La vaga general com a mecanisme caduc de pressió política

La vaga general estatal és un mecanisme de protesta que afecta a totes les activitats laborals de l’economia d’un Estat i té la finalitat d’aconseguir determinats objectius econòmics i/o polítics.

La vaga del 29 de març pretén aturar una reforma laboral que els sindicats consideren un atac contra els drets laborals i socials, aprovada sense diàleg social ni informació prèvia als agents socials. No pretenc analitzar ací les bondats o misèries de la reforma, podeu llegir l’anàlisi de Samuel Bentolila a Nada es Gratis. Però no sembla que faja front a la dualitat del mercat de treball espanyol, que n’és un dels drames principals. Segons l’article de Bentolila:

“La dualidad podría incluso agravarse por la introducción del contrato indefinido de apoyo a los emprendedores, que alarga el periodo de prueba hasta un año. Este aspecto solo es relevante si la empresa renuncia a las jugosas bonificaciones posibles –entre ellas, 3.000 euros y la mitad de las prestaciones por desempleo que le queden al parado contratado–, pues si las cobra el contrato debe durar al menos tres años. En los casos en que la empresa renuncie a ellas, aparece una nueva casta de falsos empleados indefinidos a los que se puede despedir a coste nulo durante el primer año.”

En aquest sentit la solució més sensata hauria estat la implantació d’un tipus únic de contracte, com recomanen des de Fedea o Politikon.

L’oposició a aquesta reforma laboral, per tant, és legítima i pot estar justificada, el problema és que la manera de fer-li front, una vaga general, és ineficient i és una mostra de la poca actualització del sindicats majoritaris.

En una vaga general els treballadors actuen de forma coordinada per aturar la producció de béns i serveis, tant del sector públic com del sector privat. Aquesta aturada suposa una pressió als agents oposats en el procés de negociació col·lectiva (en aquest cas Estat i Patronal) i, si és efectiva, tindrà per conseqüència que els mateixos flexibilitzen la seua posició inicial.

Els treballadors valoren el trade-off existent entre l’efectivitat (derivada de la pressió) prevista de la vaga i la pèrdua d’ingressos individual per fer-la. Si aquest és positiu a nivell general, la vaga haurà complert els seus objectius.

Si fem aritmètica senzilla amb les darreres dades de l’Enquesta de Població Activa, el quart trimestre de l’any 2011 hi havia 38’5 milions d’espanyols majors de 16 anys, dels quals 15’5 milions eren inactius (estudiants, jubilats, aturats desanimats de llarg termini, etc.). Dels 23 milions d’actius només 17’8 milions de persones disposen d’un lloc de treball (el nombre d’aturats està per sobre dels 5 milions).

Entre els 17’8 milions de treballadors, quasi 3 milions ho són per compte propi, i dels gairebé 15 milions d’assalariats, 11 milions ho són amb contracte indefinit. Els treballadors indefinits, sobre el que se centren la majoria d’accions sindicals, no suposen ni la meitat de les persones actives.

D’altra banda, si consultem el Directori General d’Empreses de l’INE, les dades de 2011 mostren un total de 3’25 milions d’empreses a nivell espanyol, de les quals 1’8 milions no tenen treballadors i 1’3 milions són empreses amb menys de 10 treballadors.

Per als autònoms i els estudiants, el trade-off que adés comentava no existeix, ja que la seua eventual aturada no suposa cap mena de pressió (a empresa o Estat) i fer vaga només significa pèrdues individuals en diners o temps, moltes vegades irrecuperables. En general no sembla massa racional portar a terme una acció reivindicativa si l’únic afectat (i perjudicat) és el propi individu.

Pel què fa als assalariats, gran majoria ho són d’empreses xicotetes (menys de 10 treballadors). Fer vaga en eixe context tampoc té grans efectes sobre la producció i l’escenari patronal vs. treballadors.

En un panorama com l’actual (on a més es preveu a un increment futur de l’autoocupació i una relativa decadència del model d’assalariat tradicional) la vaga serà qualsevol cosa menys general i és una símptoma inequívoc de l’allunyament dels sindicats majoritaris de gran part de la realitat laboral. Quan he exposat aquestos arguments, m’han respost que la vaga no és inútil, però que hi han maneres més efectives de protestar. Per definició, la manca d’efectivitat és senyal de relativa inutilitat. Oposar-se a aquesta reforma i pensar que és millor no fer vaga no és, en absolut, incompatible.

Fotografia: ARA.CAT

6 comentaris

  1. Anonimo escrigué:

    No puedo estar mas en desacuerdo contigo porque, que conclusiones se supone que debemos sacar de tu articulo? Que no hagamos huelga? que rodeemos la moncloa con los brazos disfrazados de hippies? Que nos quejemos desde el sofa de casa? No comparto y no me gustan este tipo de opiniones, que no es incompatible oponerse a la reforma y no hacer vaga? pero en que cabeza cabe eso?

    Hay que protestar, porque el modelo de protesta es basico y util, el problema aqui es que el PP tiene mayoria absoluta y va a hacer lo que le salga de los huevos de todos modos. Lo dire claro, el problema no es que la huelga no funcione, el problema es que rajoy no nos va a hacer ni puñetero caso, bueno perdon, caso nos hara para todo lo que sea sangrarnos con la puta excusa de vivir por encima de nuestras posibilidades, cuando han sido los gobiernos y sus mentiras electorales los que han despilfarrado.

    Asi que por favor, si tan mal te parecen las medidas de la reforma laboral, se coherente y no alientes medidas conservadoras frente a esta. Hay que animar a la gente a que proteste, aunque no lleve una banderita de los sindicatos. Lo importante es que el individuo que esta en el gobierno comprenda que no todos estamos con su politica de igualar las condiciones de nuestro pais con las de china, por la tan mencionada competitividad y recuperacion economica.

    Gracias por publicar mi comentario.

  2. Anonimo escrigué:

    Mecanismo caduco no creo que sea… lo que si parece que no caduca es el poder que da una mayoria absoluta, la accion de la prensa conservadora para desprestigiar la protesta, las presiones de los empresarios a los trabajadores para que no hagan huelga, la intencion de la patronal de modificar la huelga, las continuas publicaciones de encuestas dando por adelantado que la huelga sera un fracaso… eso no caduca y eso no se critica aqui.

    Insisto, en mi opinion, este no es el momento ni el contexto adecuado para exigir cambios en esa direccion, sin embargo si creo que habria que modificar todos aquellos mecanismos que ya estan configurados para mermar los derechos de la ciudadania, empezando por la ley electoral.

    Pido perdon por el tono de mi comentario anterior, quizas deberia haberme expresado de una forma mas correcta, pero estoy bastante implicado en este tema, porque quizas, mi futuro y el de todo el pais dependa de estas protestas masivas.

    Un saludo.

  3. Martí escrigué:

    Ja que intentes discutir, encara que sigui qualitativament, aquest trade-off entre benefici i cost de fer una vaga, crec que per coherència hi hauries d’incloure també el perjudici resultant de no fer-la. Amb força seguretat podem convenir que, per posar un exemple, no mostrar oposició a mesures que retallen els sous i redueixen o anul·len les indemnitzacions per acomiadament facilita que aquestes mesures es repeteixin ben aviat, i de manera més intensa.

    El segon problema que veig en el teu raonament és quan dius que ni autònoms i estudiants (i m’imagino que l’argument el podries estendre a aturats i jubilats) no poden efectuar cap forma de pressió. Això seria així si la vaga es limités a no anar a treballar. Però, evidentment, el fet de no estar treballant (o estudiant, o buscant feina, o el que vingui al cas) permet utilitzar tot aquest temps lliure a altres formes de pressió, com poden ser el bloqueig de vies de comunicació (autopistes, trens, ports…). Em puc imaginar que és per això que amb cada vaga ens trobem aquesta gran campanya de defensa del “dret a la mobilitat” de qui no fa vaga i que intenta desprestigiar qualsevol forma de pressió que intenti anar més enllà del no treballar.

    Com diu l’anònim del comentari d’abans, no crec pas que la vaga sigui un mecanisme caduc. En tot cas es troba a faltar la voluntat d’exercir-lo plenament. Les grans millores en les condicions de treball s’han aconseguit gràcies a vagues que han sabut exercir pressió fins que n’hi ha hagut prou. La qüestió és arribar fins a aquest punt.

  4. Ramon Marrades escrigué:

    l’anònim es respon ell mateix.

    Martí, estic d’actord en moltes de les coses que dius. També hauriem d’incloure a l’anàlisi les pressions per fer vaga. I està clar que no es tracta només d’aturar producció sino també de fer-se notar als carrers, no consumir etc.
    El que em qüestione és la lògica maniquea pròpia d’heurístics, liturgies i dogmes de fe de ‘si no recolzes la vaga estas recolzant la reforma i per extensió els mercats i el mal en general’.

  5. Anonimo escrigué:

    Hola de nuevo, aqui el anonimo de antes. Solo queria decir que estoy de acuerdo con lo que dice el usuario Martí, me parece que su postura es bastante realista. La huelga general no se limita a no trabajar, sino que consiste tambien en protestar, en manifestar la disconformidad con la reforma laboral y otros recortes sociales. Es algo simbolico, y aunque sea triste, cuanta mas gente muestre su desprecio por las medidas que se estan tomando, mayor calado tendra, al menos a priori. Luego veremos a la legion de periodicos de derechas lanzando titulares de que la huelga ha sido un fracaso, para regocijo de los que piensan que España es un pais de vagos, de los que añoran , en definitiva, tiempos pasados.

    Por otro lado, no creo en absoluto que el que no hace huelga esta a favor de la reforma, hasta ahora no me considero tan radical en ese sentido. Pero quizas me contradigo al decir que en estos temas no veo cabida a las medias tintas, de ahi a que me parezca cuanto menos extraño, que uno pueda hacer huelga e ir a manifestarse, cuando esta en contra de la reforma laboral y que finalmente no lo haga porque no esta de acuerdo con el modelo de protesta. Hay que priorizar, primero cambiemos con lo que tenemos lo que nos jode, y cuando lo hayamos conseguido ya cuestionaremos las herramientas con las que nos hacemos oir.

    Un respetuoso saludo a los presentes.

  6. Name escrigué:

    Es la peor basura que he leído desde los inicios de este blog.

Fes un comentari