#novullpagar: activisme sobiranista bo, bonic i barat

Crec que queda força clar que tot l’afer #novullpagar posa sobre la taula (de nou, com ja va fer, entre moltes altres, la campanya “Catalunya lliure de peatges”), com a mínim, dos debats, prou diferenciats però, alhora, prou entortolligats: un debat sobre les infraestructures (tan ampli que va des del model viari i de mobilitat que tenim i el que ens cal, com i qui ha de pagar-ho tot plegat…) i un debat diguem-ne sobiranista (el greuge comparatiu a l’hora de pagar peatges entre Espanya i Catalunya, el rescat de les autopistes espanyoles a costa d’allargar les concessions a Catalunya…). Deixant el del model a banda, que ja n’hi ha que el discuteixen millor, parem atenció al segon debat, que paradoxalment, o no, s’ha convertit en el primer.

Només cal llegir els arguments originals del promotor de la iniciativa (on s’accentua el debat sobre el model, tot i les referències als Segadors) i veure com han mutat en els d’aquells que l’han imitat i els d’aquells que han corregut a donar-los suport (i ja de pas, els dels que no) per entendre què ha passat per davant de què. I si donem un cop d’ull a tot plegat, reconeguem-ho, a toro passat, entendrem el perquè de l’èxit indiscutible d’aquesta mobilització sobiranista: perquè és bona, bonica i barata.

  • Bo. És antagonisme, pur i dur. Funciona. Hi ha uns bons i uns dolents. Els bons ara van en cotxe i els dolents són els de sempre. No hi ha banderes que valguin aquesta vegada (tot i les que flamegen a les finestres dels entusiastes que s’adhereixen a la iniciativa), no és una enganxina a la matrícula: és el nacionalisme de sempre, sí, però abundant en el fet que fins i tot els que no ho són també els surt més car ser espanyols a Catalunya. A diferència del debat sobre el model d’infraestructures o mobilitat, és molt fàcil d’explicar i encara més d’entendre. Malgrat que a alguns no els agrada el cop de volant, l’argument econòmic, l’argument del greuge comparatiu, ha incorporat més gent al sobiranisme els últims anys que el nacionalisme comme il faut que havia caracteritzat el moviment durant dècades. Sembla evident que hi ha una força latent que esclata amb una freqüència cada vegada més gran per allà on menys s’espera (no en va, n’hi ha que feia 20 anys que no paguen un sol peatge però no havia tingut cap repercussió), sense direcció, sense control. Tant se val si és no pagant peatges o no posant la bandera espanyola al balcó de l’Ajuntament: la relació Espanya – Catalunya ha pres a l’assalt, com mai fins ara, fins i tot (o potser per això) en temps de crisi, la centralitat del debat polític.
  • Bonic. I si no bonic, prou aparent. Els embussos de trànsit són una part consubstancial del paisatge de Catalunya dels últims anys però mai com ara ho havien estat perquè algú és plantés davant de la barrera i digués que no vol pagar. Una acció senzilla i mínimament coordinada de pocs elements pot tenir uns efectes devastadors sobre la fluïdesa del trànsit. I amb ells i l’altaveu (per no dir-ne pedal de distorsió) de les xarxes socials, especialment twitter i youtube, aconseguir una atenció que sobrevalora, amb molt, la magnitud real de l’acció. Tant que fins i tot els mitjans massius i convencionals se n’han acabat fent ressò, més tard que d’hora, especialment en el cas de TV3 i la resta del Grup Godó, ja em disculparan la sortida de to. La gent que hi participa percep l’abast de la seva acció; potser no els efectes, que de moment n’hi ha hagut més aviat pocs (dels que pretenien els promotors, clar, perquè d’amenaces de sanció i convocatòries de l’oblidat grup de treball de peatges sí que n’hi ha hagut), però visibilitzar el conflicte ja és un incentiu suficient per prendre-hi part activament o recolzar-ho i fer-ne difusió.
  • Barat. No només en el sentit evident de que no pagar és més barat que fer-ho, sinó que la inversió que cal fer per participar-hi és baixa: és molt probable que la població que es mou en transport privat per Catalunya s’entrebanqui amb un o diversos peatges durant el trajecte o que fer un viatge ad hoc per creuar-ne un no suposi allunyar-se gaire de casa. És un activisme que alguns en diuen dèbil, per senzill i accessible, d’oportunitat. I fins i tot amb un component lúdic. A més, a mesura que han avançat els dies, sembla que ha calat la idea que no pagar un peatge difícilment podia tenir conseqüències legals i, amb elles, sancions econòmiques (que podrien tirar enrere els menys convençuts i als oportunistes). Però encara que ara s’imposessin i la participació en la iniciativa caigués en picat, ja seria igual: ja s’ha creuat un punt de no retorn, s’ha visibilitzat el greuge i totes les postures dels actors rellevants ja estan fixades.

Com qualsevol moviment més o menys espontani, encara quan es generalitza, no obeeix a cap estratègia. Ni la té ni la pot tenir, per definició. El seu creixement i evolució són imprevisibles a priori. El problema és quan els uns volen aprofitar-lo a favor de la seva pròpia estratègia (ERC, SI, o altres encaixant-ho a cop de mall, com el PSCC’s, ICV…) o quan pica de morros amb les dels altres. L’objectiu últim de l’acció i dels seus promotors i de tot el que ha vingut al darrera és clar, la independència, per dir-ho ras i curt. És, com apuntava abans, confrontació, maximalisme portat a fins a l’extrem. Tant se val si el damnificat directe de l’acció no n’és el destinatari últim, perquè tot el que queda entremig són danys col·laterals, llaminers, però accessoris: la incomoditat d’un partit i un Govern agafats a contrapeu, el dit acusador que apunta a les molt catalanes Abertis i La Caixa, el paper galdós d’alguns grups de comunicació que han d’escollir entre lectors i anunciants, per dir-ho fi, i el d’analistes i opinadors que han corregut a dir-nos que el #novullpagar és un tret al peu del sobiranisme, un autogol a les aspiracions nacionals de Catalunya, quan tot el que fa, que no és poc, és sumar ciutadans a la causa.

L’altre dia escoltàvem l’enèsima declaració de Convergència afirmant que està pel sobiranisme però que vol fer el camí amb prudència per assegurar-se que el poble català els segueix. A banda que considerar el poble com quelcom monolític em fa venir feredats, crec que és una anàlisi absolutament errònia: el que se’ls escapa, i el #novullpagar n’és l’exemple que fa mil, és que hi ha una part d’aquest poble, dinàmica, ideologitzada i impacient (i, no ens equivoquéssim, molts dels quals voten a CiU), que va uns quants cossos per davant de CDC i el Govern.

I en aquest cas, a diferència del de les banderes, s’han vist obligats a retratar-se i a escollir entre diferents interessos en joc, en un equilibri prou inestable com per posar en perill la seva pretesa –i entesa- representativitat de la majoria social del país. Moviments com el #novullpagar qüestionen obertament la jerarquia entre institucions i societat civil i la imprescindibilitat de les primeres enfront d’una societat civil capaç d’avançar a pesar d’elles.

Fotografia: BLOCS.MESVILAWEB.CAT

Olesa de Montserrat, 1979. Politòleg treballant per l’enemic. Molt més fan de politics que de policies*, hi veig tàctiques allà on ens volen fer veure estratègies. Em costa més canviar de tema que d’opinió però, per educació, el primer passa més sovint. Sóc un oxímoron: escolto punk i em poso Nenuco. *Llegir-ho en anglès, en català no sóc fan de cap dels dos. @hooligags

4 comentaris

  1. jordi Montanyà escrigué:

    Escriure que no hi ha estratègia és, com a mínim, arriscat. En un món mediàtic i de mobilitzacions multiplataforma cada sector té la seva transcendència percentual en el total. Una altra cosa és qui és el que ha dissenyat l’estratègia. I quina és l’estratègia i quina funció té la campanya en el global de l’estratègia. Però potser el secret és que no hi ha secret.

  2. Carles A. Foguet escrigué:

    Clar que hi ha estratègies, i moltes, en joc. El que dic a l’article, segur que no de manera prou clara, és que una acció espontània no pot obeir a una estratègia (tal i com entenc jo l’estratègia). Em temo que el primer #novullpagar no podia ni imaginar la transcendència del que estava fent ni, encara menys, l’evolució que la seva acció seguiria. Al teu parer, quina era la seva estratègia, si és que n’hi havia?

    I quan la mobilització primigènia entra en contacte amb altres actors (més grans, més forts, més visibles) amb interessos i estratègies propis és quan es produeix tot el desgavell al qual assistim aquests dies i que a l’article es pot resseguir somerament seguint els enllaços a les postures dels diferents partits parlamentaris respecte la iniciativa #novullpagar.

    Moltes gràcies pel comentari.

  3. Jordi escrigué:

    I el més important de tot: Ha quedat al descobert (un cop més) les lògies de poder que dominen Catalunya i par del estranger.
    Grups “d’elit” que formen lògies poder i corrupció politico-social i econòmiques, de la ma de banquers, empresaris, corporacions i els polítics de torn (que no son tant de torn pq sempre estan els mateixos). CyU, ppsoe ppc, erc, verds, tots amb grans deutes amb lacaixa (abertis).
    AL LORO! Hi han molts que diuen ser catalans o que van de nacionalistes però no ho son!!! Si no parlessin de catalunya no els escoltaria ningú! només van a per la pela i els importa una merda el país, els votants, la gent i tot plegat, l’unic que volen fer es negoci. Oligarques que porten dècades apoltronats al poder del país e infiltrats en politica fen d’aquest territori un cau de rates, lladres i xorrissos especialitzats en el sector public. Molts diuen que actualment patim una crisi de valors i exactament si patim alguna cosa es una crisis de valors en els polítics. Així que anem per pams i comencem per depurar tota aquesta colla de xucladors, fem una criva, perquè sembla que sigui culpa de madriT que no siguem independents però queda en evidencia que la culpa es d’aquells que diuen ser catalans però no ho son.

  4. jordi Montanyà escrigué:

    Us tinc enllaçats/des a la meva pàgina perquè feu anàlisi lliure de prejudicis. Gràcies a vosaltres. L’acció individual forma part de l’estratègia no és la que la genera. L’acció individual omple peces del trencaclosques.

Fes un comentari