta no volen dir que s’hi arribe des dels mateixos plantejaments ni, sobretot, que hi haja una cultura política compartida, uns codis de llenguatge que facen fàcil la comunicació entre el món (bé, o uns quants mons) d’ERC, on conflueixen un pòsit carlí rural amb un republicanisme d’ateneu, amb els hereus de l’eurocomunisme renovats en ecologistes. Per no parlar de la CUP, que afegiria altres ingredients. Tot plegat dibuixa una complicada conjunció cultural i discursiva a la qual, a més, no li acabe de vore la utilitat, el seu “per què”, un relat que n’explique la necessitat.

  11. Arnau escrigué:

    Intentaré no repetir-me ni semblar excessivament un mossèn evangelitzador.

    Què aportaria a la política catalana una aliança entre ICV i ERC? Anem a pams.

    1) ERC. Viu un procés (a vista d’ocell) de degradació i decadència política, Tot i la recuperació conjuntural provocada per la comparativa amb l’holocaust de 2010 i la política extremista de CiU, ERC s’ha convertit en un partit sense rumb i sense iniciativa (política). Ni tenen lideratges (ni forts ni fluixos), ni tampoc tenen quadres (ni presents ni futurs), ni tan sols tenen bases. La prova d’això són els resultats de la CUP a les eleccions locals: allà on ERC té una mínima competència, ho passa molt malament. A llocs ho passa espectacularment malament. Això dóna fe d’una inconsistència terrible com a organització.

    2) ICV sí que aguanta el tirón però estan completament descol·locats en un dels eixos centrals. Si ERC no té estratègia (m’atreviria a dir per manca de formació ideològica de la direcció i de la inconsistència dels quadres, però això és tan sols una percepció) ICV no té una estratègia coherent, ni tant sols un missatge comprensible, en clau nacional. I això és un tap important per al seu creixement i sobretot, arrelament. Més enllà d’això (més intuicions) ha perdut l’enllaç (i la referencialitat) entre la seva base social que, tradicionalment, la fornia de quadres (joves universitaris progres). Conserva només una referencialitat residual i feble.

    Al meu entendre doncs, una aliança entre aquests dos actors, com a actors referencials de l’aliança, no podria aportar gaire res, sobretot si es fes en els termes esperables (pacte de quotes entre direccions i creació de nova marca). L’efecte, entenc, seria més semblant al Compromís (del País Valencià) del 2007 (que va restar més que no pas sumar) que no al Compromís del 2011.

    Per mi, el lideratge de l’alternativa es troba en una altra banda. Els quadres en potència, l’energia, la referencialitat i la iniciativa política són a d’altres llocs. En primer lloc hi sou alguns de vosaltres (mode mossèn on). Moltíssima gent que, tocada per la vareta de l’esquerra transformadora i l’alliberament nacional, no us decidiu a fer el pas, a arremengar-vos, a embrutar-vos en el fang. Sense vosaltres (alguns dels del blog i altres que estan participant en el debat) no farem res de res. Sou capital polític de primer nivell però heu d’entrar en circulació. Ja se sap que el capital, si s’està quiet, no serveix de res. I en aquests moments cal que ho feu. És ara quan toca. Perquè una cosa o altra haurem de fer o de construir.

    En segon lloc tenim aquests “nous” moviments socials que bullen, generant iniciatives, condicionant debat polític i creixent políticament a marxes forçades. No cal que us digui de qui estic parlant, però sí que cal que us fixeu d’on surten aquesta gent, d’on vénen, quins amics polítics tenen, quines complicitats. I què estan sent capaços de generar. La clau? Formació política, experiència militant i constància.

    I finalment tenim a la CUP, una organització amb moltíssimes mancances però amb una virtut: ara mateix és l’única que connecta una estratègia política (difusa i en reconstrucció, però existent) amb aquests moviments socials i populars que bullen i, alhora, amb tot aquest capital polític immobilitzat. No la vull col·locar-la de pal de paller (necessàriament) però sí com a un actor que, juntament, amb els dos citats anteriorment, podria aportar tot allò que li cal a una alternativa política “rupturista” que vulgui reconnectar: iniciativa, energia, militància, quadres renovats i nova referencialitat. Vaja, la diferència entre el Compromís del PV del 2007 i del 2011.

    Resumint: que no veig als “vells” actors de l’esquerra “alternativa” catalana (ERC+ICV) amb capacitat de liderar una alternativa que connecti amb els nous quadres que estan començant a créixer i als que ja tenim crescudets ni tampoc amb tot l’entremat social que estan començant a bullir. veig més aviat un intent de construcció “per sota”, entre tots aquests altres actors al que, al final i no se sàpiga ben bé com, s’hi puguin sumar aquests actors o part d’aquests actors. Cal tenir-los en compte, molt, però no perdre de vista una cosa: el seu món està en descomposició.

  12. Toni escrigué:

    Seria interessant tenir un buidatge del CEO com el de l’Edgar, però analitzant també el criteri territorial i generacional. Potser els resultats matisarien les conclusions.

  13. Gemma escrigué:

    La CUP no acceptaria tal coalició.
    -Primer de tot, per una qüestió ideològica. La CUP és un partit d’extrema esquerra, molt més proper al comunisme de marx i lenin que al capitalisme de keyness.
    -Segon, per l’estructura organtizativa. La CUP té una estructura totalment horitzontal i s’organitza de manera assamblearia, mentres que les estructures organitzatives d’ICV-EUiA i ERC són molt més verticals.
    -Tercer, per la manera d’entendre la política: La CUP, com esmentava en Carles, demanaria una renovació total de cares. Això és perquè la CUP enten la política com una pràctica no professional, com una pràctica esporàdica en la qual s’han d’anar renovant els càrrecs electes.
    -Quart, per la qüestió territorial. Mentres que ICV-EUiA, i en menor mesura ERC, entenen els Països Catalans com un concepte més aviat folklòric i cultural, la CUP enten els Països Catalans com el conjunt de la nació catalana, tema irrenunciable per aquest partit.

    I podria seguir…

    Coalició entre ICV-EUiA i ERC? Ara per ara, difícil. Que d’aquí uns anys la Comunitat Autònoma de Catalunya esdevé un estat independent? Veig factible i fins i tot probable una coalició entre aquests dos partits.

  14. Guillem escrigué:

    Em quedo amb l’anàlisi de l’Edgar. I afegeixo que, tal com veiem en alguns comentaris, la unió d’ERC, ICV (i la CUP), més enllà de les dificultats lògiques i raonables d’un procés d’aquesta envergadura, seria difícil bàsicament pels prejudicis acumulats i certa tendència al “somos los mas mejores” de cada casa. Per exemple, ERC és l’únic d’aquests tres partits que té regidors al Principat, País Valencià i Illes (pocs, és cert), però resulta que “tenen els Països Catalans com un concepte més aviat folklòric”…
    Seria la diferència entre “fan” i “hooligan”. I hi ha masses “hooligans”

Fes un comentari