Miquel Iceta al fossar de l’orquestra

Iceta

A finals dels anys 80, Roger Ailes, assessor entre d’altres de Nixon, Reagan o Bush (pare), es feia una pregunta. Retòrica. Què passaria si en un escenari hi hagués dues persones i una digués que té la solució al conflicte a l’Orient Mitjà i l’altra caigués al fossar de l’orquestra? Amb quina de les dues s’obririen les notícies del vespre? És el que s’ha conegut des d’aleshores com “la teoria del fossar de l’orquestra”. Amb ella, Ailes denunciava la cobertura que es fa als mitjans de la política, fonamentada en “imatges, errades i atacs”. Una denúncia feta amb la boca petita, ja que Ailes és, des de la seva fundació, directiu de la ultraconservadora i molt influent FOX News, una cadena de televisió que ha fet de les errades i els atacs la seva marca de fàbrica.

El ball de Miquel Iceta en l’obertura de la campanya del PSC no és un error ni un atac. Però és una imatge tan potent que ha ensombrit, a ulls de la immensa majoria de l’audiència, qualsevol altre aspecte ja no només d’aquell acte, sinó de tots els que han vingut després. Els que han escoltat el discurs d’aquella nit diuen que va ser brillant, però com en la teoria d’Ailes, ningú li va parar atenció perquè a aquelles alçades Iceta ja estava fins el coll dins del fossar de l’orquestra. Fins i tot els seus han seguit posant el focus sobre aquest detall anecdòtic, i Tarragona i Lleida ja han gaudit d’una coreografia que ha aconseguit sumar a un inicialment sorprès Pedro Sánchez.

I aquesta és la bona notícia per als socialistes. La imatge d’Iceta ha corregut tant que haurà aconseguit, almenys, que algú es pregunti qui és aquest senyor que balla al costat de Pedro Sánchez. I, de retruc, que recordin que el poden votar el proper 27S. Que no és poc (només el 65% de votants del PSC el 2012 diuen conèixe’l). En un escenari electoral tan desfavorable per al PSC, Iceta s’ha guanyat un cert espai mediàtic, encara que sigui a costa de no poder explicar el seu projecte. En una entrevista dilluns passat a RAC1, Iceta deia que “jo sóc així (…) i vull que la gent sàpiga com sóc”, però que deixarà de ballar uns dies perquè “en una campanya que dura només 15 dies, estaríem parlant només del meu ball i no del futur de Catalunya”.

Es podria pensar que el ball improvisat d’Iceta arriba, doncs, massa tard. Però a la mateixa entrevista on va dibuixar la teoria del fossar de l’orquestra, Ailes va dir a la periodista Judy Woodruff que plantejar una idea de futur pel país era inútil perquè els mitjans no trigarien a demanar als adversaris per què consideraven que aquella idea era estúpida. La periodista, sorpresa, va preguntar-li si creia que era una bogeria que un candidat fes un pas endavant perquè volia fer alguna cosa pel seu país. Ailes la va corregir: no era una bogeria, era un suïcidi. Vist així, millor que Iceta es passi dues setmanes ballant.

Olesa de Montserrat, 1979. Politòleg treballant per l’enemic. Molt més fan de politics que de policies*, hi veig tàctiques allà on ens volen fer veure estratègies. Em costa més canviar de tema que d’opinió però, per educació, el primer passa més sovint. Sóc un oxímoron: escolto punk i em poso Nenuco. *Llegir-ho en anglès, en català no sóc fan de cap dels dos. @hooligags

2 comentaris

  1. Jordi escrigué:

    Suposo que el motiu és que la solució al conflicte a L’Orient Mitjà no lentendrà ningú, mentre que una caiguda o un ball tothom ho capta.

Fes un comentari