La maledicció de la geografia i el dilema de la perifèria europea

dusseldorf

De tots els diagnòstics que s’han fet sobre la crisi de l’Eurozona potser el més lapidari el va fer Margaret Thatcher, l’ex-primera ministra britànica, gairebé vint anys abans que hi hagués cap crisi per explicar, quan la moneda única no era més que un projecte en discussió a les cancelleries europees. A les seves memòries, Thatcher descriu una conversa, que va tenir lloc a l’estiu de 1990, on va intentar convèncer en John Major (que esdevindria el seu successor) de que, sota una unió monetària, “Alemanya i França acabarien pagant totes les subvencions regionals en que els països més pobres insistirien si havien de perdre la seva capacitat de competir sobre la base d’una moneda que reflectís el seu veritable rendiment econòmic” [i]. La idea és prou clara: els països més pobres d’Europa són inherentment ineficients i tendeixen a guanyar productivitat més lentament que els països avançats, de manera que necessiten poder devaluar la seva moneda periòdicament per tal de recuperar competitivitat. Si la moneda única els impedia fer això en el futur, doncs, tard o d’hora s’haurien d’ajustar via austeritat i baixada de salaris i per tant, a menys que els països més desenvolupats estiguessin disposats a subvencionar-los permanentment, “les conseqüències d’una moneda única […] devastarien les seves ineficients economies”[ii].

Tenia raó? Realment són les economies que més han patit la crisi inherentment menys competitives i, per tant, més necessitades de tenir una monedo pròpia per a poder devaluar-la respecte de les dels països forts? Com mostra la Figura 1, l’evidència suggereix que sí.

Figura 1: Revaluació del Marc des de 1948 vs. impacte de la crisi de 2008 a l’Eurozona

Figura 1

En efecte, a la Figura 1 l’eix horitzontal representa la revaluació del Marc Alemany respecte de la moneda de cadascun dels països del que després seria l’Eurozona[i] durant els cinquanta anys anteriors a la seva incorporació a la moneda única[ii], mentre que l’eix vertical mostra el creixement mig del PIB entre 2009 i 2013. La línia de regressió, doncs, indica que, com més fortes van ser les devaluacions d’un país abans d’unir-se a l’Euro, tant més ha patit la crisi després d’incorporar-se a l’Eurozona – de fet, el diagrama suggereix que la incapacitat per a devaluar podria explicar més del 90% de les diferencies a l’impacte de la crisi entre els països de l’Eurozona[iii] (!).

Així doncs, sembla clar que alguns països de l’Eurozona son estructuralment més dèbils que d’altres, que ho han estat durant molt de temps i aquesta debilitat és a ’arrel de l’impacte devastador que ha tingut per ells la crisi: no és estrany que els països més perjudicats es coneguin popularment amb el poc afalagador acrònim de PIIGS[iv]. Però per què? Durant l’intens debat al voltant de la crisi s’han proposat moltes explicacions: corrupció i baixa qualitat institucional, deficiències democràtiques, obstacles administratius, micro-empreses, mancances educatives i de capital humà, desigualtat social, cultures locals poc productives i proclius a la corrupció, becaines massa llargues i sopars massa tardans… De fet, crida l’atenció amb quina rapidesa la discussió deriva sovint de l’anàlisi objectiva a l’invectiva moral. N’hi ha també, naturalment, que simplement apunten que l’Eurozona d’entrada no era una àrea òptima de moneda única i que hagués estat millor conservar les diferents monedes per a protegir uns països dels xocs generals per les altres – però aquesta afirmació (que no deixa de ser un judici de valor) no explica per què són sempre els mateixos els que, crisi darrera crisi, necessiten devaluar per a sortir del parany.

Potser el més curiós, però, és que precisament l’explicació més senzilla és la que sembla estar més absent del debat: la geografia. De fet, la Figura 2, que mostra l’apreciació del Marc Alemany[v] des de 1948 respecte de les monedes d’altres membres de l’Espai Econòmic Europeu [vi] (excloent-ne els ex-comunistes, que van tenir un sistema diferent fins als anys 90), hagin o no adoptat després l’Euro, hauria de servir per a descartar quasi totes les hipòtesis institucionals o culturals:

Figura 2: Revaluació del Marc Alemany des 1948 respecte de diverses monedes nacionals

Figura 2

En efecte, una ullada ràpida revela que el país que, de llarg, té un historial més notori de devaluacions agressives no és ni Grècia ni Portugal ni molt menys Irlanda, sinó Islàndia – que és també, per cert, un dels que van patir més l’inici de la crisi actual, malgrat que, en conservar la seva pròpia moneda, ha pogut devaluar-la un cop més i recuperar-se més ràpid que els països perifèrics que ara formen part de l’Eurozona. Seguint la llista de dalt a baix, ens trobem després que, per exemple, Finlàndia, un altre país protestant, escandinau, amb una corrupció baixíssima i un dels millors sistemes educatius del món, té un historial canviari pitjor que, posem per cas, la molt catòlica, llatina i mediterrània Itàlia, o que Xipre i Malta, malgrat tenir la moneda lligada a la lliure esterlina fins als anys 70 i, al cas de Xipre, d’haver patit després una guerra civil que tècnicament encara dura, han tingut una historia canviaria més estable que el propi Regne Unit.

Prejudicis apart, el que a simple vista tenen els països amb economies “dèbils” (per fer servir la mateixa expressió que la Dama de Ferro) no és ni la corrupció, ni la religió, ni el bagatge cultural, sinó només la distancia del centre industrial i econòmic d’Europa, que passa per Alemanya Occidental. Aquest centre és fàcil de veure sobre un mapa demogràfic d’Europa (Figura 3).

Figura 3: Mapa demogràfic d’Europa

Figura 3

Lluny de ser un espai homogeni, Europa té un centre econòmic i demogràfic en forma de falç que s’estén aproximadament des del Nord d’Itàlia, passant per Suïssa, la vall del Rin i els països del Benelux fins al Sud d’Anglaterra, i per tant incloent Milà, Zurich, Frankfurt, Düsseldorf, Amsterdam/Rotterdam i Londres entre d’altres. En aquesta franja geogràfica (coneguda com la “Metròpolis Europea”, “Espinada d’Europa”, “Eix Manchester-Milà” o simplement la “Hot Banana” o fins i tot “Blue Banana”) és on es concentra el poder econòmic i industrial d’Europa. Aquesta falç central, lògicament, tampoc no és homogènia, sinó que perd intensitat als extrems, i concentra la seva activitat principalment a la seva zona central, que aniria aproximadament de Frankfurt a Rotterdam i, dintre d’aquesta, al que podríem anomenar el cor industrial d’Alemanya: l’àrea metropolitana del Rin i el Ruhr, que ve a ser la regió al voltant de la ciutats de Dortmund, Düsseldorf i Colònia, on es concentren uns 12 milions d’habitants.

Aquest centre econòmic és on les economies d’escala d’una àrea integrada com Europa són més fortes: com més indústries s’hi concentren, més es beneficia cadascuna de l’alta concentració d’infraestructures, de mà d’obra qualificada i de consumidors locals[i]. Naturalment la concentració també presenta inconvenients: el preu de tots els bens escassos (començant pel sòl i els immobles en general) augmenta amb la concentració, la qual cosa tendeix a expulsar a la perifèria les activitats econòmiques que menys se’n beneficien, com ara l’agricultura o les industries de baix nivell tecnològic. Així doncs, com més creix l’economia i per tant la demanda tant més ràpid augmenta la productivitat al centre (que és on es concentren les activitats amb majors economies d’escala) i, alhora, tant més ràpid pugen els preus relatius dels productes de la perifèria (perquè, com que s’hi concentren les activitats que menys poden augmentar la productivitat davant d’un increment de la demanda, han de respondre-hi més aviat amb pujades de preu).

D’aquí a la tragèdia canviaria no hi més que una passa. Quan les coses van bé i la demanda augmenta evidentment tothom se’n beneficia, però a la perifèria es dispara la inflació, mentre que la productivitat, si és que hi creix, ho fa molt més a poc a poc que al centre. Això fa que les regions perifèriques esdevinguin encara menys competitives: activitats que havien sacrificat les sinergies del centre a canvi dels costos més baixos de la perifèria es troben amb que l’avantatge de preus ja no hi és i, per tant, tornen a ubicar-se al centre (o a països encara més perifèrics i barats). D’altre banda, en la mida que el capital circuli lliurement el seu rendiment serà lògicament el mateix a tot arreu; però serà al centre on es faran més inversions dirigides a augmentar la productivitat (com ara tecnologia punta, o noves plantes industrials), mentre que a la perifèria s’invertirà més en negocis que aprofiten avantatges competitius locals (per exemple aeroports i complexes turístics als països de sol i platja, o mineria als que tenen recursos del subsòl).

El resultat és que, quan arriba la crisi (perquè tard o d’hora sempre arriba una crisi) al centre s’han fet moltes inversions que han resultat en augments reals de productivitat, mentre que les de la perifèria més aviat anaven dirigides a capturar alts marges operatius deguts a l’anterior increment de preus, alhora que un bona part de les industries que abans hi eren degut als costos més baixos de la perifèria han marxat, i no és tan fàcil fer-les tornar. Per a les regions perifèriques, doncs, a menys que el centre estigui disposat a concedir algun tipus de subsidi permanent a la perifèria (que és el que fan internament molts països amb les seves regions més pobres) o que aquesta trobi la manera de continuar atraient-hi capitals (com fan per exemple els paradisos fiscals), l’única solució que resta és baixar preus per a recuperar competitivitat; i això només es pot fer per mitjà d’una devaluació o, si això no és possible, de l’austeritat.

Si aquesta hipòtesi és certa, doncs, hauríem d’esperar que, comparant la història canviaria dels països de l’Espai Econòmic Europeu (excloent-ne els ex-comunistes i els paradisos fiscals) s’observés una forta correlació entre la seva tendència a devaluar i la seva distancia del centre econòmic i industrial d’Europa. Això és precisament el que fem a la Figura 4, que inclou tots els països de l’Espai Econòmic Europeu exceptuant-ne només els de l’antic bloc de l’Est, Suïssa (com a obvi paradís fiscal), Xipre (la Suïssa de l’Orient Mitja i, als últims anys, també de l’ex-Unió Soviètica) i Malta (que fa un paper similar pel Nord d’Àfrica), i mostra que la distancia de viatge entre Düsseldorf i l’àrea metropolitana més gran de cada país[ii] explica més del 83% de la devaluació observada de les monedes d’aquest països respecte del Marc Alemany (representada aquí, per conveniència, com l’invers dels valors de la Figura 2) durant els últims 50 anys.

Figura 4: Devaluació respecte del Marc Alemany des de 1948 vs. Distancia de Düsseldorf

Figura 4

Dit d’una altre manera: la Margaret Thatcher tenia raó en dir que hi ha economies inherentment més dèbils que d’altres a Europa, i per tant el debat centrat ara mateix en la qualitat institucional, el capital humà o els valors social d’estil nòrdic com a motors de desenvolupament econòmic va una mica desencaminat – però no perquè aquests factors no siguin importants en sí mateixos, que ho són,, sinó perquè representen símptomes, no causes, del problema de fons.

Que vol dir això? Vol dir que els països de la perifèria europea tenen quatre opcions:

  1. Poden intentar persuadir els països del centre econòmic de que els subvencionin a llarg termini, amb la qual cosa es convertirien en l’equivalent a nivell europeu d’ Andalusia a Espanya o el Mezzogiorno a Itàlia… però això probablement només funcionarà en un escenari de major integració política europea que, ara mateix, no s’albira.
  1. Poden adoptar mesures fiscals i de liberalització econòmica per a promocionar-se com a països atractius per a la inversió, que és el que varen fer als anys 80 Gran Bretanya i Irlanda (o, més tardanament i en menor mesura, també els països nòrdics)… però el preu d’aquesta política és eliminar una gran quantitat de privilegis socials preexistents, i això no és políticament fàcil de fer. A més, quin tipus de “reconversió” pot fer una economia depèn molt del seu punt de partida: Suècia i Finlàndia començaven amb una societat molt cohesiva i amb un nivell educatiu molt als, la qual cosa els facilitava l’accés a noves tecnologies, mentre que Gran Bretanya o Irlanda més aviat tenien una població amb perfecte nivell d’anglès i visibilitat als mercats financers globals. Per països encara més allunyats del centre com són Espanya, Portugal o Grècia, naturalment, qualsevol ajust requerirà mesures encara més dràstiques i, per tant, també serà previsiblement més difícil assolir el consens necessari per a aplicar-les.
  1. Poden també, naturalment, optar per la “solució nuclear”: decretar la conversió automàtica de tots els actius i passius del país a moneda local i sortir de l’Euro, i potser també sortir de l’Espai Econòmic Europeu i aplicar taxes als productes importats per a protegir la industria nacional… Però en una zona econòmica tan estretament integrada com l’europea està clar que un moviment així seria poc menys que suïcida. Recordem que Irlanda, malgrat el ressentiment vers la Gran Bretanya que hi va dominar l’ambient polític després d’obtenir la independència l’any 1921, va tenir la prudència de mantenir la unió canviària amb la lliura esterlina fins l’any 1979 – un exemple que cal recordar ara que el govern grec amenaça tan sovint amb sortir de l’Euro.
  1. Finalment, poden naturalment no canviar res i deixar que el mercat marqui el camí – la qual cosa vol dir austeritat forçada (perquè ningú no pot comprar el que no pot pagar) i pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors fins a esdevenir competitius per la via de la deflació (o de l’emigració dels treballadors a països de més alta productivitat). Sense moneda pròpia, sense poder imposar taxes a la importació, aquesta és, malauradament, la solució per defecte i, pel que hem vist fins ara, la que probablement seguirem.

Com encaixa Catalunya en aquest esquema? Catalunya representa una versió extrema del dilema de la perifèria europea, perquè les seves perspectives són molt diferents com a part d’Espanya o com a país independent. Per un costat, Espanya és un país gran i heterogeni situat a la perifèria d’Europa, amb un avantatge competitiu evident al sector turístic (que malauradament és un bon exemple d’activitat amb un lent creixement de la productivitat): per tant, sense que calgui cap interès per perjudicar els catalans, les polítiques econòmiques que seguiran els governs espanyols seran lògicament adaptades a aquestes condicions de partida. Per l’altre, Catalunya és molt més propera al centre econòmic d’Europa (Barcelona està a uns 1.395 Km. de Düsseldorf per carretera, és a dir, aproximadament el mateix que entre Düsseldorf i Estocolm, però sense haver de creuar el Bàltic) i és molt més compacta i accessible per mar que Espanya en el seu conjunt. Les perspectives són doncs totalment diferents, perquè una política de desenvolupament dirigida a aprofitar aquesta proximitat del centre econòmic d’Europa per a atreure activitats d’alta productivitat té aquí moltes més possibilitats d’èxit que pel conjunt d’Espanya… Si hi ha hagut algun cop on la política ha definit una bifurcació de camins cap a futurs econòmics totalment diferents, doncs, és precisament el que ara estem vivint.

Eduard Gracia és economista i MBA. Actualment treballa per una consultoria i viu a Dubai.

Fotografia: 20MINUTOS.ES

Notes:

[i] Hi ha molta literatura recent sobre geografia econòmica: per a trobar arguments com el que presento aquí no cal anar més lluny que consultar Fujita, Krugman & Venables (1999) The Spatial Economy – Cities, Regions and International Trade MIT Press

[ii] He pres la distancia en automòbil indicada en cada cas per Google Maps, incloent-hi, on calgués creuar alguna superfície marítima, la distancia a recórrer en transbordador

[i] Només he exclòs Malta, Xipre i els països de l’antic bloc de l’Est perquè varen unir-se a l’Euro poc abans de la crisi i, per tant, no haurien tingut temps de perdre competitivitat degut a la impossibilitat de devaluar, i també perquè, al cas dels excomunistes, les seves monedes no varen estar subjectes a cotitzacions de mercat fins als anys 90 (i les seves economies estaven molt desconnectades de l’Europa Occidental)  i, al cas de Malta i Xipre, fins als anys ’70 les seves monedes varen estar lligades a la lliura esterlina – amb la qual cosa el seu historial de devaluacions no tindria gaire relació amb la seva competitivitat. Aquí es podria argumentar que aquest és també el cas d’Irlanda, que va mantenir una paritat amb la lliura fins als anys 70, o de Luxemburg, que literalment fins a la unió amb l’Euro va mantenir també una paritat constant respecte dels franc belga, però en tots dos casos es tracta de països molt propers i econòmicament molt integrats amb el que manegava la seva moneda, de manera que no està clar que siguin casos igualment anòmals – i en tot cas, en el dubte, crec que sempre és millor incloure’ls

[ii] Això vol dir des de la seva incorporació al sistema monetari internacional de Bretton Woods l’any 1948 fins l’any 1999 per a tots els països a la Figura 1 excepte Grècia, al cas de la qual he pres els 47 anys que van entre el final del seu període d’hiperinflació de postguerra l’any 1953 fins a la seva incorporació a l’Euro l’any 2002

[iii] En termes tècnics això vol dir que el coeficient d’ajust lineal R2 és superior al 90%. Naturalment aquí algun lector familiaritzat amb l’econometria podria objectar que el cas de Grècia és tan extrem que potser distorsiona tota l’anàlisi – i en part tindria raó, però només en una petita part, car, si repetim l’exercici amb tots els països excepte Grècia en surt un coeficient R2 de gairebé 63%, que òbviament és encara molt alt (i si en comptes de la revaluació del Marc fem servir el seu logaritme el coeficient R2 per aquesta regressió sense Grècia esdevé 70%)

[iv] Portugal, Italy, Ireland, Greece & Spain

[v] Igual que a la Figura 1, els valors de les columnes a la Figura 2 representen el valor que tindria una unitat de moneda local canviada a Marcs Alemanys l’any 1948 i tornada a canviar a moneda local cinquanta anys després – de manera que ”1.0” voldria dir que no s’ha donat cap canvi de paritat

[vi] Naturalment la denominació d’Espai Econòmic Europeu (European Economic Area) es remunta només a l’any 1994 però, excepte en el cas dels països ex-comunistes, inclou essencialment un conjunt de països que, a través de l’antiga CEE (l’avantpassat de la UE), l’EFTA i una sèrie complementaria de tractats relativament lliberals de lliure comerç (com els de Suïssa amb d’altres països europeus, o els de Malta i Xipre amb el Regne Unit), han gaudit d’una integració econòmica relativament forta (comparada amb altres zones del planeta) i consistentment creixent des del final de la Segona Guerra Mundial

[i]Margaret Thatcher (1995) The Path to Power HarperCollins (la traducció d’aquest paràgraf és meva)

[ii] Margaret Thatcher (1993) The Downing Street Years HarperCollins (la traducció del paràgraf és meva)

 

3 comentaris

  1. Alnair escrigué:

    Fantástic! Molt bon article i molt ben explicat.

  2. Hejo escrigué:

    L’enhorabona per l’article. La importància de la geografia ja era coneguda, només recordar la insistència, ja fa anys, en dibuixar un segon arc que abasti des de Genova fins Alacant, aixamplant-se fins a Lyon pel nord, com un dels arguments a favor de la construcció del Ferrocarril de mercaderies del Mediterrani.
    Les correlacions trobades a primera vista m’han sorprès, però pensant-hi tenen la seva lògica de ser. Sí m’atreveixo a apuntar un dubte: són massa maques, els coeficients de correlació són molt alts, per fenòmens tan complexes com l’economia on una correlació del 40% sovint es considera un èxit. L’autor n’està segur dels resultats trobats? Han necessitat cuinar-se o han sortit així de consistents a la primera?
    Repeteixo, que quedi clar: la meva enhorabona per l’article.

    • Eduard Gracia escrigué:

      Moltes gracies pel teu comentari, Hejo. Respecte de la teva pregunta, no, les dades no han estat “cuinades” en absolut. De fet, a mi tambe em va sorprendre al principi que l’ajust fos tan bo I, com indico a la nota [iii] vaig concloure que a la Figura 1 l’ajust del 90% es debia en part al valor tan extreme de Grecia – pero’ si l’excloiem l’ajust quedava de tota manera entre 63% I 70% (depenent de si la regressio era lineal o logaritmica), que es tambe’ un resultat molt significatiu. El cas de la regressio logaritmica de la Figura 4 es encara mes clar, perque no hi ha cap valor extrem que faci el paper de Grecia a la Figura 1 I, tanmateix, el resultat es de mes del 80%. Com esmento al texte, els unics paisos que han estat exclosos son els ex-comunistes (perque la seva historia canviaria fins als anys 90 evidentment no pot servir de referencia) I els paradisos fiscals, es a dir Suissa, Malta I Xipre (tot I que, potser perque l’economia de Suissa es molt mes gran que les de Xipre o Malta I per tant molt menys determinada pel seu caracter de paradis fiscal, el cas es que incloure Suissa practicament deixaria l’ajust igual, per sobre de 80%). Si em dones una adreca d’email estare encantat d’enviar-te les dades si les vols analitzar, pero creu-me, abans de publicar vaig assegurar-me que l’analisi era prou solida com per a treure’n conclusions.

      En fi, un cop mes, moltes gracies pel teu comentari tan encoratjador (I perdona que hagi trigat tant a contestar!)

Fes un comentari