Traieu les vostres mans brutes de damunt de les enquestes

Chicote

A través dels mitjans, les elits manufacturen les actituds públiques que desitgen. I les enquestes són només una eina en aquest procés de manipulació de l’opinió pública.

Les dues frases que encapçalen aquest article no són meves. Ni noves. Són el resum que el politòleg nordamericà Robert Y. Saphiro fa del nus central de l’obra de Walter Lippmann, escrita als anys 20 del segle passat. Una tesi perillosament vigent en ple 2015. Perquè malgrat les aparences, en aquestes eleccions hi ha hagut poques enquestes durant la precampanya. Menys que de costum (i s’hi troba a faltar especialment la del CEO). Però hi ha el mateix espai mediàtic per omplir, o fins i tot més, que en anteriors convocatòries. Per tant, cal apujar el volum i la distorsió de les dades de què es disposa.

Hi ha discrepàncies significatives que són de tot menys casuals, perquè serveixen per apuntalar relats molt determinats que ara afavoreixen a uns, ara als altres. A Junts pel Sí, per exemple, se li donen de 57 a 70 escons, i C’s oscil·la entre els 15 i els 27. Unes discrepàncies en alguns casos extremes, si no som massa primmirats a l’hora de triar les nostres fonts: a Unió tan aviat se n’hi donen 13 com cap, i a Junts pel Sí n’hi ha que n’hi prediuen només 49. La ciència no pot, ni en la seva pitjor versió, justificar aquest desgavell. I no pot perquè, en alguns casos, no hi ha cap mena de ciència. Però a ulls no entrenats, tot són enquestes. Tant se val si són fetes per empreses més o menys fiables, si les dades són obertes, si són encàrrecs interns dels partits o les han pagades banquers o empresaris. O, fins i tot, si ni tan sols existeixen i són una fabulació interessada.

Quin hauria de ser el propòsit principal (i únic) de les enquestes? Desxifrar l’opinió pública i permetre als gestors públics atendre les expectatives dels electors a qui es deuen. I, de nou, aquesta frase no és meva. Ni nova. És de 1940 i va ser escrita per George Gallup, pioner en l’ús electoral de les enquestes. Però en aquest debat entre Lippman i Gallup que fa 80 anys que dura, sembla que el primer va guanyant. Vist des d’una distància prudencial, les enquestes s’estan fent servir per donar aparença de versemblança a tesis que, en la majoria dels casos, estan establertes d’avançada. Qui pot dubtar d’unes afirmacions tendencioses quan estan recolzades en xifres?

Portadistes, editorialistes i opinadors nostrats s’estan amagant darrere dels números per embarnissar les seves opinions amb els atributs que suposadament tenen les enquestes. Però el que estan aconseguint és contaminar-les amb tots els mals vicis que fa anys que arrosseguen els mitjans. És impossible que els resultats del dia 27 donin la raó a totes les enquestes alhora. De fet, els la treuran a la immensa majoria, i estendran una sensació d’inutilitat que acabarà per convertir-les en una eina inservible que ningú es prendrà seriosament. I, per desgràcia, no tenim res que les pugui substituir.

Olesa de Montserrat, 1979. Politòleg treballant per l’enemic. Molt més fan de politics que de policies*, hi veig tàctiques allà on ens volen fer veure estratègies. Em costa més canviar de tema que d’opinió però, per educació, el primer passa més sovint. Sóc un oxímoron: escolto punk i em poso Nenuco. *Llegir-ho en anglès, en català no sóc fan de cap dels dos. @hooligags

1 comentari

  1. Joan escrigué:

    D’acord, però en altres eleccions he vist encara més distància entre les previsions d’unes enquestes i d’altres, potser m’equivoco perquè no tinc dades, però el resultat fonamental de la majoria d’enquestes publicades és més o menys el mateix: guanya l’independentisme en escons i gairebé en vots. Dit això, fa segles que desconfio de les enquestes publicades (he estudiat estatística en sèrio i he patit estudis de mercat dels d’abans… així que és fàcil veure com es cuina tot el que es publica), però en aquesta ocasió tinc la sensació de que s’està utilitzant la tàctica contrària a l’habitual. Normalment, els mitjans i partits (que són més o menys lo mateix) solen atribuir-se més vots dels que finalment reben (per allò de que el guanyador sól ser més atractiu). No creus que en aquesta ocasió fan el contrari? M’ha passat pel cap que s’està movilitzant el vot de la por a base de publicar tantes enquestes que donen la victòria als independentistes. Vull dir: és una manera de dir-li a l’elector: tot depén de tú, xaval. Si no votes en contra, aquests la lien. De fet, em sembla molt més intel·ligent que lo contrari. Mai he entès les enquestes cuinades per donar-se-les de guanyador abans d’hora perquè penso que favoreix l’abstensió. Si els meus està clar que guanyaran, si el dia de les eleccions fa sol o tinc ressaca, no caldrà fer l’esforç… Aquest cop és al revés: la cosa va pels pèls, així que espavila! Aquesta sospita també la tinc per l’altra banda: ok, guanyem en escons, però necessitem guanyar també en vots… Dit amb un mix d’slògans superyankees: Yes we can, but we need you to win the war. Does it make any sense to you, Mr Foguet?

Fes un comentari