I si el 15M tingués raó? Sistemes electorals i desenvolupament humà

Vagi per davant que no m’he sentit especialment proper al moviment que coneixem com a 15M, però la distància ha fluctuat al llarg d’aquest any entre poca, quan els estomaquen de valent, molta, quan el descontentament es concretava en determinades propostes d’acció, i sideral, quan aquestes propostes anaven referides al sistema electoral. No per res, sinó perquè les propostes, i els seus defensors, es podien encabir de manera molt matussera en dos grans grups: les que es feien des de la ignorància (el pobre D’Hondt, que entre moltes altres coses era matemàtic però no polític, es deu estar regirant dins de la seva tomba) i les que es feien des de qualsevol lloc menys des de la neutralitat (perquè, per exemple, la insistència des de Catalunya en la circumscripció única –espanyola, clar- és qualsevol cosa menys neutral, més encara en el context dels debats que aquells dies es mantenien al si de les comissions). I explicar-ho tot plegat en un llibre signat per dos politòlegs i encapçalat per una cita de La Cabra Mecánica no ajuda gens a fer-me canviar d’opinió.

Però, en general, el rebuig més gran me’l provocava la intuïció, compartida amb altres, que s’estaven confonent símptomes i causes, atorgant al sistema electoral una transcendència que realment no tenia ni a l’hora de provocar els problemes que el moviment denunciava ni tampoc a l’hora de buscar-los una solució. I els mateixos indignats semblen donar-nos la raó quan, un any després, les reivindicacions sobre el sistema electoral han quedat arraconades per deixar pas a d’altres més urgents al ritme de la conjuntura. Però, més val tard que mai, he d’admetre que potser era jo qui estava equivocat i ells, potser fins i tot sense saber-ho, els que tenien raó.

Assumim que el 15M podria fer seu l’eslògan dels indignats estadounidencs, “we’re the 99%”, i col·legim-ne l’argument de fons, que la distribució (de la riquesa, de les càrregues de la crisi, de la representativitat, de tot plegat) no és “justa” o, com a mínim igualitària. Però, quina responsabilitat hi té en això el sistema electoral? Tenir un sistema electoral enlloc d’un altre afecta el grau de desenvolupament i redistribució en una democràcia?

Aquest no és un tema massa original perquè altres abans que jo ja l’han tractat ni que fos de passada, com en Roger Senserrich a l’article que he enllaçat a l’entradeta, tot i que cal advertir que en aquell al sistema electoral se’l relacionava amb la qualitat del règim democràtic i no només amb el seu grau de desenvolupament. Si li donem un cop d’ull a l’article ens podem quedar amb la idea que no queda gran cosa més per dir: ni en l’índex de corrupció i transparència ni en l’índex de desenvolupament humà sembla que hi hagi cap relació significativa entre sistema electoral i qualitat democràtica. Ull: sembla. Perquè podríem estar davant d’un cas d’allò que a en Jorge Galindo tant li agrada: cherrypicking, o sigui, agafar només aquells casos que confirmen l’argument deixant de banda aquells que podrien contradir-lo.

Aquí, els deu primers països de la llista de l’IDH ajustada per igualtat (la de 2010), la revisió de la qual portava a Roger a concloure que no hi havia cap patró clar més enllà del segurament indiscutible “sé un país nórdico / aléjate del Mediterráneo”:

Aquesta taula resum no té més valor que el d’estalviar-vos la feina d’haver de consultar aquí, aquí i aquí. Però no us en refieu gaire de mi.

Algun altre patró hi podríem trobar, clar. El més evident, les llistes obertes, presents –tot i que cal dir que en cada cas són obertes a la seva manera- en tots els sistemes electorals proporcionals dels països capdavanters a l’IDH, independentment de la resta de variables. Per fer una mica de justícia, també cal destacar que 4 d’aquests 10 països recorren, igual que Espanya, a la fòrmula d’Hondt i sembla que no els va tan malament o, en tot cas, que els va significativament millor. Però en realitat m’agradaria posar l’accent en la preeminència dels proporcionals (7) respecte els majoritaris (2), ja que sembla que aquesta característica sí que té uns efectes notoris i significatius en el desenvolupament humà.

Perquè, què passaria si ampliéssim el focus? Ho escric en primera persona del plural però, en realitat, la feina ja l’ha fet algú altre i jo simplement m’apuntaré el tanto. Els factors explicatius de les diferències de nivell de desenvolupament entre països que han monopolitzat l’acadèmia des de finals dels anys 70 han girat sempre al voltant dels factors econòmics, ja fos el creixement –tant el grau com el tipus-, la reducció de la pobresa o la despesa governamental en política social. I segur que en són les variables centrals, però altres grups d’acadèmics han volgut explorar l’efecte de les institucions polítiques en el fenomen, encara que fos de manera indirecta.

Economic growth is probably the most powerful causal factor accounting for variation in human development (…) Yet, it is clearly not the only factor. (…) countries with similar levels of economic development sometimes experience radically different levels of human development. Thus, it is vital that we extend the purview of work on this subject to include other structural-level factors (…). Our focus in this paper is on the role of political institutions. (…) democracy, constitutional structures, or state capacity have consistent, independent effects on human development. John Gerring i Strom C. Thacker, Political Institutions and Human Development, 2002

D’entre aquests últims, n’hi ha que han volgut, en concret, posar l’accent en l’efecte dels sistemes electorals sobre el grau de desenvolupament. Un article de 2006 al Journal of Human Development fa una primera exploració de la relació entre una cosa i l’altra, si existeix, en quin sentit i amb quina intensitat.

The role of government spending in improving human development has been considered by many authors (…). What generally emerges is that redistributive expenditures, such as social security and welfare spending, are efficient in the human development improvement strategy, while local public good (…) have a very poor poverty reduction effect (…). What we want to show in this paper is that electoral systems influence the level of human development, through their effect on the breakdown of government spendingMarjorie Gassner, Darwin Ugarte Ontiveros i Vincenzo Verardi, Human Development and Electoral Systems, 2006

Posar una gràfica sempre vesteix: en vermell, els sistemes proporcionals i en blau, els majoritaris. La línia, la relació logarítimica entre despesa social i desenvolupament humà. Clica per ampliar.

Si enlloc d’agafar els deu països capdavanters en l’IDH, agafem tots els països amb eleccions democràtiques i dades disponibles el patró salta a la vista i podem apuntar amb certa prudència que el tipus de sistema electoral adoptat per cada país té efectes significativament rellevants en el seu grau de desenvolupament.

Per exemple, doblar la mida d’un districte electoral augmenta en 1,3% el grau de desenvolupament humà, és a dir, passar d’un sistema majoritari pur (1 escó per districte) a un sistema proporcional amb 2 escons per districte tindria una prima d’impacte d’1,3% en el desenvolupament humà (i un 11% de descens de la mortalitat i un augment de gairebé l’1% de l’esperança de vida). No sembla massa, però el gran efecte pràctic es percep en passar d’un sistema purament majoritari (petit districte unipersonal) a un sistema purament majoritari (un districte que reparteixi 40 escons, per exemple, tot i que amb força menys també es poden donar efectes proporcionals): l’augment del grau de desenvolupament humà en el districte pot arribar al 50%, que no és precisament poca cosa. Preguntin-ho als brasilers.

Més del mateix, però així descanseu la vista: els sistemes proporcionals són, de mitjana, superiors als majoritaris. Cliqueu per ampliar.

Però no tot són bones notícies i cal advertir que hi ha un trade-off no lineal implícit en l’elecció entre un sistema majoritari i un de proporcional (i la concreció de la tria en un sistema complet concret). Els objectius que es persegueixen amb l’elecció d’un tipus de sistema o altre poden ser diversos (representativitat, governabilitat, accountability…) i el desenvolupament (entès com s’entén en l’article) no té perquè ser-ne pas el principal:

The academic literature commonly divides electoral systems into two types, majoritarian and proportional, and asserts that the choice between these implies a straightforward trade-off by which having more of an ideal that a majoritarian system provides implies less of something that PR delivers in equal measure. John M. Carey i Simon Hix, The electoral sweet spot: low-magnitude proportional electoral systems, 2009

En l’article, l’operativització del desenvolupament humà (reduït aquí gairebé a una conseqüència del nivell de despesa pública en política social i redistributiva, tot i que també es tenen en compte indicadors com la mortalitat o l’esperança de vida) pot ser qüestionable, també la de la proporcionalitat dels sistemes (la mesura del grau de proporcionalitat del sistema en conjunt com el dels districtes en què es divideix), però les troballes semblen prou consistents.

Perquè no són contraintuïtives, en absolut: els districtes petits de lògica majoritària s’associen amb despeses (o la promesa de despesa) localment concentrades, ja que el concurrent ha de convèncer la meitat dels electors del districte per aconseguir ser (re)escollit. Cosa que, a escala agregada, significa que satisfent el 25% de l’electorat (la meitat d’electors de la meitat de les circumscripcions) pot ser suficient per formar o donar suport a un govern. Als sistemes proporcionals, per contra, la lògica representativa ja no és territorial sinó típicament socio-econòmica i un partit (o una coalició, pre o post electoral) haurà d’aconseguir el suport, com a mínim, d’aproximadament el 50% del vot total, obligant els concurrents a fer seves, més com més grans siguin els districtes, propostes beneficioses per una proporció major de la població.

En resum: com més grans són els districtes i més proporcional el sistema electoral, és més probable que es produeixi despesa pública i política fiscal de lògica redistributiva i que la desigualtat d’ingressos tendeixi a ser menor. I a major redistribució i menor desigualtat, major grau de desenvolupament humà.

El Roger tenia raó quan exposava que els casos d’èxit des de la perspectiva del desenvolupament humà poden ser-ho fins i tot a pesar dels seus sistemes electorals. Però no és menys cert que, com hem vist, determinades arquitectures institucionals fan més probable esdevenir un cas d’èxit. Sense perdre de vista que Espanya ja té avui (i ja el tenia fa un any, quan la reivindicació del 15M semblava ser un clam) un sistema electoral proporcional, un lleu ajustament (per exemple, abandonar les províncies i agafar les CCAA com a districtes electorals dispararia la proporcionalitat del conjunt del sistema i sobretot, en gairebé tots els casos, la dels propis districtes) no resoldria tots els problemes (de fet, no en resoldria cap de manera immediata) però si fem cas de l’evidència empírica posaria Espanya en una situació millor per resoldre’ls o minimitzar-los en un futur.

Fotografia: NAVIAMERECE.INFO

Olesa de Montserrat, 1979. Politòleg treballant per l’enemic. Molt més fan de politics que de policies*, hi veig tàctiques allà on ens volen fer veure estratègies. Em costa més canviar de tema que d’opinió però, per educació, el primer passa més sovint. Sóc un oxímoron: escolto punk i em poso Nenuco. *Llegir-ho en anglès, en català no sóc fan de cap dels dos. @hooligags

1 comentari

  1. pratxanda escrigué:

    Bravooo! Bravooo!!! (paf,paf, paf) Braaavoooo!

    Bé, Vicenç Navarro ja ho deia això , però el sr. Foguet ho porta a l’exel·lència. Els amants de la proporcionalitat emmarcarem el post d’avui. Bravoo!

    Només afegir que no sé on vaig llegir que més de 20 districtes fa perdre la proporcionalitat. Els d’UCD no eren tontos, no…

    al google bookmarks, doncs

Fes un comentari