El zugzwang del PSC

Zugzwang

L’article de Lluís Orriols a la seva sèrie publicada a El País dedicat al PSC és, a banda d’un quadre que podria haver pintat Enrique Simonet, la descripció d’un dubte que tenalla el partit dels socialistes d’uns anys ençà i que en condiciona la seva evolució futura. Molt resumidament, en Lluís planteja un dilema del presoner molt cruel en què les opcions per al PSC són prioritzar l’electorat mal anomenat “catalanista” o l’altre (per al qual encara no s’ha trobat cap etiqueta que fes prou fortuna), a risc de, en fer-ho, perdre qui sap si per sempre l’electorat rebutjat. Si enlloc de política parléssim d’escacs, aquesta posició de les fitxes sobre el tauler té un nom: zugzwang, l’expressió que descriu amb precisió una situació del joc en què qualsevol moviment possible és dolent per a qui l’ha de fer, fins al punt de poder-li fer perdre la partida.

Hi haurà qui a aquestes alçades ja no estarà d’acord amb l’article i dirà, i no sense raó, que no hi ha tal dilema perquè el PSC ja ha pres partit i així ho reflecteixen les resolucions dels seus congressos i altres òrgans de govern. El problema és que aquest posicionament o bé no s’ha entès o, quan s’ha entès, no ha esdevingut prou rellevant, electoralment parlant. Que el PSC actuï com si no existissin aquests dos electorats no significa que no existeixin. Hi haurà qui, per altra banda, consideri que el tal dilema existeix però no és de difícil resolució. La resposta més òbvia és que, arribats a aquest punt, el PSC ha de renunciar, amb molt de pesar, als seus electors catalanistes i reconstruir-se sobre els que no ho són. Al cap i a la fi, els segons superen els primers per una proporció de quatre a un.

Déu me’n guard de dir al PSC què ha de fer des de fora del PSC, així que no diré res sobre la primera objecció. Però em veig en cor de fer un parell d’observacions sobre la segona: és la millor resposta possible? I la pèrdua, cas de produir-se, seria tan greu? I fent quatre números (gairebé literalment) i mirant la història electoral del país, també m’atreveixo a respondre-les. I les respostes són “no” i “sí”.

L’any 1999 el PSC, emparant-se darrera de la figura de Pasqual Maragall, acabat d’arribar de Roma, canviava radicalment l’estratègia que havia seguit fins aleshores en les eleccions autonòmiques (que si s’hagués de sintetitzar, n’hi hauria prou amb dir “resignació”). La figura de Maragall els permetia eixamplar el discurs fins a límits desconeguts i convocar electors que fins aleshores els eren aliens i que ara acudien des de gairebé tots els flancs (l’augment de gairebé 400.000 votants no es va aconseguir tot a costa de CiU, que en va perdre només 150.000, la majoria camí de l’abstenció).

No és intenció d’aquest article parlar d’aquella campanya (interessantíssima i complexa), però cal posar l’accent en un fet aparentment menor però que ara és especialment rellevant: fora de Barcelona, el PSC va concórrer en coalició electoral amb ICV. Els estrategs del partit tenien molt clars els efectes mecànics del no-sistema electoral català i la desproporcionalitat de 3 de les 4 circumscripcions (no tant per efecte del malapportionment com per l’efecte variança de la magnitud dels districtes). Comptada la victòria a Barcelona (on el PSC va superar per 5 escons a CiU), calia eixugar la diferència a la resta de províncies on la federació nacionalista gaudia dels rèdits de la proporcionalitat escassa i per a fer-ho es va eliminar la competència per la via de la cooptació. El resultat? Ni tan sols amb aquesta estratègia es va aconseguir atrapar CiU al territori, acabant amb les opcions de superar-la en escons al Parlament, malgrat la victòria en vot popular al conjunt de país.

Molt ha canviat el panorama polític i electoral a Catalunya des d’aleshores. Però hi ha una cosa que segueix igual: el sistema electoral català continua sent igual de proporcional a Barcelona i poc proporcional a la resta de circumscripcions. Això significa que les grans diferències a Barcelona exigeixen improbables distàncies abismals entre uns i altres, mentre que a la resta de províncies els partits guanyadors poden apuntar-se una prima de representació amb una diferència de vots escassa.

Prenent els números amb totes les precaucions (de tant segmentar, en algunes categories hi queden quatre casos comptats), posen negre sobre blanc les intuïcions que segur que tots compartim: els electors, en general, són més catalanistes fora de Barcelona que a Barcelona. També els del PSC. No és arriscat assumir que l’electorat catalanista del PSC es concentra -no per volum absolut, sinó per pes relatiu- en aquestes circumscripcions. L’equació és senzilla de completar.

TaulaCatalanistes

Posicionament a l’eix nacional dels votants del PSC per província, postelectoral del CIS, 2010. Sí, ho sabem, no són grans números. Però tampoc quedaven tants socialistes abans de l’acceleració del “procés”.

La diferència històrica més gran en escons a favor dels socialistes a la circumscripció de Barcelona ha estat “només” de 5 diputats (el 1999, amb 110.000 vots de diferència respecte CiU) i 4 a la convocatòria de 2003 (amb la mateixa diferència de vots). El PSC actual -quan la resposta al dilema s’intueix per la força dels fets però no s’ha explicitat- perd 18 escons respecte CiU sumant Tarragona, Lleida i Girona. I aquest és l’autèntic drama de la disjuntiva a què s’enfronta el PSC: ni el millor escenari històric a la província de Barcelona mobilitzant tot el seu electorat (catalanista i no) serviria per resistir l’escomesa de la resta de formacions arreu del territori si es renuncia a competir-hi. I encara més quan l’escenari apunta a un debilitament del bipartidisme, que serà més visible a les circumscripcions més proporcionals abans que a la resta del país (el suport electoral més o menys homogeni de què gaudeix CiU li permetrà, almenys en aparença, aturar el cop previsible en properes conteses).

Renunciar a l’electorat dit catalanista, amb un pes relatiu més gran al territori que a Barcelona i la seva àrea metropolitana, comporta el risc -per no dir la certesa- de convertir-se en irrellevant en aquestes circumscripcions, havent de pugnar en igualtat de condicions amb la resta de forces per molt pocs escons. I ser irrellevant al territori implica, inexorablement, no poder guanyar mai, en cap cas, unes eleccions autonòmiques a Catalunya.

Pot ser que l’electorat catalanista que encara és fidel al PSC sigui significativament inferior en nombre, però el seu valor és estratègic. Sense ells, una nova victòria (en vots, en escons) a Catalunya ni tan sols apareix a l’horitzó, ja que la seva pèrdua no es compensa amb una recuperació d’igual magnitud de l’electorat no catalanista. Decantar-se per aquests últims és possible, però exigeix un esforç al partit que probablement –i per molts motius– ja no té la capacitat per fer.

La diferència amb el 1999 és que avui el PSC té competència viable a banda i banda del seu posicionament en l’eix nacional. Viable i cada dia més atractiva, com ho proven els transvasaments de votants que ja s’han produït entre el PSC i ERC i ICV-EUiA, per un costat, i C’s per l’altre. Uns anys enrere, el PSC era el líder indiscutible de l’esquerra parlamentària catalana. Actualment, el seu lideratge està discutit, i de quina manera, ja no només en general (ni tan sols és la primera força de l’oposició avui) sinó en cada fracció del seu electorat respecte el sentiment de pertinença (malgrat que, com apuntava Lluís Orriols, encara és la força més votada per l’electorat no catalanista).

La clau no és tant que totes les jugades possibles per al PSC siguin dolentes, sinó que, com el mateix nom de la posició indica (“jugada obligada”, de l’alemany), no existeix l’opció de no jugar. Jugar és perdre. El 2013 és molt diferent a 1999 i 2003. Tant que, aleshores, era possible no moure fitxa i seguir endavant amb la partida amb totes les opcions de victòria intactes. Avui, però, el PSC està obligat a moure fitxa: zugzwang.

Fotografia: ROSAMARIAARTAL.COM

Olesa de Montserrat, 1979. Politòleg treballant per l’enemic. Molt més fan de politics que de policies*, hi veig tàctiques allà on ens volen fer veure estratègies. Em costa més canviar de tema que d’opinió però, per educació, el primer passa més sovint. Sóc un oxímoron: escolto punk i em poso Nenuco. *Llegir-ho en anglès, en català no sóc fan de cap dels dos. @hooligags

5 comentaris

  1. L escrigué:

    Really insightful,especially for a community manager

  2. Marc escrigué:

    Hi ha un discurs que s’està repetint força últimament i es el de l’unificació dels discursos: donada la situació actual, els partits que generen cofinança son aquells que tenen un discurs clar i ferm. No sé fins quin punt la gent del PSC segueix aquesta idea i tampoc tinc massa clar el resultat, però a priori, sembla que la cosa a de seguir baixant com ho ha fet des de la marxa d’en Pasqual Maragall.
    A tot això, recordar que les primaries estan situades en una zona perillosa, on si guanya Navarro no passa res, però si guanya un altre candidat aquest tindrà problemes per donar-se a conèixer (imagino que la idea es que es impossible que existeixi un candidat que li faci ombra a en Pere però, que passaria si s’arribés a un mal resultat o a un empat tècnic?).
    En gran mesura mirar el PSC es igual d’apassionant que mirar com xoquen dos trens que duen direccions contraries. Potser no haurem de mirar, ni gaudir, però…

  3. Leuthen escrigué:

    El artículo me parece un tanto extraño. Carles, cuando dices que el abandono del electorado catalanista no es la mejor respuesta posible por parte del PSC a su situción actual contestas que no. Eso implica que crees que hay mejores respuestas. Sin embargo en lo que resta del artículo no consigo ver cuáles crees que serían esas otras respuestas. Porque el hecho de que el electorado catalanista sea “estratégico” para el PSC, creo que viene implícito en el “amb molt pesar” con el que lo abandona/abandonaría (por cierto, el electorado del PSC en Tarragona era más españolista incluso que el de Barcelona).

    El hecho es que la situación actual va obligando a posicionarse nítidamente en el eje nacional. Y la posición gira en torno a:

    – referendum de secesión, si o no
    – necesidad de autorización por el Estado si o no
    – independencia si o no

    Creo que la aparente excepción de ICV-EU se debe a que da un si por respuesta a las dos primeras preguntas, y su electorado está de acuerdo en mantenerse unido por el eje ideológico aunque no respondan todos lo mismo a la tercera.

    Para el PSC la respuesta a la independencia está fuera de cuestión. Tiene que ser un no, porque las pérdidas de electorado por un si serían totalmente catastróficas (más todavía). El PSC no puede ser ERC.

    Así pues, cabe jugar con la autorización del Estado. El PSC podría posicionarse en que se debe hacer un referendum aunque sea sin autorización. Lo que pasa es que no tengo claro que eso no les produzca más pérdidas en su electorado españolista que ganancias en el catalanista.

    De todas formas, todo lo anterior no me parece lo más importante. Lo más importante, creo, es que para el PSC el electorado autonómico no debe ser la primera preocupación. La preocupación fundamental para el PSC debe ser el electorado municipal; el mantenimiento, o la minimización de las pérdidas de su poder municipal. Y ahí los catalanistas del PSC no tienen ese valor “estratégico”. Si es necesario sacrificar Lleida para mantener Hospitalet, para el PSC es rentable hacerlo. Porque no se trata sólo de Hospitalet, hay mucho más peso en ese lado de la balanza.

    • Carles A. Foguet escrigué:

      Admito que pueda parecer extraño porque introduce una variable (los efectos mecánicos del sistema electoral) que no se había tenido en cuenta hasta ahora en el debate o que había quedado sepultada bajo toneladas de ruido. Y en estos términos, la clave está en el título: zugzwang. No es que haya una alternativa mejor que otra: es que las dos son muy malas.
      Como apuntaba Pepe Fernández Albertos en twitter, al PSC le corresponde hacer un cálculo de la elasticidad de la relación catalanismo – votos y encontrar un punto de equilibrio.
      Para terminar, lo que apuntas al final es cierto: la lógica municipal es más impermeable a este debate. Pero conformarse con sus bastiones metropolitanos les condena a la irrelevancia a medio plazo (en Catalunya y en España), porque se me antoja difícil ejercer ningún tipo de contrapeso sólo desde ahí. Me parecería (poco) pan para hoy y (mucha) hambre para mañana. Pero como me recordaban Oriol Bartomeus y Pau Marí-Klose ayer, parece que el artículo esté redactado como si el PSC pudiera volver a ganar cuando, seguramente, el partido está inmerso en la lógica de la pura supervivencia.
      Como siempre, gracias por el comentario.

      • Leuthen escrigué:

        Estoy de acuerdo con lo que te decían Oriol Bartomeus y Pau Marí-Klose. Y es desde la lógica de la supervivencia desde donde creo que resulta más claro que la prioridad del PSC debe ser lo municipal.

        Y también concuerdo en que parece que el artículo esté redactado como si el PSC pudiera trabajar en términos de vencer en unas elecciónes.

Fes un comentari