Iniciativa no mulla
En aquest bloc intentem defugir el to excessivament acadèmic, potser perquè no som acadèmics, potser perquè el nostre ideal de divulgació científica s’assembla més a El món d’en Beakman (coses que fumegen, pentinats agosarats i homes adults vestits de rata gegant) que a la literatura acadèmica seriosa. Però inevitablement sempre sempre hi ha algú que no sap reconèixer el límit a temps i en un moment donat creua la subtil línia vermella que separa la informalitat de la vulgaritat. Aquest algú sóc jo i el moment és ara.
Tota aquesta premissa ve a tomb perquè voldria començar parlant de l’«amic Tampax», un neologisme que indica aquell amic (mascle) amb el qual una noia pot anar a la platja, sortir de festa i en general practicar qualsevol activitat lúdica… amb l’excepció del sexe. Una tragèdia que molts mascles sensibles i heterosexuals hem han viscut durant els cruels períodes de l’adolescència i la postadolescència. La cosa interessant d’aquesta mena de relacions és que habitualment la noia considera el seu amic Tampax com una persona molt propera des del punt de vista sentimental («tu sí que m’entens…», etc.) i, malgrat aquesta posició sentimentalment privilegiada, l’amic Tampax fracassa sistemàticament en els seus intents de convertir aquesta proximitat, estalviem-nos els circumloquis, en un clau com Déu mana.
Quin és el problema de l’amic Tampax? Per què no aconsegueix explicar-se els seus pobres resultats? Doncs potser perquè ha llegit Downs i ha extrapolat a la seva vida sexual una concepció massa ortodoxa de la teoria espacial del vot. I què deia Downs sobre la teoria espacial del vot? Doncs sostenia una cosa aparentment molt raonable. És a dir, que decidim el nostre vot en funció de la distància entre la nostra autoubicació i la ubicació dels diferents partits en un o més eixos (en el cas català, l’eix esquerra-dreta i l’eix nacional). O dit d’una manera menys pomposa: que votem el partit amb unes posicions més properes a les nostres en aquelles qüestions que considerem rellevants. D’això que bé se’n podria dir «sentit comú», se’n diu, en canvi, «vot de proximitat».
En el seu magnífic article de l’altre dia, l’Ivan Serrano topava amb els límits d’aquesta teoria quan s’intenta aplicar al cas català. Segons el diagrama de Voronoi que va elaborar, el partit central del nostre sistema de partits, seria, sorprenentment, Iniciativa per Catalunya. Quelcom que d’alguna manera es confirma quan ho preguntem directament als ciutadans. L’enquesta del CEO ens diu que a mitjans del 2011 més d’un 35% dels entrevistats se sentia proper o molt proper a ICV. Això col·locava els ecosocialistes com a segon partit després de CiU i sis punts per sobre del PSC. La conclusió és que, en efecte, Iniciativa és una mica l’amic Tampax de l’electorat català.
Aquest gràfic de dispersió relaciona el percentatge d’electors (és a dir, sobre el total del cos electoral i no només els votants efectius) que van votar per cada partit a les eleccions autonòmiques del 2010 i el percentatge de ciutadans que segons el BOP del CEO es declara proper o molt proper a un determinat partit. Veiem que la capacitat dels diferents partits per «portar al catre» els seus simpatitzants varia moltíssim. Podem obtenir fins i tot una mena d’índex d’efectivitat de cada partit relacionant les dues variables: el resultat a les eleccions (sobre el total del cos electoral) i el percentatge de ciutadans que es declara proper o molt proper als diferents partits.
El PPC obté el millor resultat i aconsegueix portar un 57% dels seus simpatitzants a les urnes (tot i que es probable que la xifra estigui inflada per aquella tradicional timidesa dels catalans a l’hora de confessar als enquestadors les seves simpaties pel PP), mentre a l’extrem contrari SI només aconsegueix «mullar» amb el 9% d’aquells que declaren sentir-se propers o molt propers al partit. Iniciativa, per la seva banda, passa de ser el segon partit en termes de proximitat, al penúltim si es parla d’efectivitat: menys d’un 14% de qui se sent proper al partit, l’acaba votant.
La conclusió és que el mecanisme de decisió del vot és molt menys geomètric del que Downs i l’amic Tampax creien. Molt probablement, hi intervenen raonaments estratègics i de compensació: l’elector no vota necessàriament al partit al qual se sent més proper, sinó al partit que creu que pot defensar amb més efectivitat les seves posicions polítiques. Intenta maximitzar el pes polític del seu vot a partir de les expectatives que s’ha format sobre el resultat de les eleccions. D’això, que no m’ho he inventat jo, se’n diu «vot de compensació» i la Laia Balcells ho explica molt més bé que jo en aquest paper que l’Ivan linkava al seu post.
Fotografia: RTVE.ES
Comentaris recents