Més que un cicle, un cicló (i 13 reflexions més sobre les eleccions municipals)

Colau

1. Més que un cicle, un cicló

El que ha passat en aquestes eleccions s’explica sobretot per la tendència del cicle electoral, matisada en altres municipis per la posició de les forces (si tenen l’alcaldia i, òbviament, si presenten candidatura). En general es reprodueix el que ja havíem observat a les autonòmiques de 2012 i les europees de 2014: augment de la participació i transvasament de suport dels partits que tradicionalment han dominat l’escenari (barceloní, català i espanyol) cap a les forces perifèriques del sistema, o a noves forces. La persistència del cicle en aquestes eleccions fa suposar que es mantindrà a les properes convocatòries, ja sigui les obligades (generals) o les simplement anunciades (autonòmiques).

2. Dos sorpassos i mig

El resultat a Barcelona mostra que el transvasament de vot dels partits “tradicionals” als “nous” és de tal magnitud que és capaç de trastocar els equilibris entre aquests, de manera que els que estaven per sota passen a estar al damunt i a l’inrevés. Això passa tant per al duo PP-C’s com per a PSC-BeC. No és nou, és un capítol més d’una tendència que s’ha vingut observant des de fa pràcticament deu anys i que ara arriba al punt del sorpasso.

Aquesta tendència també es produeix en l’espai del nacionalisme català, tot i que no arriba al punt de trastocar els equilibris entre les forces (CiU encara es manté com a partit més votat). Ara bé, la tendència existeix: en aquestes municipals CiU ha capturat el 55% de tot el vot a les llistes nacionalistes, quan fa quatre anys en va obtenir el 77%.

3. El vot útil canvia de bàndol

El sorpasso de BeC sobre el PSC es deu en part al canvi de posicions previ a les eleccions. Totes les enquestes realitzades aquest any situaven BeC molt per damunt dels socialistes, el que atorgava als de Colau el rol de contrincant principal de CiU. Aquest rol ha estat determinant en el resultat de BeC, ja que l’ha nodrit d’un vot que es decidia en funció de quina opció tenia més possibilitats d’obtenir l’alcaldia, i aquí Colau li passava la mà per la cara a Collboni, de la mateixa manera que en convocatòries anteriors eren els socialistes els que s’enduien el vot estratègic de l’esquerra que es podria haver decantat per ICV.

Les tornes han canviat i de quina manera: en el tram final de la campanya era el candidat del PSC el que clamava contra el “vot útil”, mentre que Colau reclamava tot el suport possible per fer fora Trias. El món al revés.

4. Les “andorranes” fan guanyar Colau

El paper de les enquestes ha estat cabdal en aquestes eleccions, ja que han ajudat com mai l’elector a fer-se una idea d’un escenari a priori indesxifrable. Les enquestes han creat la realitat més que en cap convocatòria anterior, possiblement perquè mai abans la incertesa havia estat tan gran. En un panorama tan insegur, la “cientificitat” dels vaticinis demoscòpics (més arriscats que mai) els ha donat el plus necessari per confeccionar l’escenari i fer de guia a un elector que no sabia quin terreny trepitjava.

Així, la persistència dels sondeigs han afermat en l’electorat les probabilitats de les diferents candidatures: PP i PSC anaven a la baixa i no tenien res a fer, BeC, C’s i les CUP creixien, mentre CiU es mantenia en un primer lloc precari i ERC creixia sense possibilitats d’atrapar els primers.

No crec inversemblant pressuposar que l’última estirada del vot a Colau, la que li dóna finalment la victòria, està construïda en part per les enquestes, i sobretot per la sèrie “andorrana” publicada fins l’últim dia. És com allò de l’ou i la gallina: què va ser primer? Les enquestes van registrar l’augment del vot a BeC? O aquest augment es va produir com a reacció del que deien les enquestes? Possiblement totes dues coses alhora. L’escenari mostrat per les enquestes va afavorir la dinàmica positiva a favor de BeC en els últims dies, no només perquè van convèncer un segment de vot indecís que era possible desallotjar CiU de l’alcaldia, sinó perquè van insuflar ànims als activistes de BeC per treballar fins l’últim moment.

5. Trias es fa un autogol

Tampoc crec que sigui inversemblant defensar que l’escenari de polarització entre Trias i Colau era una aposta dels estrategs de CiU. En principi, la idea no sembla dolenta: dibuixar una pugna entre Trias i una rival pintada com a extremista, de manera que s’elimina de l’equació la possible competència del PSC i s’intenta generar una dinàmica de concentració del vot moderat, que es considera àmpliament majoritari a la ciutat, a l’entorn de Trias.

És un moviment que recorda l’intentat per Mas a les autonòmiques de 2012, amb resultats poc reeixits. I el mateix li ha passat a Trias, que enlloc de generar una dinàmica de refugi del vot moderat, ha creat un moviment de suport a Colau per part d’una majoria d’electors, moguts per la possibilitat de fer-la alcaldessa (o simplement per les ganes de fer fora l’alcalde). Ara que tot ha passat és fàcil de dir-ho, però sembla clar que a CiU li hagués valgut més donar una mica de peixet a Collboni i dividir el vot de l’esquerra.

6. Collboni li fa la feina a Colau

El candidat socialista ha centrat la seva campanya en criticar la gestió de Trias i CiU a l’ajuntament, el que molt possiblement hagi ajudat a consolidar en una part important de l’electorat la idea que era necessari un canvi a l’alcaldia. El problema per a Collboni és que les enquestes l’havien eliminat d’entrada de la lluita per ser alcalde, de manera que al final tot el seu esforç se l’ha acabat enduent Colau, que era percebuda com l’única challenger de Trias.

És molt possible que la bona campanya de Collboni, combinada amb els pronòstics demoscòpics, hagin acabat conduint cap a BeC una part (potser decisiva) de vot proper al PSC convençut que calia fer fora Trias de l’alcaldia (i que aixònomés ho podia fer Colau).

7. No em gestionis, il·lusiona’m

Aquestes eleccions (com les europees de fa un any, i fins i tot les autonòmiques de 2012) han demostrat que una part important de l’electorat està disposat a jugar-se-la. Entre les ofertes que li prometen seguretat i bona gestió i les que li ofereixen il·lusió i incertesa, opten clarament per les segones. L’electorat vol que l’il·lusionin, que li pintin un horitzó, independentment dels dubtes sobre com s’hi arribarà o sobre les capacitats del personal per fer-ho possible. Les opcions noves han guanyat la batalla de la il·lusió als partits que prometen un futur previsible. El vot de la por no ha funcionat per a bona part de l’electorat. Davant del savi per conèixer i el boig conegut, aquestes eleccions demostren que la majoria prefereix el savi, malgrat que al final pugui resultar boig. Sembla evident que el sentiment d’afartament de la vella classe política és més profund i més extens del que molts pensaven. Ho demostra la victòria de Colau (com també ho demostra l’èxit de l’aposta independentista). La il·lusió és un valor que cotitza a l’alça al mercat electoral i l’elector sembla tenir menys por a la incertesa que a seguir igual. Apunteu-vos-ho.

8. El candidat importa… a alguns

Sempre diem que les eleccions municipals van de persones, que el candidat té molta importància i que l’elector es fixa més en ell que en les sigles o les propostes. Aixòha explicat durant anys els diferencials de suport entre les eleccions municipals i les altres. I és cert… però no per a tothom. Ho demostra l’èxit de C’s i les CUP en aquestes eleccions a Barcelona, perquè és evident que els cinc i tres regidors respectius no surten de la tirada de les caps de llista. Ni Lecha ni Mejías tenien la notorietat necessària per arrossegar el vot que han aconseguit les seves candidatures. El seu és clarament un vot “de marca”, esperonat per un escenari que ha primat l’expressió genuïna del vot, sobretot per aquelles opcions que veien per primer cop la possibilitat d’accedir al consistori.

9. ERC supera la síndrome post 9N

Els republicans es presentaven a les eleccions de capa caiguda després de viure un any (el 2014) esclatant. Paradoxalment, la celebració de la consulta del 9N havia marcat l’inici d’un afebliment continuat a les enquestes, que havia deixat CiU en una còmoda primera posició a les eleccions autonòmiques, inèdita des de la convocatòria de 2012. Els pronòstics per a ERC en aquestes municipals, doncs, eren dolents, ja que se suposava que la tendència baixa es mantindria (tot i que obtindrien millors resultats que els de 2011, una convocatòria celebrada enmig de la penúltima crisi d’identitat d’ERC).

Sorprenentment, els republicans ha obtingut uns magnífics resultats, més meritoris encara si tenim en compte que les CUP, competidores en el camp de l’esquerra independentista, també els han tingut bons. Possiblement l’augment del vot a ERC ha evitat un millor resultat per a CiU, i qui sap si l’hi ha pres una victòria que tocava amb els dits.

10. Les CUP baixen a la ciutat

Un dels aspectes més interessants d’aquestes eleccions ha estat la penetració de partits en àmbits on mai no havien tingut gran predicament. El cas més flagrant és el de les CUP, que per primer cop presenten llistes a ciutats del cinturó metropolità, amb un èxit important: 25.000 vots a municipis com Santa Coloma de Gramenet, Ripollet, Cerdanyola del Vallès, Rubí, Barberà del Vallès, Badia del Vallès, Esplugues de Llobregat i Montcada i Reixac. El vot a les CUP s’ha fet més urbà i més metropolità en aquestes eleccions. Si el 2011 el vot a les ciutats de més de cinquanta mil electors representava només el 29% de tot el vot a les CUP, ara n’és el 41%.

11. La Catalunya “rota”?

El fenomen de les CUP posa en dubte un dels estereotips sorgits d’aquesta convocatòria: la idea que les eleccions han dibuixat una Catalunya escindida entre una muntanya on només hi ha vot als nacionalistes i un litoral d’electors de classes populars castellanoparlants i que voten forces “unionistes”. És una tesi interessada, a més de simplista i poc original (fa un segle que s’arrossega pels diaris) però que ha fet furor en alguns àmbits. Científicament trontolla, ja que precisament aquestes eleccions posen de manifest la barreja d’opcions en el territori, com demostra la major pluralitat (des del punt de vista “identitari”) dels resultats als municipis metropolitans. La pluralitat a la Catalunya interior és més difícil, perquè els municipis són de dimensions més petites i perquè no tots els partits hi presenten llistes. Ara bé, espereu a les autonòmiques i veureu com C’s hi aconsegueix penetrar.

12. La nova frontera: CiU-C’s

I potser no caldrà esperar gaire per comprovar la capacitat de penetració de C’s en espais que fins ara li eren vedats, perquè l’anàlisi del vot per seccions dóna una certa idea (mai segura, ja sabeu allò de la malvada fal·làcia ecològica) que hi hauria hagut un transvasament de vot entre CiU i C’s en algunes àrees benestants de la ciutat. Això lliga amb les últimes enquestes, que mostren un creixent transvasament de suport dels nacionalistes a C’s a les eleccions autonòmiques (que l’últim sondeig de La Vanguardia xifrava en més de vuitanta mil). Dóna la sensació que aquesta nova frontera s’ha expressat de manera tímida en aquestes municipals, però podria agafar embranzida en unes autonòmiques basades en la polarització “identitària”.

13. BeC: el vot multidimensional

Té gràcia de tota manera que s’agiti l’espantall de la Catalunya esquinçada precisament en el moment que a Barcelona guanya una opció de difícil classificació en termes nacionals. Si alguna cosa ens diu aquesta convocatòria és que el vot català és multidimensional, ho ha estat sempre i possiblement ho seguirà sent en el futur. La Catalunya política no és pot explicar en una sola dimensió, per molt que s’hi entestin separatistes, separadors i profetes del monotema. Hi ha electors que han decidit el seu vot en funció del debat independentista, òbviament, però no han estat els únics, i possiblement no han estat els més. Com a qualsevol altra elecció, el resultat final és el producte de milers de tries individuals basades en multitud d’elements. Intentat reduir aquesta diversitat a un sol aspecte és senzillament fer trampa.

14. “Dime de que presumes…” (o la força del procés)

Tanmateix, aquestes eleccions tenen impacte sobre l’escenari polític més enllà dels municipis i des de la nit electoral s’estan fent càbales sobre la salut del procés independentista i les eleccions anunciades pel 27 de setembre. Els que donen suport a l’avançament electoral no han perdut temps en proclamar que aquesta convocatòria aferma la majoria electoral sobiranista, però la vehemència amb la que s’expressen fa sospitar.

En qualsevol cas, i tenint en compte que és difícil traslladar els resultats d’unes eleccions a unes altres (no tots els partits es presenten a tot arreu, i hi ha raons de vot de tipus local), el que han posat de manifest les municipals és la pluralitat creixent en bloc sobiranista, el que obligarà a replantejar certs aspectes del “procés”. Per començar, serà necessària la incorporació de les CUP al full de ruta pactat a duo entre CDC i ERC si es vol que la cosa avanci (les CUP han demostrat que ja no són la mascota que es pot abandonar impunement a la benzinera), i molt probablement caldrà temptejar el món Podemos, per molts escarafalls que en facin alguns portaveus sobiranistes. I finalment, caldrà valorar si paga la pena un avançament electoral de resultat incert per a qui té la potestat de dissoldre el Parlament (el fantasma del 2012 torna a palanar sobre el Palau).

Fotografia: ELPERIODICO.COM

Barcelona, 1971. D’Horta, com Manuel Valls. Un dia us llevareu i descobrireu horroritzats que hem conquerit el món. Sóc la demostració viva de les tesis de Pavlov: digueu “enquesta” i em veureu salivar. Tinc el “jo ja ho deia” sempre a flor de llavi, però és que el temps té la mania de donar-me la raó. @obartomeus

3 comentaris

  1. Joan escrigué:

    Bon article, estic bastant d’acord amb tot plegat, especialment en el punt número 7 que automàticament m’ha fet pensar en Johnny Guitar: mienteme, dime que me quieres… L’electorat és cert que prefereix illusió, encara que sigui mentida. Però si aquest és el motor del canvi es tracta d’un argument irracional: tots preferim un “yes we can” a un “yes we must”… Això no és exclusiu dels girs a l’esquerra. El PP va guanyar les darreres generals prometent baixar impostos (illusió) i els va faltar temps per pujar-los (obligació).
    A vegades em pregunto si no són només els cicles els que marquen el ritme de la política. Si la gent respòn a la illusió, sempre preferirà l’altre, com els homes que es casen abans d’hora… Després es busquen (o no poden evitar trobar-se amb) una querida i, quan es cansen de la novetat, tornen a casa encara que sigui amb la cua entre cames.
    Tinc la sensació que l’electorat català i espanyol és poc estratègic i respon més a la contra que a favor, com tots els éssers apassionats. Bon part del vot del BeC ha estat contra els partits de sempre, no contra CiU (i la prova és que no ha criticat el gran argument actual de CiU: el procès; de fet, el seu aliat natural, Ada dixit, és ERC), i hauria estat igual contra el PSC (estant al poder) perquè tots dos són partits de sempre. De fet, l’independentisme de CiU ha fet que el cicló no fos un tsunami, potser “contra” el PSC al poder (un Hereu, un Clos…) encara haria tret més vots el BeC.
    El sí és cert és que l’electorat està essent més atrevit (abans el canvi era un altre partit dels de sempre), ara el canvi és un partit nou, at least! Però un altre cop, els amants són atrevits i estan disposats a qualsevol cosa per una mica més d’amor, encara que sigui mentida.

  2. Oriol escrigué:

    Totalment d’acord. Però deixa’m matissar alguna cosa. En el vot a BeC em sembla que hi ha una mica de tot: hi ha els il•lusionats, els convençuts, els votants a la contra, i fins i tot els que volien que Colau tingués un bon resultat però no pensaven fer-la alcaldessa…
    I pel que fa a les raons de vot, em sembla que som davant un canvi estructural que té a veure amb el relleu generacional i els patrons de conducta de les noves generacions, que són significativament diferents de les velles: l’estabilitat ha donat pas al canvi com a guia de comportament, la rapidesa a substituït la pausa, la immediatesa al procés… Crec que alguna cosa d’aquestes hi ha en allò que anomenem “volatilitat”, que no seria si no la translació a l’arena electoral del que ja és el patró “normal” de comportament a l’arena social.

  3. Pau escrigué:

    És difícil està en desacord amb l’anàlisi, quasi tant com té de tradicional i inútil. L’Oriol Bartomeus s’oblidat o no ha sabut fer l’anàlisi de la nova generació de votants que ell mateix reclama, ni de les il·lusions com ell mateix reclamava en l’anàlisi de les eleccions anteriors. Ni tampoc de la dels pares d’aquesta nova generació, que és la meva i que també en tenim. El que és més trist és que tampoc ni les ensumen ni Collboni (bon candidat tradicional) ni cap dels seus seguidors en la llista. Profundament trist, per veure de que els líders dels socialistes catalans estan secs en la lluita per la llibertat i igualtat. Però la torxa continua, no se on, però continua.

Fes un comentari