La mala política i el mal periodisme es retroalimenten

RajoyPremsa

Mariano Rajoy no parla. No parlava durant la campanya, no va parlar durant els 100 primers dies de govern, no diu res quan està acorralat pels periodistes (minut 2:00, antològic) i sembla ser que tampoc obrirà boca al Debat de Política General. Bàsicament perquè s’ha suspès, segons elEconomista.es per “huir de una nueva incomodidad“. Cal admetre que les intervencions públiques de Rajoy tampoc han estat especialment afortunades, a no ser que valorem positivament haver aconseguit que el hashtag #ugandaisnotspain sigui utilitzat per Fareed Zakaria.

Per alguns, aquesta pusil·lanimitat explica que Espanya hagi perdut el pas respecte a Itàlia en la seva peculiar cursa per veure qui està pitjor. “El italiano Mario Monti afronta una fatiga reformista de su población, pero le pone la sordina de su comparecencia continua y de su activismo conspirativo entre iguales en Bruselas, Berlín y París”, escrivia Vidal-Folch

Es veu, però, que aquesta tendència a desaparèixer no és exclusiva del president espanyol. El mateix Obama i el seu halo de polític 2.0 parla molt menys amb la premsa que els seus predecessors i, quan hi parla, és reticent a deixar-se fer preguntes improvisades.

Ezra Klein, en un article a Bloomberg, intenta respondre el per què d’aquesta resistència a deixar-se preguntar. Klein cita una peça de Jonathan Chait a New York Magazine que duu un títol ben clar: “Journalists Are Becoming Oppo Researchers and It Needs to Stop”. Diu Chait:

It’s obviously true that political campaigns will take their opponents’ statements out of context. That is probably unavoidable. The key step I’m focusing on here is when the journalist internalizes the work of the oppo researcher. Perhaps, in the end, the dumbest, least fair, most context-free interpretation of the line will ultimately prevail. But when journalists assume this will happen and make no effort to fight against that process, we go from merely reporting on the stupidity of politics to becoming accomplices of it.

Si el risc que qualsevol frase mal redactada o una eventual ficada de pota supera la probabilitat que els missatges seriosos arribin als seus destinataris la conclusió és clara, més val evitar les conferències de premsa.

Fotografia: CUARTOPODER.ES

Granollers, 1979. Vaig estudiar sociologia i periodisme, i treballo per l’Administració, però no sóc funcionari, ni periodista, ni tinc clar què fan els sociòlegs. M’interessen les desigualtats intergeneracionals, els drets lingüístics i el hardcore americà dels 80, però em dedico a la formació i (l’aclamació) l’avaluació de polítiques públiques. Tinc tendències adversatives. Potser per això no poso les fotos dels fills al fons de pantalla. @bfuste

Fes un comentari

Fes un comentari