Resiliència urbana i crisi econòmica (part 1)

 

Urbanistes, filòsofs i científics socials tenen clar que múltiples variables, quantitatives i qualitatives, influeixen en la qualitat de vida. Però nosaltres, els economistes, continuem parlant del creixement econòmic com el quid de la qüestió, quan la riquesa afectiva, perceptiva i percebuda, va molt més enllà d’això.

Els espais i les persones que ens envolten tenen una influència decisiva en el nostre estat d’ànim, la manera com aquests espais dialoguen amb nosaltres i les estructures sensorials de les relacions socials determinen la calidesa d’una ciutat. Però aquesta calidesa no és exògena, sinó que és fruit d’unes determinades decisions individuals i col·lectives.

És en aquest últim camp en què l’economia té coses decisives a aportar. Les ciutats no són ens biològics de creixement autònom sinó que hi ha guies i patrons, principalment polítics, que les fan ser com són. La ciència econòmica, amb les seves limitacions, té i pot proporcionar un millor coneixement de les ciutats, de les variables que fan que aquestes tinguen èxit o no, i en la definició mateixa de l’èxit.

“L’obsessió” dels economistes pel creixement econòmic no és trivial i ha estat durant segles una aproximació molt útil a la millora de la qualitat de vida. La correlació entre producció econòmica i altres variables com l’esperança de vida ha estat gairebé perfecta, l’establiment d’altres índexs perfeccionats (l’índex de desenvolupament humà del PNUD és el més conegut), és una iniciativa lloable, però la facilitat de càlcul del PIB i la disponibilitat de dades comparables fan que no perdi utilitat.

Les ciutats que creixen generen recursos suficients per finançar polítiques públiques, però alhora, les bones polítiques públiques contribueixen al creixement. Deixant de banda les possibles diferències en els sistemes fiscals, a més nivell de renda, majors seran els ingressos fiscals de l’administració i major serà el seu radi d’acció. La crisi econòmica que encara estem capejant ha causat un petit tsunami a les vores del pensament econòmic ortodox. És possible que estiguem iniciant un període de creixent incertesa en què les ciutats s’hagin d’adaptar contínuament a canvis en els sistemes econòmics, on no puguem tornar a veure els nivells passats de creixement, basats en l’obsolescència planificada dels productes massius i l’extracció de recursos naturals. En aquest sentit, la resiliència és un terme que sembla adequat per definir l’èxit econòmic. En enginyeria és la capacitat d’un sistema d’absorbir un impacte sense alterar les seves característiques. En economia, la capacitat d’absorbir aquests xocs (entesos com dirupcions exògenes) es defineix en quatre variables: resistència, recuperació, reorientació i renovació (Martin, 2010).

Resistència és el grau de sensibilitat davant la crisi, recuperació mesura el grau de retorn a l’estat original, renovació mostra si les dinàmiques de creixement han canviat i reorientació fa als canvis en els atributs econòmics de les ciutat causats per les crisis (estructura productiva , mercat de treball, administració pública etc.).

Han estat les ciutats que havien experimentat un major creixement econòmic les més resilients a la crisi econòmica? La resposta no és concloent. En el cas espanyol al creixement protagonitzat per les ciutats del sud-est es va deure a la hiper-especialització en alguns sectors, com la construcció i el turisme, que les van fer molt més vulnerables a la crisi financera i immobiliària espanyola, altres ciutats van créixer igual amb una economia més diversificada, basada en el coneixement i amb un pes encara significatiu de la indústria, aquestes ciutats van patir menys la crisi.

Fotografia: Carolina Góngora (Cadena Ser)

No hi ha comentaris

Sigues el primer en fer un comentari.

Fes un comentari