Tremosa i Romeva trepitgen l’Eurocambra
Escric aquesta entrada força indignat i en calent, ja em disculparan. I l’escric com a coda a l’anterior article d’Edgar Rovira, el del circ parlamentari. Arran d’una piulada de Toni Padilla, periodista d’esports de l’ARA, m’assabento que Raül Romeva i Ramon Tremosa, eurodiputats d’ICV i CiU, respectivament, han interpel•lat la Comissió Europea sobre la impunitat i el mal exemple del comportament del futbolista del Real Madrid Pepe al partit d’anada dels quarts de final de Copa. La trepitjada. No em malinterpretin: no tinc cap interès en defensar al tal Pepe, ni tinc res a dir sobre barrejar futbol i política (perquè hi estic absolutament a favor), ni tampoc vull criticar la instrumentalització del Futbol Club Barcelona per aconseguir objectius que li són estranys (si no ens posem les mans al cap per la seva utilització comercial no sé per què hauríem de fer-ho en aquest cas).
El que em treu de polleguera és que dos polítics que juntament amb Oriol Junqueras (i a estones, Maria Badia) han visibilitzat i dignificat la tasca dels europarlamentaris catalans i justificat davant de l’opinió pública la utilitat de les institucions europees ara ho posin en escac per una enrabiada impròpia i indigna.
Les institucions europees són percebudes, quan ho són, com febles i llunyanes en el millor dels casos i, en el pitjor, com cares o directament inútils. No hi havia fins abans d’ahir a peu de carrer la certesa de que Europa, en les seves múltiples materialitzacions, afecta, i molt, la nostra vida quotidiana. Ara sí, que som molt de recordar-nos de Santa Bàrbara quan trona, però Europa fa cara de Merkel i de Sarkozy i no dels europarlamentaris, que l’últim cop que se’n va parlar a boca plena va ser per no volar en classe turista.
En línia amb l’anterior, en un context de crisi severa com el que travessem, aquestes frivolitats són absolutament penalitzades. Sí, ja sé que el mateix Tremosa ha entrat avui mateix una sèrie de preguntes sobre el BCE que pretenen combatre la crisi des del front on toca. I ens n’hem de congratular. Però atès que els ciutadans als quals es deu són els catalans (per extensió, els espanyols, que a Europa hi votem en circumscripció única) em sorprendria que no haguessin mesurat com reaccionarien els mitjans d’aquí a la seva acció allà (en un ambient enrarit que alguns fan servir de cortina de fum): és allò de l’home que mossega el gos, la noticiabilitat. Però el pitjor de tot és que sí que ho havien fet:
Nota final: Malauradament (ho sé per experiència) aquesta mena de qüestions sovint se sobredimensionen i ocupen uns espais socials i mediàtics certament exagerats. A mi m’ha suposat amb prou feines cinc minuts signar aquesta pregunta, però estic segur que l’impacte que tindrà serà molt superior al que li pertocaria. Crec que entre tots plegats hauríem de reflexionar serenament sobre aquesta mena d’assumptes. Del bloc de Raül Romeva
La tasca rutinària? Se n’hauran d’ocupar Romeva i Tremosa de moure’s a cops de colze pels mitjans i les xarxes explicant-se tant com puguin a qui els vulgui escoltar. I a fe de Déu que ho fan. I de nou, ens en congratulem. Una relliscada? En qüestió d’hores tots els mitjans en van plens.
Una acció prescindible que de manera injusta els posa a l’alçada de freaks i attention whores que no han pogut resistir l’imant que l’”afer Pepe” està sent tant per l’opinió pública com per la publicada.
La visibilitat desproporcionada d’aquestes preguntes va, paradoxalment, en contra del que, suposo, hauria de ser l’interès dels dos europarlementaris. El focus està ara sobre Pepe, l’anècdota, i no sobre la categoria, que hauria de ser la seva tasca diària (i que ens consta que és titànica 1 2) i la de les institucions on exerceixen la nostra representació. Des de fonts internes intenten justificar la pregunta i li rebusquen bases jurídiques i morals fermes (v.g. combatre l’arbitrarietat del comitè sancionador espanyol, la necessitat d’importar les “best practices” europees, donar bon exemple als nens) però ni que les preguntes les hagués redactat Hammurabi ressucitat ningú se les prendrà massa seriosament.
Sí, ja sé, com bé apunta @ppsoe2000 a twitter, que aquí li hem donat la medalla del Parlament a l’entrenador del Barça. Jo sóc més de pensar que va ser el Parlament qui es va donar la medalla Guardiola però, fora d’això, la de la Ciutadella és una institució que malgrat que no és ni prou coneguda i encara menys valorada del que el país mereix i necessita, ho és infinitament més que la de Brussel•les. Per bé o per mal es pot permetre aquests excessos, o d’altres com disfressar la seva presidenta de fada, sense riscos massa dramàtics (i en l’afer Guardiola en concret sembla que ningú s’hi ha picat els dits). Aquesta és la clau: el Parlament gairebé el donem per descomptat, però l’Eurocambra encara avui és un bulto sospitós.
Aquest tipus de fets (com el dels vols en classe business), absolutament menors i anecdòtics, són els únics que acaben impactant al gruix d’una ciutadania escassament interessada i, de retruc, retroalimentant els seus prejudicis sobre les institucions. L’Edgar criticava aquest mal ús que es fa del parlamentarisme i l’identificava com una de les causes de la crisi de la política. El més greu d’aquesta tesi -indiscutible- és que aquests comportaments s’han convertit en la norma. A l’Eurocambra, almenys fins allà on podem respondre dels polítics catalans, no havia sigut així. I esperem que no ho sigui. Perquè no ens ho podem permetre.
Fotografia: PERIODISTADIGITAL
Comentaris recents