Amb l’aigua al coll: resultats electorals i expectatives

Collboni

Si alguna cosa bona van tenir les eleccions municipals de fa una setmana, independentment del partit que votés cadascú, és que ens van estalviar, almenys en part, la vergonya d’haver d’aguantar els diferents partits celebrant la seva victòria. Com que això no és la molt liberal Amèrica i les eleccions no són un joc de suma zero (si un guanya, l’altre perd), a la molt socialdemòcrata Europa continental tothom té dret a reclamar les seves petites o grans victòries sempre que s’assoleixin els objectius marcats (no necessàriament a priori ni necessàriament verbalitzats -en la primera part d’aquest article l’Àstrid Barrio us dóna un catàleg de les diferents estratègies a què s’acostuma a recórrer-). Però els resultats del diumenge passat van suposar un terratrèmol tan gros a tots els nivells que van ser pocs els que es van gosar a reivindicar-se com a guanyadors indiscutibles d’alguna cosa.

Com bé apunta l’Àstrid, després de la batalla electoral, ve una batalla, no menys cruenta, per la interpretació dels resultats. Una lluita encarnissada a través, sobretot, dels mitjans de comunicació de masses per fixar el relat de les eleccions, una vegada esvaïts els últims reflexos dels gràfics de formatge i quan ja impera la confusió sobre els números exactes. Però aquesta batalla, en realitat, ha començat molt abans. Abans fins i tot de les eleccions mateixes. Els que no són conscients de que hi estan combatent estan condemnats a quedar a mercè dels que no només ho saben sinó que pretenen fixar marcs d’interpretació que els siguin favorables.

La situació, però, va tenir molt de casual en aquest cas: el centralisme endèmic de Catalunya va concentrar totes les compareixences a Barcelona, i els alcaldables a la ciutat feien de teloners dels sancristos grossos que, minuts després, farien la valoració dels resultats al conjunt del país. Amb quin ànim havien de sortir Artur Mas i Miquel Iceta, líders de la primera i segona força, a celebrar res amb els resultats dels seus partits a la ciutat de Barcelona encara de cos present? CiU acabava de perdre per un grapat de vots una alcaldia que li havia costat més de trenta anys conquerir. El PSC, al seu torn, queia en la irrellevància de ser la cinquena força en una ciutat que havia governat durant mes de trenta anys. Qui s’atreviria, amb aquestes credencials, a reclamar-se vencedor?

Mas ho va intentar. Amb tot el convenciment de què va ser capaç, repetia que era només la segona vegada que CiU s’imposava en vots en unes municipals, després de les eleccions de 1979, i que havien remuntat de la derrota a mans d’ERC en les recents eleccions europees. I no era mentida. Però ningú no se’l va creure. De la mateixa manera, Iceta no podia treure’s del damunt una sensació de fracàs provocada per un candidat que havia dit dies abans que es veia d’alcalde i que qüestionava els resultats de les enquestes perquè “els indecisos estan decidint socialista”, i va haver de conformar-se amb dir que el PSC “resistia bé”, perquè ningú hagués entès que digués una altra cosa. La lectura dels resultats de Barcelona condicionava el ventall de lectures possibles dels resultats de Catalunya. I no parlo en termes polítics, ara.

Aquest és, de fet, el consol de Mas i Iceta: no va ser culpa seva, sinó de qui se’ls escoltava, que no podia creure-se’ls. Els cervells de l’audiència estaven incapacitats per acceptar un discurs triomfalista. Científicament incapacitats. Per què? Per gràcia del que es coneix com “efecte d’ancoratge”. No, no és una de tantes metàfores marineres que abunden a la política catalana, sinó un dels més notoris fenòmens que qüestionen de manera frontal la racionalitat completa del nostre cervell, un mite que hem donat per descomptat però que, poc a poc, la ciència va desmuntant. No som tan llestos com pensàvem, al cap i a la fi.

Podem pensar que som bons (i lliures!) atribuint valor a les coses, tant que ens atrevim fins i tot a racionalitzar a posteriori els arguments que ens han conduït fins aquell judici. Però el problema és que no hi ha tal procés: una referència inicial més o menys aleatòria condiciona el nostre judici fins al punt de constrenyir-nos fins a l’extrem els marges de la nostra interpretació (tot el que podem fer són ajustaments, però l’evidència suggereix que són sempre insuficients).

Com tantes altres coses, aquest efecte el van observar per primera vegada Tversky i Kahneman l’any 74: preguntaven a un grup d’estudiants quin percentatge de països africans eren membres de les Nacions Unides, però abans de deixar-los respondre els feien girar una ruleta amb números entre l’1 i el 100 que estava trucada per caure sempre al 10 o al 65. El resultat? Sorprenent: els que van caure en el 10 deien, de mitjana, un 25%, mentre que els que havien caigut al 65, un 45%. 20 punts de diferència explicats únicament per un número determinat “per atzar”, l’àncora. Cap estudiant sabia del cert la resposta i, en conseqüència, havien d’endevinar-la. Aquella ruleta, però, els donava un element concret a partir del qual posar-se a treballar, encara que no se n’adonessin o que no volguessin admetre-ho.

Incomptables experiments posteriors han confirmat la troballa de l’efecte d’ancoratge (en Jose Rodríguez en va fer un de molt interessant aplicat a la predicció electoral). I a aquestes alçades de l’article, tots haureu d’admetre haver-lo patit alguna vegada (i dic patit perquè, normalment, juga en contra de la majoria), perquè hi estem sempre exposats. Penseu-hi deu segons el proper cop que aneu de rebaixes, que contracteu una oferta de telefonia mòbil o que us subscriviu a una revista (com en el famós experiment de Dan Ariely).

Els punts de referència són tan útils i potents que, si no existeixen, els hem d’inventar. Hi ha molts entorns en què no tenim cap barana on agafar-nos, alguns de tan rellevants com molts béns públics. Com els ecosistemes naturals, per exemple. Per què hauríem de conservar l’entorn natural? Tots sabem que ens convé, però quant ens convé? Alguns dels beneficis que ens ofereix la natura són contradictoris entre sí: com podem avaluar els trade-off que impliquen? Atès que aquests béns estan exclosos majoritàriament dels mercats, com podem incorporar-los a un model econòmic? Exactament: atribuint un valor inicial. El problema ve quan aquest valor es converteix en més important que no pas el procés per definir-lo: en un article clàssic en economia de títol molt suggeridor (“Is some number better than no number?”) Diamond i Hausman critiquen els diferents mètodes que s’han fet servir per fixar aquestes xifres ja que, segons ells, no capturen correctament el valor dels béns que avaluen. Però, com diuen en aquest blog parafrasejant a Churchill: l’aproximació econòmica és dolenta, però no n’hi ha cap de millor. Dit d’una altra manera: sembla que algun número és millor que cap número.

La gràcia de tot plegat però és que, en política, sí que hi ha un gran ventall de “punts de referència” i són reals i precisos: vots, escons, enquestes, els de l’anterior convocatòria, els històrics, una mitjana. Però no es fixen per atzar, sinó que l’elecció és discrecional en funció dels interessos de quin en faci la tria (ja siguin polítics, partits, mitjans o grups d’interès), perquè la majoria dels votants no tenen presents aquests números fins que algú no els els recorda (és a dir, a efectes pràctics, és com si fossin fruit de l’atzar, com els estudiants en l’experiment del 74).

Amb tot això en ment, Collboni i els seus estaven, durant la campanya, davant d’un dilema amb molt mala solució: ser sincers i fixar un punt de referència baix d’acord amb els senyals que rebia constantment el seu electorat, però arriscant-se a desmobilitzar-lo, o fer un exercici de whishful thinking i alimentar unes expectatives irreals, confiant insuflar prou optimisme entre els seus per poder-les materialitzar. En el primer cas, l’honestedat podia penalitzar els seus objectius electorals, i un punt de referència massa baix podia convertir-se en qüestió de dies en una profecia autocomplerta. En el segon, unes expectatives massa inflades augmentarien la sensació de fracàs cas de no assolir-les. Collboni va pecar d’excés d’optimisme i va acabar amb l’aigua al coll. Iceta, murri com sempre, va tirar pel camí del mig i va dir que les enquestes li importaven un rave.

Saber gestionar les expectatives, en política, no és un tema menor. I no només en període electoral: la gestió pública s’hi veu exposada permanentment, ja que el judici que els electors fem dels nostres governants ho és, en la majoria dels casos, a partir de l’expectació que ells mateixos ens han generat (en els seus programes electorals, a través de les seves declaracions públiques o de les iniciatives legislatives). Rebaixar el rendiment esperat protegeix d’un eventual fracàs i permet beneficiar-se de l’èxit, per moderat que sigui (no us heu preguntat mai per què es filtren dades de lleugerament més altes que les reals dies abans de que es facin públiques les oficials? Feu-ho). Però com que l’arena política és competitiva, el fenomen es torna encara més complex en entrar en contacte amb les expectatives que són capaços de generar la resta de contendents, donant els incentius necessaris per a una hiperinflació de promeses que mai no podran ser satisfetes. El realisme, en aquest escenari, penalitza de manera immediata, però l’excés d’optimisme, a mig i llarg termini, també. Hi ha algun punt d’equilibri òptim entre un extrem i l’altre? Malauradament, no. Però Lindstädt i Staton van desenvolupar un model complex per decidir quan cal utilitzar una estratègia o una altra.

Mentrestant, a la Fabra i Coats, Ada Colau i els seus estaven exultants. Ho havien apostat tot a guanyar Barcelona i van guanyar-la. Ells pensaven que estaven celebrant una victòria històrica a la capital però, en realitat, la satisfacció que sentien era l’efecte dels seus cervells segregant dopamina a dojo perquè els fets havien superat, amb escreix, les seves expectatives.

Nota: Aquest article desenvolupa una idea original de la Berta per a un article de l’any 2012 que mai va ser publicat (per culpa meva).

Fotografia: ARA.CAT

Olesa de Montserrat, 1979. Politòleg treballant per l’enemic. Molt més fan de politics que de policies*, hi veig tàctiques allà on ens volen fer veure estratègies. Em costa més canviar de tema que d’opinió però, per educació, el primer passa més sovint. Sóc un oxímoron: escolto punk i em poso Nenuco. *Llegir-ho en anglès, en català no sóc fan de cap dels dos. @hooligags

No hi ha comentaris

Sigues el primer en fer un comentari.

Fes un comentari