L’endemà de la independència: cinc escenaris de relació amb la UE

MatriculaCAT

Què passaria amb Catalunya si es declarés independent? Formaria part de la UE? En quedaria fora? A mitges? Veus en totes direccions se succeeixen a la nostra opinió pública i publicada. És natural, davant la incertesa d’una situació nova les interpretacions són múltiples.

Per això, i sense ànim de crear encara més confusió de la que ja tenim, us vull plantejar 5 possibles escenaris de la relació que pot tenir Catalunya amb la UE després de la independència. Crec que comprenen una mica totes les opcions que hi ha sobre la taula, i si no és així espero que els comentaristes, sempre hàbils, sàpiguen fer-m’ho veure.

Partiré sempre (excepte en un cas que ja veureu) de la premissa que Catalunya haurà de tornar a aplicar al procés d’adhesió. Això és el que ha afirmat la Comissió Europea en boca del seu president Durao Barroso i em sembla una bona hipòtesi de treball. Finalment vull recordar que, més enllà dels escenaris, les possibilitats de compliment que els atribueixo són totalment subjectives. Que cadascú decideixi amb quina es queda.

1. Sortida de la UE i de l’Espai Econòmic Europeu: l’expulsió

Un cop proclamada la independència, la UE en ple decideix que la Catalunya independent no pot formar part de la Unió ja que ha trencat la legalitat espanyola i representa un mal exemple per a la resta de nacionalitats històriques d’Europa. No dóna llum verda a l’aplicació per ser readmesa.

Alguns països reconeixen Catalunya, però en un nombre marginal. Com a represàlia, Catalunya queda fora també de l’Espai Econòmic Europeu i de Schengen i no és reconeguda com a Estat interlocutor per la Comissió Europea.

Probabilitats de compliment: baixes.

L’autodeterminació és un dret reconegut per la legalitat internacional i les pràctiques dels estats. Tampoc em puc imaginar la UE estant disposada a situar fora del projecte ni de l’Espai Econòmic Europeu 7,5 milions de ciutadans europeus. Crec que només una declaració unilateral d’independència que s’entengui molt precipitada (sense haver provat totes les altres vies tal i com posa de manifest la sentència del Tribunal Internacional sobre Kosovo) pot dur a aquest escenari. Molt improbable en tot cas.

2. Fora de la UE però seguir a l’Espai Econòmic Europeu. Noruega del sud?

Un cop proclamada la independència, Espanya (i altres estats aliats) utilitza el seu poder de veto per evitar la re-entrada de Catalunya a la UE. Amb tot, hi ha un gruix d’estats que ja han reconegut la independència de Catalunya (beneïda sia l’ampliació a l’est!). Catalunya es manté dins de l’Espai Econòmic Europeu gràcies a un tractat de lliure comerç ad hoc amb la Comissió Europea. En matèria comercial la UE té competències exclusives i pren les decisions amb majoria qualificada (2/3 dels vots, segons l’article 207 del Tractat de Lisboa) i amb el consentiment del Parlament Europeu. Espanya no té dret de veto per evitar que Catalunya segueixi venent els seus productes a un mercat de 500 milions de persones.

Probabilitats de compliment: altes.

Deixar fora de la UE una Catalunya independent és una cosa. Deixar-la fora de l’Espai Econòmic Europeu n’és una altra de molt diferent. Recordem l’arrel mercantil i lliurecanvista de la UE. Tampoc m’imagino 10 dels 27 estats votant en contra d’un acord de lliure comerç amb aquells que fins fa poc eren considerats per tothom ciutadans europeus. Catalunya seguint sent part de l’Espai Econòmic Europeu com Noruega però, es veuria obligada a aplicar desenes de directives i regulacions anuals, aprovades a Brussel·les, sense tenir capacitat per influenciar-les.

Cal recordar que si Catalunya queda fora de l’Espai Econòmic Europeu es podran imposar impostos a totes les mercaderies que vulguin travessar Catalunya provinents d’Espanya: seria un escenari lose-lose. En canvi, mantenir Catalunya dins la zona de lliure comerç és un win-win-win: Espanya manté la dignitat intacta, Europa manté intacte l’Espai Econòmic Europeu i Catalunya segueix tenint un mercat potencial de 500 milions d’habitants.

3. Conversió en Estat Membre Associat (ni dins ni fora)

La possible sortida de la UE de la Gran Bretanya pot obrir una escletxa per a que en la propera reforma dels Tractats s’hi inclogui alguna figura intermitja que permeti als britànics seguir dins des de fora.

Andrew Duff, eurodiputat liberal demòcrata anglès i brillant constitucionalista que ja va participar en la Convenció que va donar llum al Tractat de Lisboa, proposa una opció en aquest sentit en el seu llibre “Sobre el govern d’Europa”.

La seva proposta diu literalment:

  1. Qualsevol Estat Membre que continui respectant els valors referits en l’article 2 i estigui compromès amb promoure’ls podrà notificar el Consell Europeu la seva intenció de convertir-se en membre associat de la Unió. Les negociacions seran conduïdes per la Comissió sobre la base del mandat consensuat pel Consell, després de consultar el Parlament.
  2. Les condicions per ser membre associat i els ajustaments als Tractats en els que la Unió es fonamenta seran subjectes d’un acord entre els Estats Membres i l’Estat Membre Associat. L’acord haurà de ser conclòs en nom de la Unió pel Consell, actuant per majoria qualificada, després de consultar-ho amb la Comissió i haver obtingut el consentiment del Parlament Europeu. L’acord entrarà en vigor un cop hagi estat aprovat pels Estats Membres i l’Estat Membre Associat d’acord amb els seus requeriments constitucionals respectius.

Així doncs, en aquest escenari, només caldria el suport de dues terceres parts dels estats per a que Catalunya pogués ser un Estat Membre Associat (sense saber què voldria dir això exactament). Recordem que Kosovo és reconegut per 22 dels 27 estats, majoria més que suficient per complir la definició si succeís el mateix amb Catalunya.

Aquest és un instrument que també podria ser útil per països com Sèrbia o Turquia, tal i com el mateix Duff apunta.

Probabilitats de compliment: incertes.

Depèn de què pugui succeir després de les eleccions europees del 2014 i quines majories es constitueixin. Una majoria pro-europea hauria de donar llum verda a una Convenció que renovi els Tractats i permeti la introducció d’aquest concepte. Si fos així, crec que hi ha força possibilitats de que Catalunya s’hi pogués adherir; Espanya no tindria capacitat de veto.

4. Estat Membre de la UE havent de re-aplicar

L’escenari és el que Barroso més d’una vegada ha posat de relleu: Catalunya, un cop declarada la independència ha de seguir el procés normal d’adhesió (35 capítols de condicions), complir amb tota la normativa comunitària, crear una administració amb estàndards europeus i aconseguir la unanimitat entre els Estats Membres actuals.

En un estudi per al Parlament Britànic, es considerava aquesta opció per a Escòcia com la més probable, i afegia que el procés de re-adhesió trigaria alguns mesos i fins i tot més d’un any, però que en qualsevol cas Escòcia no és Turquia, que els seus ciutadans són ciutadans europeus i per tant el procés ha de ser senzill.

En aquest escenari Catalunya participaria com a membre de ple dret de la UE, tindria un Comissari, 16 eurodiputats i els mateixos drets que la resta d’Estats Membres del Consell Europeu.

Probabilitats de compliment: decreixents i incertes.

Depèn de la relació de Catalunya amb Espanya, si s’arriba o no a un acord amistós pel referèndum, o almenys per la divisió de deute i actius. El perill és que algun altre país que no fos Espanya tampoc reconegués Catalunya, un escenari realista amb tants actors sobirans. Moltes vegades ens passen per alt les complexitats identitàries de la resta d’estats de la UE, però cadascú es coneix la pròpia realitat. Hi ha por que Catalunya pugui obrir la capsa de Pandora. Amb tot, mentre escric aquest article un missatge d’optimisme sorgeix des del govern holandès que declara en el cas d’Escòcia que, independent o no, no s’imagina la nació gaèlica fora de la UE.

5. Estat Membre de la UE: ampliació interna

Aquesta doctrina, desenvolupada per un think tank de Brussel·les es basa en el fet que els ciutadans catalans ja són ciutadans europeus, i que tal i com reconeix la sentència del Tribunal de Justícia Europeu, el dret a ser ciutadà de la Unió és inalienable.

A més, s’estima que en Dret Internacional tot el que no està prohibit està permès, i que per tant Catalunya podria declarar-se independent i seguir dins la UE, ja que enlloc es prohibeix. Aquí hi ha el vídeo de 2 minuts que ho explica de manera molt resumida.

Probabilitats de compliment: Baixes-incertes.

Només es poden fer conjectures, però em fa la sensació que permetre la integració directa a Catalunya dins la UE causaria un molt mal precedent per nacions com la Llombardia, Còrsega, Transilvània, Flandes o la Bretanya francesa. Potser l’argument jurídic sobre la ciutadania europea pot ser un molt bon element pel que fa a la lliure circulació de persones, però no sé fins a quin punt pot tenir impacte sobre el vessant polític.

El recurs a la legalitat internacional no assegura el reconeixement automàtic dels Estats Membres de la UE, necessari per al concepte d’ampliació interna.

Concloent

Els escenaris més improbables són, per a mi, el primer (expulsió total) i el darrer (integració automàtica).

El quart, la integració a la UE mitjançant re-admissió, podria ser viable si s’aconsegueix fer entendre a Espanya que si Catalunya no es queda part del seu deute públic, Espanya va a la ruïna (la ràtio de deute públic/PIB arribaria fins a més del 120%) i que per tant ha de negociar.

El tercer és viable; Catalunya compleix les condicions a la perfecció, però depèn de la situació a la Gran Bretanya. És possible que en una futura Convenció el 2015, Cameron pressioni per la creació d’aquest tipus d’estatus, però la pregunta és: hi serem a temps?

Finalment, l’escenari que crec que podem donar per segur és el manteniment de Catalunya dins de l’Espai Econòmic Europeu. No imagino 10 Estats Membres negant el dret als catalans a participar en l’Espai Econòmic Europeu, i crec que seria una manera de que tots els actors mantinguessin les formes i aconseguissin el que busquen. Catalunya: la independència i seguir participant en un mercat de 500 milions de persones. Espanya: el veto de Catalunya. Europa: mantenir intacte l’Espai Econòmic Europeu.

No voldria però acabar aquest article sense fer dues reflexions. La primera, que digui el que digui Espanya ningú sap ben bé què pot passar ni com reaccionaran tots els estats. Europa està basada en una pluralitat d’actors i veus que no dóna l’exclusiva a ningú: es digui Barroso o Van Rompuy.

La segona no és meva, sinó una cita de Zigmunt Bauman. Crec que és la frase que millor defineix allò que és en essència la Unió Europea, i és un motiu d’esperança per aquells qui desitgin que en cas d’independència, Catalunya segueixi formant part de la UE. La UE és un organisme en constant evolució i que amb una gran facilitat per adaptar-se als canvis.

“La cultura d’Europa no té repòs; viu de posar en dubte l’ordre de les coses. I de posar en dubte la manera de posar-les en dubte.”

En dos minuts: vídeo del col.lectiu Wilson i The Catalan Project.

Fotografia: ABC.ES

Barcelona, 1985. Llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. Visc a Brussel·les i treballo com a assessor al Parlament Europeu. Llegeixo per sobre de les meves possibilitats, tot i que escric força menys. Trobo que si els catalans tinguéssim premsa econòmica pròpia ja faria dies que seríem independents. @aleixsarri

26 comentaris

  1. Leuthen escrigué:

    Creo que deberías contemplar un escenario más; que inmediatamente después de declarada la independencia, el estado español suspendiera la autonomía y tomara el control de la Generalitat, abortando la declaración.

    Como bien dices, una situación de independencia unilateral en la que Cataluña no asumiera una parte de la deuda española llevaría a ésta por encima del 120%, y dejaría al resto de España al borde del rescate, y no entro en la situación catalana. Lo cierto es que el resto de paises de la Unión tienen un fuerte incentivo a tolerar cualquier actuación que permita que los impuestos de Cataluña sigan contribuyendo a pagar la deuda española. Si la suspensión se hace constitucionalmente, y sin violencia, lo menos “problemático” para el resto de la Unión sería considerarlo un “asunto interno”. El resultado podría ser una llamada al diálogo, y poco más.

    Evidentemente aquí hay múltiples subescenarios y factores a tener en cuenta, no siendo el menor la reacción de la ciudadanía catalana a una suspensión. Y habría que considerar las condiciones en las que se produjera la declaración. Por ejemplo, una declaración del Parlament con menos de 2/3 de votos a favor, tendría una legitimidad muy vulnerable.

    Un muy mal escenario, sin duda, pero me temo que no tiene probabilidad cero.

  2. Aleix Sarri escrigué:

    Leuthen,

    Fixat que tu estàs en un altre pla de discussió. Tot l’article parteix de la base que la independència és un fet o és un fet que es pot donar.

    L’article no està enfocat cap a discutir com arribar a la independència, sinó quina relació pot tenir una Catalunya independent amb Europa.

  3. Leuthen escrigué:

    Aleix

    Creo que hay tres factores que hacen que el análisis del artículo lleve a conclusiones poco realistas.

    1º)Que la independencia la das como un hecho, precisamente.
    2º)Que te centras exclusivamente en los flujos comerciales, y dejas fuera los financieros.
    3º)Que las reacciones europeas se basan exclusivamente en lo que le ocurriría a Cataluña, y no en lo que le ocurriría a España.

    Así, en el escenario 2, en el que Cataluña no asumiría ninguna parte de la deuda del estado, España quedaría en situación de rescate, y la Unión Europea en la necesidad de financiar ese rescate. Sin embargo consideras la situación win para ambos porque la Unión mantiene a los catalanes en el Espacio Económico, y España mantiene a Cataluña fuera de la Unión. No lo veo de ningún modo razonable.

    En cuanto a Cataluña, por cierto, estando fuera de la UE, estaría fuera del Sistema Monetario Europeo. Sin acceso a la ventanilla del BCE cabe preguntarse cómo sobreviviría el sistema bancario catalán.

  4. Leuthen escrigué:

    Un matiz, por si no queda claro; no es que piense que la independencia es irreal, Es que creo que un conjunto de escenarios que no contemplan casos en los que la independencia no sea posible, no es realista.

  5. Aleix Sarri escrigué:

    Leuthen,

    Et recomano llegir aquest article de Jordi Galí, membre del Col.lectiu Wilson, crec que aclarirà els teus dubtes respecte l’euro i el BCE.

    Pel que fa a la independència com a premissa… bé, és la base (i la gràcia) de l’article. Pots acceptar-la com a possible o no, però crec que no enganyo a ningú al respecte.

    Finalment pel que fa a les reaccions europees, no hi ha una Veritat aplicable com a norma. Com explico en l’article, de posicions n’hi ha de tots colors. Tot i que la Comissió Europea ja ha dit que passi el que passi respectarà la legalitat internacional (llegeix sentència de Kosovo al respecte)

    Salut!

  6. Leuthen escrigué:

    Aleix

    Yo creo que la independencia es factible, y no tengo dudas de la viabilidad última de Cataluña como economía. Y más si Galí está en lo cierto y el sistema financiero catalán no pierde el acceso a la financiación del BCE.

    Tengo dudas de que un pais pueda nacer con un sistema de supervisión homologable al de la UE, que es condición para acceder a la ventanilla del BCE, pero en último término Galí es el experto, así que supongo que así será.

    El hecho es que eso pone todavía más de manifiesto que en un escenario de confrontación, la independencia catalana pone a España en una situación insostenible por la carga de la deuda. Por eso acciones a medio camino como el bloqueo a la entrada en la UE por parte de España no son probables. O bien el estado español emplea todos los medios a su alcance para suprimir la independencia, o capitula y negocia.

    Simplemente quería poner de manifiesto que la efectiva supresión de la independencia supone para Europa que la totalidad de lo que hoy es el Reino de España contribuye a pagar la deuda. Y que eso es un factor importante a tener en cuenta a la hora de calibrar la reacción de la Unión Europea.

    Preferiría no ser tan pesimista, pero me parece que es necesario considerar los peores escenarios, porque también son factibles.

    • Manel escrigué:

      La independència de Catalunya no depèn d’Espanya ni del seu deute, no depèn d’Alemanya ni de França, i depèn relativament de la UE. Dels membres de la UE sí depèn la pertinença o no a la UE, però no la independència d’un estat, hagi format part d’un estat membre o no.

      La independència d’un estat no és afer intern de cap estat, és un afer internacional: ONU.

      Espanya pot no continuar com subjecte polític hereu de l’estat anterior. És una forma de no reconèixer la titularitat del deute. Hi ha altres coses a repartir a més a més del deute, però aparentment són totes indiscutiblement propietat d’Espanya, excepte el deute. Argument unionista, el tema del deute.

      Catalunya no té amics, Espanya tampoc i molts pesen més a l’esfera internacional si Espanya s’alleugera o desapareix. Al Magreb, a Amèrica i a Europa, especialment. Atenció al Marroc i a la seva relativa bona relació amb els USA perquè hi ha reivindicació nacional d’uns territoris per part del Marroc que s’activarà.

      Dins la UE hi ha bons interessats en augmentar pes a base de decrementar l’espanyol, sigui el cas de Polònia, Bulgària i altres estats petits, indiscutiblement. Un dels actors UE serà Itàlia: Catalunya torna al Mediterrani i Itàlia sap comerciar. Els problemes interns d’Itàlia no pesen en el reconeixement d’un nou estat. Atenció a Portugal, altre front per Espanya.

      I atenció especial a Amèrica, amb implantació d’empreses actualment de capital espanyol, impunement nacionalitzables o a revendre. La demagògia antiespanyola funciona molt bé a Amèrica i el capital USA i Brasiler, entre d’altres, no perden ocasió.

      Espanya es retira, faci el que faci. Molts fronts oberts amb ocasió de la independència de Catalunya i/o d’altres. Hi ha bones lliçons històriques al respecte.

  7. Aleix Sarri escrigué:

    És interessant la teva visió Leuthen. O negociació i entrada a la UE o repressió.

    Descartada la repressió com a opció viable (pot portar al reconeixement unànime de Catalunya), només queda la via de la negociació. A veure què passa, a Alemanya i companyia els pot interessar més una quita al deute públic espanyol que el retorni a la sostenibilitat abans que obrir la capsa de pandora amb nosaltres.

  8. Leuthen escrigué:

    Creo que el peso de la deuda llevaría a que la UE diera al estado español el margen para aplicar todo lo previsto en la Constitución (ej. suspender la autonomía) antes de considerar la independencia irreversible. Ahora bien, si la UE tuviera que implicarse, las presiones a las dos partes (España, Cataluña) me parece que serían brutales. Y descartaría que Alemania aceptara una quita. Antes se amenazaría a Cataluña con cerrar la financiación del BCE a sus entidades (vease la amenaza a Chipre). Me parece que las condiciones para que una entidad de fuera del EEE sea acetada como contrapartida dan margen para una amenaza de ese tipo:

    “Financially sound institutions that are subject to non-harmonised supervision by competent national authorities of a standard comparable to harmonised Union/EEA supervision can also be
    accepted as counterparties,”

    Podrán ser aceptadas,… y también podrán no serlo.

    Enlace al documento del BCE:

    http://www.bde.es/f/webbde/SES/Secciones/Publicaciones/PublicacionesBCE/PoliticaMonetaria/Fic/gendoc201109en.pdf

  9. Aleix Sarri escrigué:

    Exacte, podrien no ser-ho… però quines serien les conseqüències per a l’eurozona? Aquest també és un factor fonamental a tenir en compte. El que menys és vol és inestabilitat. Fixat-hi que hi ha altíssimes probabilitats que Catalunya es mantingui dins l’EEE.

    Pel que fa a que Alemanya accepti o no la quita… no és Alemanya qui se’n veuria més afectada, sinó la mateixa banca espanyola probablement. I tenint en compte la gravetat de la situació és perfectament possible que hi hagués una quita del 20%. En tot cass, seguint el teu raonament, em dones arguments en el sentit que Alemanya forçarà Espanya i Catalunya a arribar a un acord.

  10. Pit el jove escrigué:

    Aleix, et felicito per l’article, em sembla exhaustiu, coherent i ben argumentat. Per altra banda el que diu Leuthen tambe es cert: les probabilitats que Espanya prengui mesures drastiques contra Catalunya son elevades (nomes cal fer una ullada a la historia). En aquest cas, caldria potser fer un altre article sobre com pot respondre la ciutadania a una repressio d’aquestes caractaristiques. Al final, per aconseguir una cosa, la gent ho ha de voler, i com mes dificil es el que es vol, mes ganes cal posar-hi. El que vull dir es que en ultima instancia, si la majoria de Catalunya vol la independencia I es mobilitza amb contundencia, Espanya no hi podra fer gran cosa. “Quien no llora no mama”.
    (Perdo per la manca d’accents pero el meu teclat no em deixa posar-ne).

  11. Leuthen escrigué:

    Por supuesto Aleix, llegado el momento la mejor opción para Europa sería un acuerdo, y por tanto se ejercería toda la presión posible para conseguirlo. Ahora bien, no dejará de ser una opción “second best”. En términos de estabilidad (financiera) la mejor opción (para Europa) es que Cataluña no llegue a ser independiente. Y esto es obvio; nada de durísimas y complejas negociaciones llenas de incertidumbre dirigidas a dividir la carga de la deuda, sino una carga soportada por todos los actuales ciudadanos del estado español. Y esa es una fuerza que tiende a que desde Europa no se haga nada para favorecer la independencia de Cataluña.

    Un análisis sobre la relación con Europa creo que debería contemplar que la situación de partida (no independencia) es la mejor opción desde el punto de vista de la estabilidad financiera de la Unión Europea.

  12. Aleix Sarri escrigué:

    1. Home Leuthen, però és que aquesta és la gràcia de l’article, que parteix de que ja ha guanyat el SI en una consulta-referendum per la independència.

    Tens raó que Europa valora la estabilitat per sobre de tot, i en aquest sentit crec que hi ha molta feina a fer per part del govern de Catalunya i els principals partits. És necessari clarificar que es vol seguir dins la UE i complir amb totes les regulacions d’aquesta (després ja es veurà si deixen seguir-hi a Catalunya). També és molt important que Catalunya deixi clar que es quedarà una part del deute de Catalunya i que per tant la independència catalana no significarà per força la bancarrota d’Espanya amb tot el que això suposaria per a l’euro.

    Pel que fa al que hagi de fer Europa per la independència, sóc de la opinió que no cal que es posicioni ni a favor ni en contra. Una certa neutralitat respectuosa pels afers interns d’Espanya ja em semblaria més que suficient.

    2. Gràcies Pit el Jove! Personalment penso que el nivell de repressió espanyol contra la població no pot ser gaire més elevat si no volen convertir la independència en inevitable. El Singular publicava ahir que la CE ha intercedit en favor de Catalunya en la qüestió del dèficit, són petits passos que demostren que Espanya no tindrà barra lliure contra els catalans.

  13. Leuthen escrigué:

    Aleix

    Creo que en artículo asumes algo más que el que haya ganado el SI en un referendum. Diría que está implícito que el SI ha sido inequívoco, y que todas las partes lo han asumido como tal. Bajo ese supuesto, estoy con Pit el jove; has hecho un artículo coherente y bien argumentado.

    A mi me gustaría ver analizado lo que debe considerarse como un SI inequívoco. Si el independentismo debe plantearse como objetivo únicamente el 50+1 en un referendum, o si debe asumir la necesidad de una mayoría reforzada (y su contraparte de una minoría de bloqueo), con el fin de conseguir reconocimiento internacional, especialmente de la UE (y aquí nos encontramos con el referendum de Montenegro). Y lo mismo para el caso de una DUI; si basta una mayoría absoluta, o es necesaria una mayoría reforzada, y en este segundo caso, qué nivel sería necesario alcanzar para estimar que la UE reconociera la declaración.

    Es con ese foco más amplio con el que me gustaría ver analizada la relación con la UE (por ej. ¿valdrían los supuestos del artículo en caso de una DUI con el 60% de apoyo en el Parlament?), pero ciertamente eso se sale del ámbito del artículo.

    Pd. En la situación actual, el Govern debe demostrar ante la UE que sería un socio leal. Como dice el refrán castellano, obras son amores…, con lo que el que Cataluña no tenga presupuesto a fecha de hoy no hace sino mermar la credibilidad de una Cataluña independiente ante la UE.

    Pd.

  14. Leuthen escrigué:

    Las consecuencias de esto por lo que hace a la forma en que Europa ve a Cataluña es lo que resultaría también importante analizar.

    http://www.ara.cat/politica/Oriol_Junqueras-ERC-deficit-consulta-pressupostos_0_895110584.html

  15. Aleix escrigué:

    Va doncs Leuthen,

    Et prenc la paraula. Hi pensaré una mica i en faré un artice complemenari amb la disjuntiva DUI consulta.

    Pel que fa al dèficit, vaig apuntar en un article anterior precisament la importància dels pressupostos en el procés d’independència.

    http://www.cerclegerrymandering.cat/ajustament-4000-milions-euros/

  16. miquel escrigué:

    Em sembla molt curiós el fet que a l’hora de votar entre dues opcions, a una (el SI) per guanyar li calgui més dels 2/3, i, en canvi, a l’altra (NO) amb un terç ja en tingui prou. No sé si és cosa de matemàtiques o d’una versió de la democràcia desconeguda per a mi fins ara.

    Sobre el què li interessa a Europa, molts ja hem parlat amb altres europeus, i les respostes son diverses. Però, en tot cas hi ha una cosa en comú sempre, i és que tots no han dubtat mai de que una decisió/votació democràtica s’ha de respectar sempre. I així ho faran ells.

    També és molt curiòs l’argument que es va extenent de què el problema no és si Catalunya independent és viable o no (ja ningú en dubte) o si serà admesa a la UE (que tots sabem, que més tard o més d’hora ho serà); sinó que el problema és Espanya, perquè no sigui viable per ella mateixa. És a dir, el problema de la Independència de Catalunya és simplement una qüestió coyuntural de balança de pagaments d’Espanya. I, en tot cas, el cas de Xipre, ens diu que la UE no està per romanços, i que els que s’ho guanyen (Catalunya ho pot fer) pot continuar a roda, i els que no, ja s’espavilaran per ells mateixos.

    Per cert, Catalunya potser la poden fer fora de la Unió Europea, però als catalans no. Així, que la situació serà estrambòtica.

  17. Leuthen escrigué:

    Un muy buen artículo el del déficit. Estoy de acuerdo con prácticamente todo lo que afirmas.

    Espero no haberme puesto demasiado pesado en este… :)

  18. Eva escrigué:

    A Leuthen i al autor…
    Gràcies per discrepar i fer-ho amb argumentacions sólides, educació i sense tancar-se a veure-ho des d’altres noves òptiques; també per acceptar quan les argumentacions del contricant són apreciades.

    Costa tant de trobar aquestes actituds, aquest nivell, i encara més amb aquest tema!

    Però sobretot, gràcies per compartir les reflexions amb els lectors.

  19. Joan escrigué:

    Molt interessant anàlisi. Només hi trobo a faltar que les probabilitats de cada cas dependran també de la voluntat dels catalans. Per exemple si els catalans s’oposessin a entrar a la UE i a seguir amb l’Euro, llavors la UE poc hi podrà fer per obligar-los a seguir-hi. Per tant el resultat final serà fruit de les postures negociadores prèvies i dels equilibris assolits en els pactes d’independència.

    Per exemple, pels catalans una situació de partida possible seria:

    1) Catalunya queda fora de la UE.
    2) Catalunya crea la seva pròpia moneda. Diguem-ne els euros catalans. Una llei obliga forçosament a transformar tots els deutes públics i privats a convertir-los d’euros europeus en euros catalans.
    3) Catalunya no es fa càrrec de ni un cèntim del deute espanyol.
    4) Catalunya només es fa càrrec del deute de la Generalitat amb entitats estrangeres i privades però repudia per odiós el deute amb l’estat espanyo FLA, ICO.
    5) Catalunya estableix uns aranzels amb tipus flotants. Inicialment tipus zero. Si Espanya i la UE no posen aranzels als productes catalans, es manté el tipus zero. Si en posen, llavors Catalunya imposa aranzels als productes espanyols que passin per Catalunya per anar a la UE i als productes Espanyols i europeus que vagin a Catalunya i també als turistes europeus que passin per Catalunya o per l’espai aeri català per anar a Espanya, calcula els tipus de forma que compensin les exportacions catalanes i les subvenciona amb el rendiment d’aquest impost per neutralitzar els efectes dels aranzels.
    6) Si Espanya fa boicot als productes catalans o perjudica d’alguna manera els interessos de les empreses catalanes a Espanya, Catalunya estableix impostos sobre els sectors dominats per empreses espanyoles a Catalunya (Llum, aigua, telefonia, banca, petroli) per indemnitzar les empreses catalanes.

    A partir d’aquesta situació que no depèn ni de la UE ni d’Espanya, la UE i Espanya han d’oferir a Catalunya una situació que sigui millor que aquesta. Si volen que no ens fem mal amb els aranzels, ha de ser d’acord mutu. Si volen que ens fem càrrec de part del deute espanyol ha de ser a canvi de que Espanya reconegui Catalunya immediatament, que eviti qualsevol tipus de boicot i traves als productes i les empreses catalanes, que Catalunya no tingui problmes amb l’euro. Si Europa vol que seguim amb l’euro i que ajudem a Espanya a pagar una part del seu deute ha de ser a canvi de que Catalunya hi tingui veu i vot i que els bancs catalans hi puguin competir en igualtat de condicions que els bancs europeus… A més ha de ser un acord global.

    Penso que estaria bé anar explicant als catalans els avantatges de quedar-se fora de la UE i del euro. A partir d’aquí plantejar una estratègia negociadora basada en que d’entrada passem d’ells.

    Espanya ha quedat en una situació econòmica tan dolenta que ni Espanya ni la comunitat internacional es poden permetre que la independència de Catalunya es faci d’altra forma que no sigui amistosa, negociada, que en economia, tant Catalunya com Espanya hi surtin guanyant i que els dos països per separat tinguin més expectatives de retornar el deute que amb l’actual situació.

    La independència de Catalunya té molts avantatges per Catalunya però si és amistosa també en té per Espanya. Bàsicament Espanya hi pot guanyar per 4 motius:

    1) No cal que segueixi mantenint un estat de les autonomies fet expressament per acontentar Catalunya i que no satisfà a ningú però que porta a que l’estat dupliqui un munt de funcions.
    2) Espanya pot fer una legislació i una política econòmica i d’infraestructures adequada a la seva estructura econòmica, no com ara que ha de fer-ne una que no satisfà plenament ni les necessitats de l’economia Espanyola ni les de l’economia catalana.
    3) Quan els governs espanyols estan en minoria, fins ara han hagut de negociar amb els catalans les lleis i canviar-les, després quan tenen majoria absoluta les tornen a canviar, quan tornen a estar en minoria tornem-hi… Arribant a una inseguretat jurídica i una inestabilitat dels sistemes educatius, de ciència i tecnologia… que perjudiquen l’economia.
    4) S’acaba d’una vegada l’etern conflicte entre Espanya i Catalunya i Espanya es pot estalviar totes les energies i recursos que esmerça en lluitar contra Catalunya i centrar-se en sortir de la crisi i desenvolupar-se econòmicament.

    El principal problema per espanya és que no podrà seguir robant 18.000 milions d’euros anuals a Catalunya. Però això es pot negociar de forma que Espanya no robi més a Catalunya però que tampoc trontolli la seva capacitat de retornar el deute. Per exemple Catalunya pot participar en un rescat integral que la UE faci a Espanya i transformar la troica en una quatroica on el quart participant sigui Catalunya.

  20. raül escrigué:

    Entenent que Espanya té dret a veto a la incorporació de Catalunya com a estat membre de ple dret a la UE, crec que arribat el cas a Espanya no li interessarà gens ni mica aplicar aquest dret per moltes de les raons que ja s’han dit.

    Una sortida no negociada del conflicte i per tant l’assumiment de tot el deute per part d’Espanya faria impossible la permanència d’Espanya a l’Euro i altres organismes econòmics (i ja no parlem si com diuen alguns membres del PP s’haguessin de posar aduanes a les fronteres – no s’adonen que el 70% de les seves exportacions passarien per aquestes fronteres i haurien de pagar?-).
    Per tant, l’executiu espanyol de torn a qui li correspongui torejar amb el tema haurà de posar en una banda de la balança les previsibles, nefastes i gravissímes conseqüències econòmiques i a l’altra banda de la balança l’orgull espanyol que fins a dia d’avui sempre ha decantat la balança. Esperem pel bé dels ciutadans de les dues parts que el poder polític espanyol no ensopegui amb la mateixa pedra de sempre i que per un dia pensi més en els interessos dels ciutadans espanyols que en la testosterona. O és que Espanya pot oposar-se al reconeixement de Catalunya i alhora continuar amb un dèficit de 800.000 milions d’euros sense que ningú digui res?

    Alhora la possible entrada de Catalunya a la UE provocarà una veritable cascada de decisions juducuals que sentaran jurisprudència. La UE haurà de resoldre molts dubtes que a hores d’ara no vol ni imaginar, però que tard o d’hora s’hi haurà de posar. Si els ciutadans catalans ja son europeus i compleixen i continuen complint amb tots els requisits demanats, sel’s pot fer fora de la UE pel sol fet de canviar administrativament de nació? La via d’aconseguir la independència (DUI o consulta) pot fer decidir la UE per una solució o altra quan les dues formes són igual de vàlides democràticament?

  21. alberto escrigué:

    …pues yo pienso que la unica salida que les quedara a los de España,despues de lo visto en la cadena humana, y viendo que el pueblo catalan esta fuerte con lo de su independencia, y que las zonas catalanas que ahora estan fuera de la “region” catalana, pidan (como ya lo hacen) que los saquemos del yugo español, los españoles lo que organizaran sera cargarse a la autonomia catalana y mandar sobre nuestras mas principales ciudades catalanas a sus ejercitos…entonces lo mas seguro es que habra una masacre de ciudadanos “separatistas”, por lo que la ONU tendra que tomar medidas, como sera mandar contingentes de “cascos azules”, y los tribunales internacionales tendran que ponerse en movimiento por los crimenes contra la humanidad cometidos sobre ciudadanos catalanes por parte de los militares españoles…despues cuando se les haga a los españoles hacer “un alto el fuego” o “un armisticio” tendra la UE que aceptar a Catalunya…

  22. Joan escrigué:

    Aleix,

    Primer de tot, gràcies pel teu article!

    Et volia preguntar si coneixes quin és el quorum i el percentatge de participació que s’han establert a Escòcia i Quebec (i d’altres) per determinar que guanya el SI o el NO.

    Sento a parlar molt de la majoria de 2/3 parts com també he escoltat que hi ha gent que defensa un 51%, 55% o 60%.

    Gràcies!

  23. Hallow escrigué:

    A mi m’agradaria veure que pasaria si Catalunya no es deixa fer independent. Es a dir, Espanya nega la independencia i “anul·la” les votacions del referendum.
    Jo considero que aixo portaria a una radicalitzacio molt mes gran pels dos sectors, pero m’encantaria veure un article amb les diferents opcions que es podren dur a terme.

Fes un comentari