Estrés post traumàtic: una hipòtesi de la “derrota” del Partit Popular a Andalusia

Arrel dels resultats del PP a les eleccions autonòmiques d’Andalusia s’han desencadenat dos debats força interessants. El primer té a veure amb si les enquestes van desmobilitzar a l’electorat popular i el segon, en si la culpa dels “mals resultats” és de la reforma laboral o altres decisions del govern de Rajoy.

El primer debat és força interessant, ja fa temps que els acadèmics intenten analitzar els efectes de les enquestes en el comportament. Però aquestes teories obliden una pregunta important. Per què ara? Ni al 20N ni en les municipals i autonòmiques de maig es va donar aquest efecte. Les enquestes també preveien una majoria absoluta abassegadora del PP i una caiguda molt important del PSOE (o sigles similars) que després es va plasmar a la realitat. Ni l’electorat socialista es va mobilitzar ni el popular desmobilitzar per culpa de les enquestes. Què ha canviat?

D’igual manera, l’efecte de les reformes en el resultat em sembla que, tot i ser interessant, no acaba de ser complet. Digueu-me naif, però vull pensar que quan els votants espanyols van votar el PP no ho van fer amb l’esperança d’una reforma laboral que protegís els drets laborals dels treballadors, ni amb uns pressupostos de caràcter brutalment social.

Així que, per què ara, ni 6 mesos després d’haver-los votat, s’han desencantat?

No n’he estat especialment informada, així que no espereu una anàlisi molt acurada sobre la situació, però crec que el gran problema del PP en aquestes eleccions ha estat que no ha sabut generar el que els anglesos en diuen “engagement”, no ha involucrat als seus votants perquè no els ha sabut transmetre esperança. M’explico.

Hi ha dues emocions bàsiques a l’hora de generar implicació, interès i participació: l’ansietat, o la sensació que les coses no van bé, i l’esperança, o la sensació que poden anar millor.

L’ansietat és important, ja que només quan els ciutadans tenen la sensació que les coses no van bé, s’assumeixen els costos d’aconseguir nova informació per re-enfocar el tema. Sense aquesta sensació, ens deixem portar pel dia a dia, la rutina i el costum i no tenim cap necessitat d’aconseguir nova informació. Els polítics fa temps que disfruten de una oportunitat d’or doncs per moldejar les percepcions dels votants. En aquest sentit, i en aquesta situació, la informació té un pes important, i segurament el comportament és força imprevisible.

De totes formes, en una comunitat com Andalusia tradicionalment d’esquerres, el PP ha tingut una gran oportunitat per canviar el vot de molta d’aquesta gent que fins ara sempre havia votat socialista. La sensació d’ansietat hi era, i segurament s’ha utilitzat.

El problema és que, no n’hi ha prou amb tenir ansietat, també cal tenir esperança que hi ha solució. En aquest estudi, fet al Quebec, es va demostrar que aquells ciutadans de parla francesa que tenien la sensació de que el francès estava en perill, s’informaven i s’involucraven en la seva defensa només si creien que hi havia esperança de salvar-lo. Aquells que creien que no hi havia res a fer, simplement es deixaven de preocupar del tema. I aquí potser sí que la política, i l’estratègia del PP, ha tingut un problema.

Fins al 20N, van aconseguir mantenir la sensació entre els seus simpatitzants de que amb ells al poder les coses anirien a millor. Els alts nivells d’abstenció ens fan pensar que a molts no els van convèncer, però alguns van anar a votar, segurament amb l’esperança que tot aniria millor. Però des d’aleshores, els últims mesos han estat una font de notícies negatives sense final. Aquesta sensació de desesperança és el que ha fet que a alguns els sembli que la situació no només és dolenta, sinó que a més no té solució. Els ciutadans i votants del PP han deixat d’estar il•lusionats per un nou govenr popular a Andalusia, i sense il•lusió la seva predisposició a votar ha baixat tant que un mímim efecte com el de les enquestes els podria haver desmobilitzat.

El problema del PP és que no ha sabut generar sensació que les coses podien millorar sota el seu control. Han fet evident que les coses no funcionaven bé, però no han semblat donar a entendre que tenien solucions. Està bé rebaixar una mica les expectatives per no decebre als ciutadans i facilitar la governança, però si no es genera cap tipus d’il•lusió la gent simplement deixa d’escoltar. Per això un tal Barack Obama va aconseguir portar gent nova a les urnes gent amb només 4 paraules: “Hope” i “Yes we can”. I per això en aquest país, amb els temps que corren, la participació no deixa de baixar.

Fotografia: AOTS.CO.UK

Barcelona, 1986. Politòloga. En el meu CV l’apartat d’educació ocupa força més que el d’experiència laboral, cosa que el meu compte corrent nota. Encara que mai he tingut vocació de res, gaudeixo molt del que he acabat fent. M’interessa el comportament i l’opinió pública, i crec sincerament que són el meu futur i el de la política, per ordre d’importància. Què voleu que us digui, qui no es consola és perquè no vol. A Anglaterra hi estic aprenent moltes coses, però encara no aixeco el dit petit per beure te ni entenc el seu humor. @bpberta

4 comentaris

  1. Pere escrigué:

    Però la vaga general no hi deu tenir res a veure oi?

    potser no era tant caduc el mecanisme de pressió com vau pontificar tant alegrement i postmoderna… tantes vegades els desitjos o els prejudicis ideològics ennuvolen la visió i la pretensió d’anàlisi més ambiciosa

  2. Oriol escrigué:

    Molt interessant l’anàlisi. Jo hi afegiria alguna cosa. Des de les eleccions andaluses que em ronda una idea: no seria possible que a Andalusia s’hagués reproduït un esquema com el que teníem a Catalunya als vuitanta i primers noranta? És a dir, que tot plegat s’expliqués per un efecte combinat de “vot dual” i “abstenció diferencial”. A les eleccions autonòmiques, una part del vot PP de generals votaria PSOE, per ser el partit “natural” de l’autonomia, mentre que una altra part dle vot PP generals s’abstindria, poc motivat per unes eleccions “de segons grau”…

  3. Fa uns dies preguntava precisament això: No és que el PSOE és el partit que més s’identifica amb els interessos d’Andalusia? https://twitter.com/#!/bfuste/status/184624904199606272

    No ha aparegut gaire als anàlisis postelectorals, però sembla una hipòtesi ben raonable

  4. Berta escrigué:

    La meva opinió és que tot va comptar una mica. El comportament electoral està determinat per moltíssims factors i és impossible trobar-ne només un… La hipòtesis del vot dual sembla plausible, i estic segura que amb dades a la mà es pot comprovar.

    De totes formes, aquestes coses són així fins que deixen de ser-ho. Vull dir que CiU és el partit natural de Catalunya, o el PSOE el d’Andalusia, perquè les percepcions dels ciutadans així ho creuen. Però no hi ha cap motiu més enllà. Al cap i a la fi Madrid i València eren territoris “naturals” dels socialistes no fa tant de temps… I mira’ls ara!!

    Aquestes coses es poden canviar, i es poden canviar sobretot en moments de crisis com l’actual… És precisament ara, que es poden donar més canvis electorals, més volatilitat i més oportunitats per aquells que estan no estan al poder per canviar les coses. Crec sincerament que era una oportunitat d’or i que no la van aprofitar perquè se’ls va oblidar que la gent necessita ser una mica optimista de cara al futur o es desmotiva…

    Si això es va veure complementat amb vot dual, amb votants desenganyats amb la política econòmica de Rajoy o amb que Arenas no va anar al debat, ja no ho sé. Però crec sincerament que la falta de discurs esperançador va ser un element molt important!! I crec que el pitjor és que ningú, ni a Espanya ni a Europa, sembla haver-ho entès encara

Fes un comentari